És ben bé que això de la televisió es troba en les beceroles: acaba de néixer, i potser és fatal que hagi de passar totes les malalties de la infantesa.

Ara està en allò que en diuen índexs d'audiència: una televisió funciona més que una altra, si la veuen més a ella que a l'altra. És la norma d'or, la llei de ferro, l'únic dogma que explica l'únic déu -el nombre.

Que els empresaris purs i durs, és a dir els moguts exclusivament per l'augment d'ingressos, ho vegin així, és lògic: com més audiència més publicitat, i per tant més diners.

Que ho vegin així els polítics tampoc no ens ha d'escandalitzar -una vegada escandalitzats pel fet que disposem només de polítics que són polítics i prou, és a dir sense cap veta d'estadista-. ja que en la conformació de l'opinió electoral la televisió és de primera importància.

Ja és més curiós que tinguin el déu Audiència com a únic déu els periodistes i els professionals de la comunicació: aquests, si més no per experiència, han de saber, i amb un exemple acabo, que era més influent, més informatiu i, en el fons i amb el temps, més decisiu un editorial de Le Monde, d'audiència molt inferior a la de la televisió, la ràdio i uns quants diaris francesos, que no qualsevol informació, per mal sostinguda que fos, d'aquests rivals seus plegats.

I el que resulta risible, que duu a malenconioses meditacions a qui tingui aquesta mena de febleses, és que persones professionals de la comunicació i que es considerin progressistes identifiquin audiència amb massa, i fins i tot amb ciutadania i poble.

És la força del mitjà: "qui no surt a televisió no existeix" és una màxima establerta per fabricants de detergents, de sopes de sobre i de conyacs de broma. Aplicada a detergents, sopes de sobre i conyacs de broma és certa. Proveu d'anar a comprar un detergent, una sopa de sobre o un conyac per a les visites i en el cas, improbable, que en conegueu algun que no s'anunciï a la televisió, serà el botiguer qui us dirà que no el coneix, i que trieu entre els que us té ben a la vista: exactament tots els que s'anuncien al televisor.

El cas és que aquesta veritat de detergents, sopes de sobre i conyacs per a les visites s'ha traspassat a idees i persones, amb un abreujant, que és aquest: s'ha decidit que totes les idees i persones són vendibles com ho són determinats netejadors, determinades sopes i determinats alcohol. És a dir, que si en el terreny dels productes comercials tant l'anunciant com el comprador sap perfectament que enllà del conyac per rebentar hi ha el conyac francès o, certament, el Mascaró; i que enllà de la sopa instantània hi ha l'escudella i de carn d'olla; en canvi, en el terreny de les idees i persones passades pel televisor hi ha la convicció que totes les idees i totes les persones són iguals.

Si més no, aquesta és la convicció dels anunciants d'idees i de persones. Perquè, pel que fa al simple consumidor de persones i d'idees, no sembla que les tingui tan clares, les conviccions. I és capaç, el simple consumidor, de descobrir idees i persones en contra de les úniques idees i persones existents -en contra, doncs, de les idees i persones de màxima audiència.

Veritat de pissarrí que d'ençà fins i tot que els cristians eren només dotze, de tant en tant s'esborra. I s'ha de tornar a començar.

Atenció, doncs, progressistes de tots els països, a l'audiència: a la de demà.