Treballo en una empresa d'emissió de programes radiofònics. Algun dels programes admet trucades dels oients: un oient en sent alguna, té ganes de dir-hi la seva, telefona immediatament i la pregunta o observació entra a formar part del programa, tothom la pot sentir.

És la llibertat d'expressió de tothom, duta al màxim concebible: si vols dir la teva en un diari, has d'escriure, tancar el sobre, buscar l'adreça i el segell, enviar-ho per l'aleatori servei de Correus, que la rebin, que l'obrin, que la trobin adient, i que la publiquin. No parlem ja de televisió: al més qui s'hi acosta és en alguns programes, i llavors, el màxim que pots expressar no són imatges, pròpies de la televisió, sinó només paraules, que és la ràdio.

Som, doncs, en aquest de les trucades directes, en el terreny d'avantguarda de la llibertat d'expressió dels ciutadans, tots per un igual i amb els mateixos condicionaments.

L'altre dia en va passar una. Era el dia de la Constitució espanyola, i un oient va trucar al programa i va dir, perquè ho sentís tothom, què pensava de la Constitució i de la Monarquia espanyola. Segons els usos i costums habituals, les expressions de l'oient van resultar grolleres i insultants: sobrepassaven els límits del terreny de joc establert per la Constitució espanyola, per l'empresa radiofònica esmentada (és de caràcter oficial) i pel bon gust generalment acceptat.

Assabentat de l'incident, l'organisme que regeix l'emissora va decidir d'instruir-ne el director a fi que prengués les mesures pertinents per filtrar i controlar més eficaçment les trucades telefòniques dels oients que surtin en directe per antena. Disculpeu-me la gramàtica, la redacció i el vocabulari: són oficials.

Quan ho vaig llegir em vaig posar a tremolar; el tuf de la recomanació és el mateix que desprèn la presumptuosa distinció entre llibertat i llibertinatge, entre erotisme i pornografia, una vegada més el problema (que ho és, ep, no ens fem il·lusions), i s'ha decidit de deixar les coses com estan: a mans, a criteri i a instint de les persones, dites productores (bàsica i desconeguda institució radiofònica), que s'encarreguen de rebre i de passar les telefonades.

En el transcurs del temps, i arreu de les emissores de ràdio del món, s'ha intentat solucionar el problema: una de les solucions consistia a demanar el telèfon d'on trucava per després trucar-li a ell i confirmar que no era una trucada anònima. El resultant n'era que donaven un altre telèfon, i ja tens l'emissora molestant a qualsevol hora del dia o de la nit una persona que no hi té res a veure.

"L'oient, si vol, et podrà enganyar sempre", ha dit, tranquil·lament, un dels caps de l'emissora. Tranquil·lament, i a continuació ha dit que aquí no ha passat res, que ha passat el de sempre, i que continuem.

L'altra solució, la que es llegeix entre línies de la instrucció superior, la de manipular efectivament la trucada directa, té un problema: que suprimeix la llibertat d'expressió i, per tant, dóna el triomf tant al llibertinatge com al censor. I la llibertat és bona per a tothom, també per al llibertí, també per al censor.

És tot un món, aquest de la llibertat.