-Et vull fer una proposició que ja sé que em diràs que no. De totes maneres, te la faig.

No m'agrada que m'endevinin, així que vaig tallar-lo:

-Fem-ho a l'inrevés, et dic que sí; ara, si vols m'expliques la proposició, i, si no vols, no. ¿Què pagues?

-Demana el que vulguis, i et pago més.

Dues hores després dinava al Cafè de París, restaurant, d'alts executius, al carrer del Mestre Nicolau de Barcelona, amb la persona que sap que detesto que m'endevinin i que, aprofitant-se'n, em va fer dir que sí a treballar en la campanya de Josep Maria Cullell, de Convergència Democràtica de Catalunya, a l'ajuntament de Barcelona. Es tracta de Miquel Montfort, de l'empresa MMLB de Publicitat i Marketing, que havia aconseguit el contracte de l'esmentada campanya publicitària. La casa MMLB havia treballat per Convergència en la campanya del "Fem i farem", i en l'endemig per la que representà la tornada "en tempête" del duc de Suárez a la política espanyola -la idea dels tres mesos de mili, no cal dir-ho, és idea de publicitari i no de polític.

Amb Miquel Montfort ens havíem freqüentat al meu poble, on ell va aparèixer una vegada acabada la carrera de Dret. Baixàvem a Barcelona al teatre i parlàvem de llibres. Un estiu que el va venir a veure una xicota extremenya que venia, naturalment acompanyada de la seva germana, no vaig tenir cap inconvenient a fer de carabina de la carabina, una vegada enllestides les classes que jo feia a la nena Montfort, una bellesa i una meravella de quinze anys amb pantalons pop-art.

Quan a mitjan anys seixanta Montfort va entrar a la casa de publicitat Carvis, de Barcelona, al cap de poc m'hi va fer entrar a mi. Hi vaig ajudar a defensar els botiguers de Sevilla contra els grans magatzems Sears, a anunciar el rellotge Radiant i d'altres productes. Al cap d'unes setmanes, Montfort va comunicar al senyor Vives, de Carcassona i Vives -Carvis-, que jo ja estava preparat per entrar en plantilla. El senyor Vives, geni reconegut de la publicitat, es va interessar per un sol aspecte de la meva preparació:

-¿Ja va ben cardat, aquest jove?

Poc temps després jo deixava la publicitat. Arrossegat per l'ideal periodístic.