L'autèntica cultura és la cultura científica, deia Gabriel Ferrater. Ferrater era un seductor, tal com ja han establert les persones que, a més de conèixer-lo, disposen de cinc dits de front -un parell, o tres-; la seducció, dels oients la començava provocant-los; davant de l'afirmació l'oient el contradeia amb l'obvietat -"¡on vas a parar! ¿i l'Art? ¿i la Literatura?-, el millor que li podia passar a l'obvi és que Ferrater el fes objecte del sarcasme en forma d'escarafall, i el més habitual és que el deixés pel que era: un imbècil, òbviament. El més pràctic que es podia fer, tant per a ell com per a l'oient, era obrir els ulls fent veure que els obries com taronges, i escoltar què venia després de la provocació. Acabaves sabent alguna cosa més de tu mateix, sobretot; sobre la Ciència; bastant coses més sobre Art i Literatura; sobre el Coneixement en general.

El diccionari diu que ecotó és "una zona de transició entre dues comunitats diferents, com és ara el límit entre un bosc i un prat, les voreres d'un riu que corre per un prat, etc.".

Al llibre Somnis àrtics. Imaginació i desig en un paisatge nòrdic, de Barry Lopez (sense accent, si us plau), premi American Book Award 1986 a la millor obra de no ficció publicada als Estats Units aquell any, s'hi diu: "els límits d'un paisatge -l'horitzó, la carena d'una vall, el revolt d'un riu topant amb un canyó- concreten les expectatives de l'observador. Aquesta atracció pels indrets fronterers, pels clarobscurs de la superfície terrestre, és una de les característiques definitòries de la curiositat humana. I els límits que desperten entusiasme són del tipus com ara (...) els de la mecànica quàntica, on els elements crítics són entre una ona i una partícula, entre ser el que són i transformar-se en una altra cosa (...) En biologia, aquests indrets de trànsit entre dues comunitats diferents es diuen ecotons".

Fa uns anys, quan els anarquistes de l'Hospitalet estaven organitzats i el nacionalisme encara no, em van convidar a debatre sobre nacionalisme i internacionalisme.

Del debat en va sortir això: que la frontera entre estats, és a dir el xovinisme dit també nacionalisme, la formava una fila de gent armada. Mentre que la frontera entre nacions, és a dir l'internacionalisme, era... ara ho sé, mercès a la ciència: un ecotó.

Quan els anarquistes estaven organitzats: vet aquí un fèrtil ecotó, la zona de contacte entre la llibertat i l'ordre. Els reaccionaris, és a dir, els incultes en cultura científica, d'aquest ecotó llavors en deien contradicció. Com ara del nacionalisme internacionalista.