Dimecres. El nomenament a dit o a vots, què hi fa a aquestes altures, de Josep Maria Cullell com a candidat a batlle de Barcelona és un pas importantíssim cap a la normalització de la nostra mecànica política.

En qualsevol país en situació de democràcia estable, els polítics aprenen l'ofici sobretot als ajuntaments. Fins al punt que a França els polítics, per lluny que hagin arribat en l'escalafó, conserven el càrrec de batlle d'un poble o un altre. La raresa de períodes democràtics a l'Estat espanyol subnormalitza la situació: hi ha uns individus que fins que no són al govern no descobreixen l'agradable sensació de tenir a les seves ordres la Guardia Civil, un dels puntals dels Sistema que ara encarnen: agradable sensació coneguda pel més mínim dels batlles de la més mínima de les poblacions amb casa-casena de la Guardia Civil.

Des del govern de Madrid fins a l'altre extrem: un president de Generalitat del Principat que no ha passat ni per regidor de parcs i jardins, fet que li provoca el gravíssim error de no dir que sí a l'OTAN, puntal de la seva ideologia i de la col·laboració que hauria pogut trobar a Europa per a ell i per al seu sector.

El país s'està fent, i ha començat per la teulada: hi ha un govern pro-nacionalista al govern, i en canvi, la capital és a mans dels de sempre. Aquesta anormalitat és decisiva, i s'enduu la meitat de les culpes del tristíssim balanç del sistema centralo-autonòmic vigent. Fins demà.

Dijous. Situada Barcelona en mans dels de sempre -més o menys acompanyats d'individualitats de bona fe i, per tant, d'esquizofrènics palpables i comptables- el poc ofici del govern pro-nacionalista del Principat va fer que no es plantegés la batalla per Barcelona: com si, amb la constitució i l'estatut espanyols actuals, es pogués prescindir d'allò que les ni amb la més favorable de les constitucions no es pot permetre cap nació: la pròpia capital. Així, a les primeres municipals el candidat convergent era un tal Millet, nom que, si ningú recorda, deu ser per la mateixa raó que el recordo jo: per miracle. Dir "Millet" i dir "no volem Barcelona" era dir el mateix. A les segones municipals el candidat era Trias Fargas. Més conegut que no en Millet. ¿Millor? Els resultats electorals de Trias Fargas i els resultats dels estudis d'imatge no deixaven marge a cap mena d'il·lusió. Dir "Trias Fargas" era com dir "Millet". Era no voler l'ajuntament de Barcelona. Fins demà.

Dissabte. Muntanya.

Diumenge. Més muntanya, i tornada al pla.

Dilluns. Les Marededéus trobades.

Dimarts. Han fet falta uns resultats inesperats... a les eleccions per Madrid (el Psc-Psoe municipal perd un milió de vots al Principat, i la Ciu -Operació Roca- guanya un quart de milió de vots, ço que fa mig milió de vots més prop. Ço que fa que, a la ciutat de Barcelona, el Psc-Psoe quedi a la misèria de 3.000 vots per damunt dels convergents) perquè s'esborrés la ignorància convergent sobre els mecanismes habituals dels sistemes com el nostre: la política i els polítics comencen i es decideixen als ajuntaments.

Ara ja ho han vist, i els ha costat prou. Que finalment se n'han adonat ho demostra que han triat l'únic element de què disposen per guanyar a Barcelona -tret del mateix president Pujol-: en Josep Maria Cullell. Falta veure com s'ho fa. De moment, dues coses: és socialdemòcrata de tota la vida, de manera que pot guanyar, i en guanyarà, vots per l'esquerra, que és l'única direcció per on a Convergència li queda camp per córrer.

I la segona és que, durant la darrera campanya electoral per al parlament espanyol, als mítings de Cullell, que hi era aplaudit de veritat és a dir per instint, i que eren els més concorreguts, no s'hi va sentir, ni una sola vegada, el nom de Roca ni el del Prd. Ni una sola vegada.

Si la lògica diu que el nacionalisme espanyol ha de retrocedir a Catalunya, la mateixa lògica diu que aquest progrés ha de venir pels ajuntaments.

-¡I a més, és tan guapo, i sap fer tan bé el desmenjat!- diu ja fa temps la meitat de la població tant masculina com femenina, tant de dretes com de centre com d'esquerres.

Dimecres. Si la lògica diu que en absència de tancs al carrer el nacionalisme espanyol ha de retrocedir; i si aquest retrocés, és a dir, si el nostre progrés ha de començar als ajuntaments tal com indiquen la ciència i l'experiència de les democràcies parlamentàries, llavors el dilema Izquierda Unida sí, Izquierda Unida no, no és tal dilema: és una simple construcció mental de paper. La Unitat del Poble Valencià, al País Valencià, diu que no saben si afegir-se a Izquierda Unida (llegiu Partido Comunista Español) o no, per obtenir resultats.

En situació normal -sense tancs al carrer- i en sistema democràtic habitual -europeu- la carrera comença als ajuntaments. I als ajuntaments valencians no sé quin favor pot fer el PCEspanyol a la UPValenciana. Més aviat el contrari. Ei, sigui dit sense cap mena de passió i amb el manual de pràctica política a la mà.

Després del fracàs a les estatals, la UPV necessita una victòria com el pa que menja, i a les municipals segur que guanya: de fet, a bastants ajuntaments valencians ja hi ha regidors que són d'UPV. La victòria a Madrid va ser derrota, a València no se sap, als ajuntaments és segura. A les primeres eleccions que vagi, la UPV necessita una victòria garantida. Un zero és la mort, unes dotzenes de regidors és la llavor; la resta són presses, ganes de començar la casa -¿de qui?- per la teulada.