Dijous. Muts i a la gàbia, d'Andreu Martín, col·lecció "La negra". A part del magnífic nom de la col·lecció, suggerent de trenta o quaranta possibilitats, de la més meravellosa a la més tràgica, talment una lletra de bolero, aquesta novel·la proporciona una confortable sensació de descans: és una novel·la de lladres i serenos, exactament. Sense altres connotacions. Una novel·la que es pot posar al costat de tantes novel·les del gènere que circulen per les literatures mundials: amb tots els ingredients clàssics, tant pel que fa a la manera de ser dels personatges, com a la trama i a l'estil. Deu ser una d'aquelles novel·les a què es referia Salvador Espriu, que a la pregunta sobre què solia llegir, va respondre-hi: la Bíblia, els clàssics i novel·les de lladres i serenos.

Muts i a la gàbia passa a la Floresta clàssica, la dels setanta, que vol dir Universitat Autònoma de Barcelona, marginats autèntics, droga per principis, alliberament de nois i noies, melenes... Un clàssic.

Dissabte. Estrena la Romea del Tango de Don Joan: Faran calés. La part de responsabilitat francesa de l'espectacle demostra que els francesos no passen de ser espanyols que han llegit.

Diumenge. Excitant: del 21 d'aquest mes al 6 de gener de l'any vinent, a Granollers (Vallès Oriental), exposició de fotografies... de Pere Calders. Amb les de Calders s'hi exposen fotografies de Juan Rulfo, autor immortal de El llano en llamas i Pedro Páramo, guanyador del Concurs "Boom llatino-americà". És coneguda l'afecció de Calders pels mecanismes mecànics, tant en la literatura com en la vida. La seva col·lecció de màquines d'escriure i de màquines de fotografiar, obsessivament ampliada amb les darreres novetats -no pot resistir la vista d'un aparador, el consumisme el té atrapat- és objecte mig de broma mig d'admiració: la broma i l'admiració que provoquen les passions irresistibles, esclaves.

Del que surt de les seves màquines d'escriure en tenim constància. Del que surt de les seves màquines de fotografiar, no en sabíem res. Calders no havia volgut mai que les veiés ningú, tret del cercle més íntim. Ara, assessorat per Francesc Català Roca, n'exposa quaranta. La propaganda diu que l'exposició serà primera i única. També diu que serà itinerant. Es podria aprofitar aquesta darrera característica per fer arribar el Calders artista fotogràfic arreu on ha arribat el Calders escriptor. D'aquesta mena de complements i de barreges se'ns sol dir vida cultural, amb majúscules. Ens fa falta.

Dilluns. Presentació d'un llibre de versos d'un col·laborador de la revista El Món a l'Universal. Hi vaig: a El Temps li convé que El Món vagi bé, tant com a El Món li convé que vagi bé El Temps, si apliquem les lleis de mercat del sistema econòmic imperant: mentre hi hagi "Ese" vendrem més "Omo", i més "Omo" mentre hi hagi "Ese". Un dels amos d'El Món, Tono Albareda, em diu el que ja sabia: que El Món no és del Psc-Psoe. Aquest precisament és el drama d'El Món, que sense ser del Psc-Psoe ho sembla. Un perill, potser el perill més gran que corren tots els mitjans de comunicació. Sense excepcions. Dic que sense excepcions.

Dimecres. Cultura: els valedors dels Jocs Olímpics ensenyen el llautó quan en comptes de Jocs Olímpics, o simplement Jocs, diuen "Olimpíades" o bé "Olimpíada", que no és un esdeveniment esportiu, sinó el període de temps entre Jocs i Jocs. Seria estúpid preguntar-se quins són els mòbils reals de la gent, que ens predica la bondat dels Jocs Olímpics parlant-nos de períodes de temps. No saben ni que no saben enganyar-nos.