A mitja primavera el polític professional i aficionat historiador Jaume Sobrequés -i Callicó, ep, que encara hi ha generacions- va treure un article a La Vanguardia sobre un llibre de Pep Termes, que és de manual d'escola de periodisme: tot és francament acceptable i llegidor, tret del paràgraf final.

Que sembla afegit per una oficina de contrapremsa, contraimatge i contra relacions públiques.

El més greu deu ser que el modèlic paràgraf deu ser tan original del signant de l'article com la resta de paràgrafs.

El paper és sobre De la Revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939), volum sisè de la Història de Catalunya d'Edicions 62. Després de dir que no hi ha gaire crítica historiogràfica seriosa, l'eminent pensador socialista repassa el llibre i alguna de les qüestions que toca, planteja i mira de resoldre. El comentari és útil, sobretot per als qui no hagin llegit el volum, i deixa bé l'autor i l'obra.

Fins que arriba al paràgraf final on, de sobte, diu que l'obra "és altament compromesa, amb molta ideologia, en la qual l'autor ha fugit de la pretensió de fer res d'asèptic, fred, sintètic, eclèctic. Amb el llibre de Termes esclata a la nostra historiografia contemporània un moviment nou, un magisteri que no sé si es convertirà en una escola o si s'acabarà en qui apareix avui com un dels seus màxims impulsors. Em refereixo a la nova història romàntica catalana".

Vejam: segons l'article, Termes es nega a canviar el sentit popular del mot lerrouxista si no es canvia també el tòpic del catalanisme com a dretà i burgès. Presta molta atenció als catòlics i al seu pes. Assenyala l'espanyolisme dels espanyols d'esquerres. Ataca la cega esquerra catalana davant la Setmana Tràgica. Distingeix entre burgesos catalanistes i burgesos catalans a l'hora de decidir quina burgesia catalana va posar-se al costat de la dictadura de Primo de Rivera. Analitza a fons la societat civil i les associacions de tota mena, la cultura com a part de fet de la història del país...

No hi sé veure més romanticisme, en aquests punt de vista de Termes, que el que hi pugui haver en la posició contrària.

Vull dir -parlem clar- que votar contra l'OTAN, com va fer Catalunya fa poc en la coherència de la seva història profunda, no em sembla pas més romàntic que votar a favor de l'OTAN com va fer Espanya -i el partit del doctor-funcionari- en coherència també amb la seva història profunda.

Se'n pot dir una actitud romàntica, és clar; però no, mai, de cap manera, des d'una posició i un carnet d'esquerres, per més asèptics, freds, sintètics i eclèctics que siguin. O potser aquesta és una opinió romàntica...