|
Treballo en una empresa d'emissió
de programes radiofònics. Algun dels programes
admet trucades dels oients: un oient en sent alguna,
té ganes de dir-hi la seva, telefona immediatament
i la pregunta o observació entra a formar part
del programa, tothom la pot sentir.
És la llibertat d'expressió
de tothom, duta al màxim concebible: si vols
dir la teva en un diari, has d'escriure, tancar el sobre,
buscar l'adreça i el segell, enviar-ho per l'aleatori
servei de Correus, que la rebin, que l'obrin, que la
trobin adient, i que la publiquin. No parlem ja de televisió:
al més qui s'hi acosta és en alguns programes,
i llavors, el màxim que pots expressar no són
imatges, pròpies de la televisió, sinó
només paraules, que és la ràdio.
Som, doncs, en aquest de les trucades
directes, en el terreny d'avantguarda de la llibertat
d'expressió dels ciutadans, tots per un igual
i amb els mateixos condicionaments.
L'altre dia en va passar una. Era el
dia de la Constitució espanyola, i un oient va
trucar al programa i va dir, perquè ho sentís
tothom, què pensava de la Constitució
i de la Monarquia espanyola. Segons els usos i costums
habituals, les expressions de l'oient van resultar grolleres
i insultants: sobrepassaven els límits del terreny
de joc establert per la Constitució espanyola,
per l'empresa radiofònica esmentada (és
de caràcter oficial) i pel bon gust generalment
acceptat.
Assabentat de l'incident, l'organisme
que regeix l'emissora va decidir d'instruir-ne el director
a fi que prengués les mesures pertinents per
filtrar i controlar més eficaçment les
trucades telefòniques dels oients que surtin
en directe per antena. Disculpeu-me la gramàtica,
la redacció i el vocabulari: són oficials.
Quan ho vaig llegir em vaig posar a
tremolar; el tuf de la recomanació és
el mateix que desprèn la presumptuosa distinció
entre llibertat i llibertinatge, entre erotisme i pornografia,
una vegada més el problema (que ho és,
ep, no ens fem il·lusions), i s'ha decidit de
deixar les coses com estan: a mans, a criteri i a instint
de les persones, dites productores (bàsica i
desconeguda institució radiofònica), que
s'encarreguen de rebre i de passar les telefonades.
En el transcurs del temps, i arreu de
les emissores de ràdio del món, s'ha intentat
solucionar el problema: una de les solucions consistia
a demanar el telèfon d'on trucava per després
trucar-li a ell i confirmar que no era una trucada anònima.
El resultant n'era que donaven un altre telèfon,
i ja tens l'emissora molestant a qualsevol hora del
dia o de la nit una persona que no hi té res
a veure.
"L'oient, si vol, et podrà
enganyar sempre", ha dit, tranquil·lament,
un dels caps de l'emissora. Tranquil·lament,
i a continuació ha dit que aquí no ha
passat res, que ha passat el de sempre, i que continuem.
L'altra solució, la que es llegeix
entre línies de la instrucció superior,
la de manipular efectivament la trucada directa, té
un problema: que suprimeix la llibertat d'expressió
i, per tant, dóna el triomf tant al llibertinatge
com al censor. I la llibertat és bona per a tothom,
també per al llibertí, també per
al censor.
És tot un món, aquest
de la llibertat.
|