Dijous. Poesia:

Vull ser el poeta dels pobres,
el poeta dels manobres,
dels que no saben llegir,
dels qui per parlar reneguen
dels qui els alès empudeguen
amb la fetor del mal vi.

"Cançó primaveral",
Ambrosi Carrión

Divendres. Amb motiu de la campanya electoral per a cobrir els seients del Parlament de Madrid (Espanya), trobo un retall de diari del dia 20 de juny de 1976. S'hi tracta de les jornades constituents de la Federació de Partits Socialistes, celebrades en un col·legi. No es tracta d'un Congrés, va dir un dels ponents, perquè cada partit federal té el seu, i les conclusions de les jornades no podien ser vinculants, sinó indicatives. Era claríssim, ¿oi? Doncs, molta part de les bases, ni se'n va adonar. A les jornades assistien Convergència Socialista d'Aragó, Convergència Socialista d'Andalusia, Convergència Socialista de Catalunya, Convergència Socialista de Madrid-Regió, Partit Socialista del País Valencià (PSPV), Eusko Socialistak, Partit Autonomista Socialista de Canàries, Partido Socialista Galego, Partit Socialista de les Illes, Reconstrucció Socialista d'Astúries, i Reconstrucció Socialista de Múrcia.

La inauguració de les jornades es va fer, a Madrid, en les quatre llengües de l'estat. El presentador, que era de la CS de Madrid-Regió, va definir, textualment, la Federació de Partits Socialistes com "una organització descentralitzada, coherent i articulada de partits socialistes regionals i nacionals". Amb allò de "descentralitzar" ja n'hi havia prou per veure que allò altre de partits regionals i nacionals era paper mullat, ¿oi? Doncs, molta part de les bases, ni se'n va adonar.

Tot i així, i segons que continua dient la crònica de l'avui col·laborador d'EL TEMPS Josep Maria Santmartí, el clima de la reunió era mig apagat. I, preguntem, deu anys després, ¿qui el va escalfar? ¡¡El Raventós!! En persona, i tot i que en aquells temps encara no practicava el francès -si més no, ahir o avui, de boca enfora-. I ara que hi penso, deu ser molt difícil, això de practicar el francès només de... Continuem, el clima era mig apagat. I l'escalfa el Raventós. El qual, com a representant de Convergència, Socialista-por-supuesto, de Catalunya, va afirmar el caràcter democràtic de les reivindicacions nacionals i del dret d'autodeterminació. Com també de la necessitat que la classe obrera no abandoni ni les reivindicacions nacionals ni la del dret d'autodeterminació a mans de la burgesia.

És que també avisava, tot i que en aquell moment, ¿oi?, tot el Raventós i molta part de les bases ni se'n van adonar. L'avís era que s'havia d'integrar la lluita contra l'opressió nacional amb els objectius de la lluita anticapitalista. Era claríssim. Psoe a la vista. Oh, i més: Sostingué, diu Santmartí que va dir Raventós, que no hi ha cap mena de contradicció entre l'internacionalisme proletari i les exigències regionals i nacionals. El que resulta llastimós, i ensenya fins en quin punt els espanyols no es mereixen ni una set d'aigua, és que no vagin aprofitar Raventós d'ambaixador per a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: encara hi seria. ¿Que no? Mireu, com seguia, ara textualment: "Els pobles de l'Estat espanyol volen ser els protagonistes reals del canvi, amb una opció revolucionària.". Déu n'hi do, ¿no? Doncs, encara es passa més: diu -va dir- que era partidari de la lluita de classes dins l'àmbit nacional o regional. Ei, ¡tovàritx!

Dimarts. Regirant més papers vells, i endinsant-me encara més en la prehistòria, deu anys abans de la prehistòria del Raventós prehistòric, trobo aquesta altra perla, que, honestament, s'ha de reconèixer superior a la del nostre català, ambaixador, proletari i debel·lador del capitalisme en totes les seves formes i facetes. La perla superior -la perla negra- diu que el 17 de desembre de 1968 es va produir el primer suïcidi d'un agent nord-americà en tota la història de la institució. La insigne víctima es deia Thomas Elrod, tenia 35 anys i era de Woodbridge, a Virgínia.

Com a escenari del sumptuós esdeveniment va triar el recinte del Departament de Justícia. I, com a bon professional, es va assegurar de l'acció: es va disparar un tret, situat en posició tal, que en caure a terra no caigués a terra sinó daltabaix. De manera que es va matar d'un tret, i es va rematar caient al pati. Òbviament, hi ha una diferència entre el cas Raventós de 1976 i el cas Thomas Elrod de 1968: el de l'FBI sabia molt bé què volia, com ho volia i com fer-ho.

Dimecres. Cloenda de curs, de llicenciatura i d'edifici a l'Estudi General de Lleida, de la universitat. Hi peroro sobre "Sis normes d'Orwell per ben redactar". Veig que una senyoreta pren apunts, i la felicito; i resulta que és professora de filologia anglesa. Quines voltes, realment, que dóna, el món. Per la meva banda, descobreixo que Pep Morgades, el nostre principal germanòfil, té pregones influències al castell d'Escornalbou. De moment, no tinc ni idea del que això pot significar, ni de si en podrem treure res de positiu. De moment, m'ho apunto.