Si a la Unió Soviètica, en comptes de Stalin hi hagués governat Trostky, les coses haurien anat si fa no fa de la mateixa manera.

Qui m'ha dit més de tres i més de quatre vegades això és una de les persones que ara s'han ocupat de fer venir a Barcelona una còpia dels papers oficials del judici a Maurín, Nin i el POUM, acusats de trostkistes pels estalinistes del PSUC, judicats i condemnats a Barcelona el 1937, després dels Fets de maig, i en harmonia amb els processos de Moscou. Els que Stalin va organitzar contra els seus companys de Revolució, i que van deixada capada la Unió Soviètica. Tal com es va veure abans de dos anys, quan Hitler va envair l'est d'Europa i va trobar una Unió Soviètica escapçada.

Hi ha una raó sentimental per haver fet alguna cosa per aclarir els processos de Barcelona subsegüents als Fets de maig de 1937; en aquells fets i en aquells processos, els perdedors van ser la CNT i els marxistes revolucionaris (menys que més trostkistes, per cert). I els guanyadors, els estalinistes del PSUC ("el partido", que li deien els del POUM) i el que quedava de l'Esquerra Republicana de Catalunya (en Companys, màxima prova d'allò que diuen: "un bel morir tutta una vita onora").

És l'única raó sentimental per continuar gastant, més de mig segle després, una certa energia en favor dels doblement perdedors, i en contra dels mediocres perdedors.

No n'hi ha cap més, de raó sentimental, i molt menys després que un jove vell del Bloc i del POUM, perseguit amb motiu dels processos de Barcelona els sumaris dels quals ara podran examinar els historiadors, amb el coneixement de causa que el seu currículum i la seva militància suposen, diu i repeteix que un Stalin valia un Trostky, i viceversa.

La resta de raons en favor d'alçar mòmies de mig segle per veure què ens hi van amagar a sota no tenen res de sentimental, i sí molt de pràctic, d'útil i d'actual.

És pràctic, és útil, és actual examinar, als ulls de la veritat i de la justícia, fets, persones, accions i omissions. Ara, els historiadors, menys els periodistes i, desgraciadament, molt menys encara els polítics, podran examinar, si ho volen, qui va morir fa mig segle i per què, qui eren els acusadors i qui els acusats, i amb quines proves es van armar els uns per perseguir, empresonar i matar els altres. Perquè, fa ja uns anys que es va sabent que els dolents no eren tan dolents (fins i tot hi ha qui diu que eren els bons), mentre que els bons d'aleshores no ho eren tant, de bons (fins i tot potser eren els dolents). Hongria, Txecoslovàquia, Polònia, Afganistan, la mateixa perestroika han estat indicadors que allò del Maig del 37 a Barcelona, allò del Nin, allò del Maurín, allò dels trostkistes agents del feixisme potser no era sinó una de les primeres baules de la mateixa cadena de descomposició de l'altra dictadura.

Ara, els historiadors, menys els periodistes per desgràcia, i encara menys els polítics per gran desgràcia, tenen l'ocasió d'estrenar-se a remenar papers vells i alçar els cadàvers per veure-hi, sota la pols, la sang resseca i les escopinades solidificades de la mentida, la gran part de veritat que ens han amagat.

Si s'entrenen en aquest cercar la veritat i desempolsar la justícia amagades, potser no haurem d'esperar més de mig segle per decidir-nos a cercar la veritat amagada, la justícia empolsegada, totes tapades pels cadàvers, i pels vius, d'una altra gran mentida: la que en diuen transició, i alguns postfranquisme.

No per res del passat, si us plau. No fos cas que alguns dels qui ara en són exemple, com que en realitat són uns criminals fargats a la transició, ens fessin perdre més temps i ens allarguessin massa el futur, desconeixedors com som de la seva catadura moral, del seu impudor ètic i de la seva indiferència davant de les persones i de les coses.