Dijous. Repasso els retalls dels comentaris de la premsa barcelonina a la presentació del número cent d'aquesta revista a la capital. La unanimitat, com s'ha de dir, hi és unànime: quina colla de presumptuosos indocumentats bufats i pagats vés a saber de què -d'ells mateixos, es veu; que Santa Llúcia els conservi la mala vista, o s'espantaran de la seva misèria. Tots aquests comentaris tenien un punt de bo: el convenciment que com la premsa barcelonina no hi res. I que per tant l'actitud que mostren respecte d'EL TEMPS és de benvolent paternalisme, d'amable benvinguda al nebodet de fora, i de suport, no cal dir-ho, a l'eixerit valencianet.

-L'hem d'ajudar -vénen a dir els unànimes elogis.

Quina trepa de desgraciats. Fora d'aquest paternalisme, d'aquest proteccionisme, res, de res, de res. Ni un dels comentaris no ha parlat de publicitat ni distribució, no hi ha hagut cap comentari sobre contingut o maquetacions, res de la bondat o la maldat de fonts, sobre l'actualitat o originalitat del material periodístic que aplega la publicació. No res sobre la funció informativa, o la funció social, o política que pugui representar aquest setmanari. Ni una engruna d'anàlisi, i un carro ple de tòpics que eren d'esperar.

Potser no és tan estrany com de bell principi sembla: per poder parlar de periodisme, informació, funció política, funció social, funció cívica, la premsa barcelonina està massa espanyolitzada, massa venuda als uns i als altres -que són els mateixos, vid. la present campanya electoral. Potser ella mateixa, nova oceanografia del tedi, tan poc periodística, tan poc informada, tan poc política, tan poc social i no gens cívica, que no pot materialment parlar de cap d'aquests aspectes, essència de qualsevol publicació periodística. D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Divendres. Poesia:

Al matí no esmorzo: penso en tu.
A migdia no dino: penso en tu.
A la tard no bereno: penso en tu.
Al vespre no sopo: penso en tu.
A la nit no dormo: tinc gana.

Marc Alazraki, àlias Rocky, BUP.

Dissabte. A Cardedeu (Vallès Oriental). Feia temps que no plorava, però és que a l'església parroquial hi actuava el Cor Calenda Maia, de Rafael Subirachs, de manera que va ser inevitable una llàgrima a la mateixa església, durant el concert, i una altra a la sagristia, havent acabat. Ens posem d'acord que ja tenim ració de música per una bona temporada, tot i que el que hem de fer és retornar-nos a les orelles les músiques de Subirachs, i les seves interpretacions i les del seu cor. Subirachs gasta una tècnica d'imatge com qualsevol altra, amb un avantatge: que no és empalagosa. No es deixa veure, no es deixa escoltar, evita que es parli d'ell. Desgraciadament l'ambient no l'acompanya, i així ens podem passar mesos sense que ningú no escrigui que l'ha vist, o que l'ha sentit, o que l'ha escoltat, o que hi ha parlat. És la mateixa tècnica d'imatge que la de l'escriptor nord-americà J. D. Salinger, que només ha concedit una entrevista en tota la vida, de rostre pràcticament esborrat de la memòria, que va escriure el darrer llibre fa més de vint anys... i que no hi ha setmana que els afeccionats a la literatura no en parlin o no n'escriguin.

El Cor Calenda Maia, del millor músic de les generacions ara en primera plana, l'ha format Subirachs triant-ne un a un la quarantena de membres. Va començar el 1981 sota les ales de l'empresa Zeleste i a Cardedeu, i aviat en d'altres indrets, ens va portar al límit de les emocions barrejades amb el Nocturn de Verdi, i amb vuit cants amb poemes del llibre de Joan Vinyoli Passeig d'aniversari, música del mestre, pianista i baríton Subirachs. A la sagristia diuen que s'havia avisat del concert a uns quants crítics de música escollits, per si els semblava que hi havien de ser. No n'hi havia ni un. És clar que, ben mirat, ¿quina importància té? ¿Per què haurien de ser més periodistes els crítics de música que la resta de funcionaris dels mitjans de comunicació barcelonins?

Dimecres. La primera junta del nou Col·legi de Periodistes de Catalunya va ser proclamada la setmana passada. ¿Endevina qui encapçala? ¡El Carlitos Sentís, beneit del cabàs, el Carlitos Sentís!, ¿qui més podia ser, si no? Carlitos Sentís, que va començar la revolució i la guerra com a funcionari de la Generalitat, i que la va acabar, només dos anys i mig després, d'oficial de l'exèrcit feixista, amb a l'endemig un reciclatge a base de fer espionatge per al seu nou amo i en contra del vell. Molts anys després, i després de successius reciclatges i canvis d'amo -ell, pobret, no ha pogut manar mai, no passa d'estiracordetes- va cometre l'únic pecat imperdonable que ha comès, en pecar enllà de les seves forces: aprofitant que Eugeni Xammar, un dels nostres grans periodistes, ja era mort, li va dir mentider. Xammar és qui a la seva biografia Seixanta anys d'anar pel món explica la trajectòria republicano-feixista del patufetista Espion de Francó.

Geni i caricatura fins a la sepultura: avui, cinquanta anys després, Carlitos Sentís és flamant primer president del nou Col·legi de Periodistes de Catalunya, recolzat en el Psc-Psoe; i membre del Consell d'Administració de Catalunya Ràdio, Ràdio Associació de Catalunya i TV3, amb el suport de Convergència i Unió-PRD. Naturalment, no em dono de baixa ni de l'Associació ni de la ràdio: en el fons del fons, aquesta mena de genteta no existeix.