Al llibre Segunda memòria, de Salvador Pàniker, i a la pàgina 398, s'hi retreu una afirmació d'Antoni de Senillosa segons la qual, en vigílies del cop d'estat espanyolista del 23-F, tant el PSOE com sobretot l'aleshores seu secretari general don Gonzalés volien un govern amb un militar al capdavant.

El 23-F, el coronel de la guàrdia civil, don Tejero, va anunciar, i tots ho vàrem escoltar, que estava esperant l'autoritat suprema, militar por supuesto.

Fa pocs dies, a Lisboa, don De Areilza, que llavors del desitjat govern amb un militar al davant era del mateix partit que Antoni de Senillosa, ha dit que don Duque Suárez, que acabava de deixar el govern a mans del seu company don Calvo Sotelo, sabia fil per randa què es preparava, per al 23-F.

I el poble, ¿què en va saber, de tot plegat? Pocs dies després del triomfant 23-F, ja vaig sentir aquest acudit: diu que li comuniquen al Felip de torn que hi ha hagut una irrupció de la guàrdia civil al Congrés de Diputats de Madrid (Espanya).

-¿Ja són dos quarts de set?- diu l'acudit que va contestar l'informat.

S'ha dit que l'autoritat militar esperada pel fidel coronel don Tejero era el general don Armada; que efectivament, i de nit, s'havia presentat al Palau de Congressos espanyols.

El qual don Armada, militar que podia haver encapçalat perfectament un govern com el desitjat per don Gonzalés, segons Senillosa, segons Pàniker, havia anat a sopar sovint a Lleida, mesos abans dels fets.

I ara guaita quina casualitat: el batlle de Lleida de l'època era del mateix partit que don Gonzalés, el que sospirava per un militar. I no solament aquesta és la casualitat, sinó que al delegat del mateix partit a Catalunya, monsieur l'ambassadeur Reventós, se li va escapar davant dels periodistes, i ho van dur els diaris, que ell també hi havia anat, a sopar, a Lleida.

Amb les dades de què disposem en aquest moment, ja es pot assegurar que els sopars de Lleida no els pagava el Raventós.

I també es pot assegurar davant la pràctica-teòrica i sobretot la pràctica-pràctica evident, les vigílies, les diades i les conseqüències del 23-F, que és estrany que fins a les darreres eleccions no hi hagi hagut diputats d'esquerres al nostre Parlament.