A la pàgina 263 del llibre Les guerres de la cocaïna hi diu: "L'advocat va afirmar que Morales no era traficant de drogues, sinó que feia contraban de diners i proveïments per als contres nicaragüencs per encàrrec del govern dels Estats Units. Per demostrar-ho, la defensa de Morales va convocar tres distingits testimonis: William Carey, director de la CIA; George Schultz, secretari d'Estat; George Bush, vice-president de la nació".

Les guerres de la cocaïna és el llibre resultat de la investigació del tràfic de cocaïna feta per tres periodistes: Paul Eddy i Sara Walde, del Sunday Times de Londres, i Hugo Sabogal, col·laborador de la BBC britànica.

Morales és Jorge Morales, traficant de drogues colombià, que assegura que va passar quatre milions i mig de dòlars a la contra nicaragüenca.

I George Bush és ara el president dels Estats Units.

Morales, traficant de drogues i proveïdor dels contres nicaragüencs, no era el primer contrabandista de drogues que al·legava estar vinculat amb els contres, ni va ser el primer a assegurar que el govern dels Estats Units, o certes faccions del govern, s'havien apuntat a la política de drugs for guns (drogues a canvi d'armes) o almenys hi feien els ulls grossos". L'opinió de Morales sobre l'aleshores vice-president dels Estats Units i ara president era molt elevada: "Bush és el president autèntic. Reagan és tot just una titella".

Un dels personatges de la política "Drogues a canvi d'armes", és a dir, el pacte entre els traficants que volien entrar drogues als Estats Units, i polítics i funcionaris nord-americans que volien entrar armes a Nicaragua contra el govern, és Max Gómez, dit també Félix Ismael Rodríguez. Rodríguez, cubà d'origen, ha treballat per la CIA contra Castro de primer; després, a Vietnam; i a l'Argentina, el Brasil, l'Uruguai i Bolívia. "A Bolívia, l'octubre de 1967, Rodríguez es va fer famós per estar present en l'interrogatori final i execució d'Ernesto Che Guevara". El 1984, quan segons Morales va començar el tracte entre traficants i polítics que tolerava als traficants entrar droga als Estats Units, a canvi que de tornada els avions duguessin armes i proveïments a la contra, Rodríguez era a la base aèria d'Ilopango, a El Salvador, "on es va convertir en la figura clau dels esforços secrets del coronel Oliver North per proveir els contres. Rodríguez mantenia llaços directes amb la Casa Blanca a través de l'oficina del vice-president Bush; amb qui s'entrevistà dues vegades com a mínim". Cobrant de la CIA i enllaçant-la amb els narcotraficants, Rodríguez sucava també de la droga. "Se l'acusava d'haver ordenat a un dels pilots que dugués dotze tones de marihuana a la base de Homestead, de l'aviació militar nord-americana, a Florida, i d'haver pagat personalment al pilot uns honoraris de 75.000 dòlars".

Entre els defectes del periodisme britànic no hi ha el de la demagògia. Per això, Eddy, Walden i Sabogal acabant el llibre explicant que el govern dels Estats Units no fomenta el tràfic de drogues. Però ho expliquen així: "Si el govern Reagan hagués combatut el Cartel (l'organització de narcotraficants) amb la mateixa tenacitat i recursos que va dedicar a lluitar conta els sandinistes; si no hagués passat per alt la corrupció que les drogues van introduir al Panamà (Noriega cobrava deu milions de dòlars mensuals per col·laborar en el tràfic) i les Bahames; si en guerrejar contra el comunisme a l'Amèrica Central no hagués perdut de vista que alguns dels seus presumptes aliats en aquella causa eren en altres aspectes amics perillosos, el resultat de la guerra de Reagan contra les drogues podia haver estat molt diferent; ara, en aquesta guerra, l'enemic (la droga) és literalment a les portes (dels Estats Units)".

Deu ser això, la política, triar el menor entre dos mals: entre drogues per als seus ciutadans i permetre tranquil·litat al règim sandinista. Bush va triar, va decidir combatre el sandinisme i resignar-se que els seus conciutadans es droguessin més.

Deu ser terrible, ser només polític.