Passada la urgència de saber què va passar l'altra setmana en el partit de futbol de Brussel·les -dotzenes de morts, centenars de ferits- i de la pressa per cauteritzar la ferida, és arribat el moment de dir-ho: la dimissió dels partidaris de millorar el món és una de les causes del nou monumental fracàs de l'espècie humana, presenciat per milions de membres d'aquesta espècie.

La vergonya de declarar-se d'esquerres, la precaució a l'hora de reconèixer-se partidari de modificar el món, de tal com és a tal com podria ser, la renúncia a acceptar que la utopia d'avui pot ser la realitat de demà. A la base de la catàstrofe de Brussel·les hi ha tota aquesta precaució nostra, a l'hora de dir-nos pel nom i de declarar allò que pensem.

Aquest oblit que hi ha coses a fer, a canviar, a millorar, i a destruir i sobretot a construir, és a la base dels incondicionals d'un club de futbol, dels fidels creients de les sectes, dels místics de la droga, dels fanàtics de la natura, dels patològics de la gran ciutat.

Hi és tant, a la base, que ve la temptació de fer-ne responsable l'esquerra vergonyant, més que no la dreta dominant, de la degeneració detectada en els supporters anglesos actuants a Brussel·les: al cap i a la fi, la dreta, sempre dominant, i els dominadors, sempre de dreta, no han dit mai que casos com els de Brussel·les no passen de ser lamentables imperfeccions del sistema per ells establert.

Aquesta situació de domini total per la dreta, i d'esborrament de l'esquerra, es pot relacionar amb l'exhauriment del model d'esquerra nascut al segle XIX i dominant ara en gran part del món -i que per tant, si governa, si té poder sobre persones, ja no és esquerra.

L'esquerra situada al govern deixa de ser esquerra, segons la mateixa definició d'esquerra: pensament i acció a favor dels dominats, dels de sota. La pèrdua de la condició d'esquerra produïda en l'esquerra triomfant aquest segle fa que ningú no faci costat als supporters anglesos, als drogaaddictes, als místics d'una o altra deïtat rural o urbana; víctimes o productes, això sí que ho reconeix tothom i fins aquí hem progressat, de determinades condicions socials, econòmiques i polítiques.

Els fets de Brussel·les són una evidència, una més, a favor de la necessitat d'una nova esquerra, de l'esquerra de sempre ençà que el món és món: encarregada, com sempre, d'ençà que el món és món, d'anar a favor d'un món com podria ser més que no de com és, d'una humanitat decidida a fer presentables els seus tres impresentables.

Sobretot, cal continuar construint. I també de fer-se contra els poders establerts, sigui el poder de la dreta de sempre o sigui el poder de la nova dreta -l'esquerra d'ahir.

O això, o resignar-se a Brussel·les, i a totes les Brussel·les que puguin anar venint.