Del president Lerma, se'n sap ben poca cosa, i segons en quins indrets del nostre mateix país, no se'n sap res.

-És que no hi ha res a saber-ne- diuen, fàcils, alguns dels súbdits de Joan Lerma, tractant de seguir el fil començat amb la immortal frase de Butxana aquell matí que compra el diari i hi llegeix que el president Lerma se n'ha anat a Amèrica; però només per deu dies, diu Butxana. Cada cop que t'arribes a València en diuen la mateixa, cap, i cada cop que arribes a fullejar premsa valenciana hi trobes la mateixa, no res de ressenyable.

Fins que, i de cop i volta, salta a les planes de la premsa estatal, de tota la premsa estatal el nom de Lerma, exactament el seu nom: Joan. I no pas per boca de no ningú, sinó per boca del seu superior, company i amic, per la considerable boca del Nadiusko; pel pinyó del Qui Amb El Seu Esclavatge Ens Allibera; pel broc del Qui Pateix Perquè Nosaltres Gaudim; pel tòt del Sentinella de Contadora; pel Gola Pregona de Qui Fa Esperar Reagan; per l'Oracle de Memos En Persona: Felipe González, cap directe de Joan Lerma, ha dit: "Que hi hagi determinats Joans o d'altres personatges a qui agradi sortir per televisió no justifica en absolut el cost que suposa la instal·lació d'una televisió regional valenciana. A algun Joan, o com es digui, li agradaria molt de sortir per aqueixa televisió".

El president Lerma té ara la gran oportunitat de la seva vida. La seva presidència, pel que diuen, no ha estat ni és ni tan sols dolenta: és mediocre, no és res, blub, una ampolla, un forat a la finestra, un clot a la sorra.

Si fos d'una manera més habitual, pel que fa al caràcter, la gran oportunitat per al president Lerma li ha regalat el seu president González, Sánchez o com es digui, seria la de donar-li la raó, i dir-li que efectivament el cost d'una TV3 al País Valencià és massa alt, i que en conseqüència el govern del País Valencià ha decidit d'aprofitar la TV3 del Principat. Pel que sabem del president Lerma, aquesta seria una decisió massa lògica, seria filar massa prim, li resultaria tan clara que l'encegaria.

La gran oportunitat, la darrera oportunitat que l'"algun Joan, o com es digui", regalat per González o com es digui a Lerma, té el punt de lògica, finor, claredat i eficàcia adient a la personalitat del president Lerma: consisteix a continuar fent a favor de González i el seu poder exactament allò que fins ara ha fet en contra seva: exactament res.

Seria un model de venjança que passaria a la història, juntament amb el seu executor. És la seva darrera oportunitat, i la més gran que mai no se li presentarà de venjar-se de l'insult, de passar a la història, i d'introduir finalment un canvi tangible en la societat que ell administra.