La preparació de l'acció a Montjuïc, amb motiu de la inauguració de l'estadi, primera bomba de l'estratègia oficial Barcelona-92, havia estat conscienciosa.

Hi havia persones, bastants, que no estaven d'acord que a Barcelona se celebressin uns Jocs Olímpics: per l'impacte ambiental, pel que suposen els Jocs de progrés del capitalisme plurinacional, pel perill de l'augment del xovinisme espanyol un cop més amb la nostra col·laboració, etcètera. Entre aquests etcèteres no convé oblidar, mai de mai, els enemics dels Jocs a Barcelona pel que podrien suposar en benefici, material i d'imatge, de Catalunya; entre els quals el primer ministre espanyol Calvo Sotelo.

Una vegada concedits els Jocs a Barcelona, algunes persones, de mentalitat admirablement etèria, van continuar dient no. D'altres persones que havien dit que no, més materialistes, van decidir allò tan exemplar dels anglesos: If you cannot beat them, join them, anostrat de la següent manera: "Si no els podeu vèncer, aprofiteu-vos-en".

Les coses no surten perquè sí ni així com així, de que manera que als incidents de l'altra setmana a Montjuïc, de meravellosa repercussió estatal ("El Rei està dolgut i trist", ha declarat el batlle dels saltirons) se'ls han de buscar antecedents sòlids. Sense parlar, és clar, de possibles grups que en silenci i amb la màxima discreció es preparen per treballar aquest material caigut de Lausana, vénen al cap el film de Francesc Bellmunt El complot de les anelles; la constitució de l'ADOC en favor d'un equip olímpic català; les primeres passes del COC, Comitè Olímpic Català; les paraules del president Pujol dient que per què no el COC, però després del 92; les del Comitè Olímpic Internacional, dient que era difícil però no impossible vistos altres països del Comitè Olímpic.

Hi havia doncs avisos, des del de Calvo Sotelo fins als de la Crida, passant per la bandera nascuda de peus. Tot i així, l'èxit de la convocatòria va ser modest: va ser relativament baix el nombre de ciutadans que se'n van anar a Montjuïc a fer la nostra política, una política ben senzilleta: som una nació, i per tant volem un Comitè Olímpic com qualsevol nació. I que si els Jocs són per a Barcelona, capital de Catalunya, que es noti.

Eren doncs pocs, i organitzats no pas malament, però no pas perfectament organitzats ni de bon tros. Hi va haver sort: el Rei d'Espanya va fer mitja hora tard, i llavors la majoria de ciutadans diguem-ne neutrals, ja molestos per la dificultat d'accés a l'estadi i l'esponerosa presència de les forces del (seu) ordre públic, en comptes d'adherir-se a la política oficial d'aplaudiment i amén, no solament no van aplaudir sinó que en comptes d'amén es va afegir als xiulets i, en menor mesura, als crits de l'altra política -de la nostra com si diguéssim.

El millor resum de la situació el dóna, en celebradíssima i silenciadíssima carta dels lectors a un diari de Barcelona, Albert Jiménez Romaguera el 14 de setembre, sis dies després dels fets. Albert Jiménez ho acaba així: "De fet, tant als uns com als altres aquesta inauguració ens ha servit d'entrenament per a la cita olímpica".

La sort del retard, les males comunicacions i els elements naturals segurament no es repetiran. Per això, "s'hi ha d'anar".