Abans de treballar a les darreres eleccions a l'Ajuntament de Barcelona, tenia la idea que dels estaments que participen en una operació d'aquesta mena el pitjor era el dels polítics.

Després, he vist que pitjors que no els polítics som els periodistes; immediatament al darrere, en el hit parade de la incompetència i el ridícul, vénen ja els polítics, però a més distància que no em pensava. Vull dir que els polítics del moment dominen força més l'ofici que no els periodistes d'aquest mateix moment.

N'és un exemple aquella actitud dels polítics, que als periodistes ens fa rebentar estúpidament de riure, segons la qual resulta que, una vegada sabuts els resultats, tots els polítics han guanyat.

És que resulta que qualsevol polític coneixedor del mecanisme de la democràcia present sap que una condició indispensable per continuar amb possibilitats de guanyar és la de no perdre.

Un polític, tal com funciona el mecanisme democràtic actual, si perd, ja està perdut. Allò de "de derrota en derrota fins a la victòria final" és cosa d'anarquistes, jugadors o assalariats permanents.

Tenim uns polítics força presentables pel que fa a respondre a l'estat actual de les coses a fi de situar-les en el lloc que ens correspon: a fi de treure-les si fan nosa i d'afermar-les si continuen fent servei. De polítics progressistes, doncs, no n'he vist ni un en aquesta instructiva immersió de mig any en el món més aparatós de la política del moment.

Ni un. És clar que els polítics progressistes, en època d'amable degeneració com l'actual, ho tenen més difícil que mai, per fer-se veure.

Fins que el femer del post-franquisme no s'assegui; fins que el pacte franquisme-antifranquisme no perdi la fortor. Fins que una part significativa dels electors no vegi enlloc el mèrit que amb raó s'atribueixen els polítics dominants, d'haver-nos dut aquesta autonomia, aquesta monarquia i aquesta economia.