A Vinyoli, li hauria agradat una mica d'escalfor humana; de vegades, la buscava i tot. Ara s'ha mort i ni en la mort no ha acabat de tenir la sort que es mereixia.

Pitjor per als seus amics i coneguts. Perquè aquesta amabilitat de Vinyoli envers els seus conciutadans, els donava ocasió de demostrar que tenien una mica més de categoria que la miserable que atorga la condició d'amics casuals, coneguts de vista, companys per ofici i autoritats per falta de competència. Han perdut definitivament la preciosa possibilitat d'encomanar-se ni que fos una engruna de la condició humana que, a Vinyoli, li sobrava tant com a ells els falta.

Fa uns anys aquell ase vestit de texà, aquell poll ressuscitat, aquell pet "presumit, aquell condó bufat, el celebèrrim poeta de revista orgànica Alberti va anar a Barcelona," quina barra; com a estrella -pallasso immillorable- del circ polític que el necessitava tant i el qual tant necessita. Era a la Galeria Maeght i hi havia una munió de. Al racó del fons, recolzat a la barra d'un bar potser improvisat, hi havia Vinyoli. Silenciós i educat, duia un llibre seu sota el braç i, una vegada el lamentable poeta va acabar l'insultant espectacle que consistia, segons ell, a recitar-se i que, amb mirada freda i objectiva, no passava mai de l'intent -inútil- de pelar-se-la en públic i a la seva salut, Vinyoli es va obrir pas fins a l'enorme barret de rialles i li va oferir, tímidament, educadament, el seu llibre. Allò se'l va mirar, des de l'alçada dels seus tacons de retallat, i va agafar el llibre per treure's de damunt Vinyoli; va passar el llibre a algun dels zombies presents, mentre Vinyoli es retirava educadament, però ja sense timidesa, cap a la barra.

Vàrem beure una mica.

Bé, ara s'ha mort, i vegem-ho: al president de la Generalitat d'amunt, Jordi Pujol, uns dies abans de la mort del poeta, li va telefonar un dels assessors de cultura que ell mateix té nomenats. L'assessor li va dir que convindria donar la medalla d'or de la Generalitat a Vinyoli.

-Ja m'hi assessoraré- va ser la increïble, i exacta, resposta de Pujol al seu assessor. Una vegada mort el poeta, Pujol va declarar en nota oficial que feia anys que no llegia Vinyoli, però que de jove l'havia llegit molt. Pujol, doncs, reconeix oficialment no haver llegit el millor Vinyoli i haver-se empassat el Vinyoli vulgar i corrent. Aquest xicot necessita assessors.

Pujol, doncs, no va donar medalla ni va anar a l'enterrament. En canvi, el batlle de Barcelona, Pasqualino Maragaglio, ho va fer pitjor: va anar a l'enterrament del poeta i li va dur la medalla que li havia atorgat al juliol: la fotografia del Pasqualino al costat del taüt farcit de poeta i amb la guinda de la medalla de la ciutat al damunt és d'aquelles fotografies que, segons els directors d'imatge dels polítics, compensen de la molèstia d'anar a enterraments, concerts de música clàssica, festivals de roc dur i inauguracions de residències de la tercera edat.

La púrria que pretén passar per les nostres minories dirigents estava i està contra Vinyoli, viu o mort, perquè bevia. Una: la gent normal i corrent entén molt bé que Vinyoli begués, vista la púrria que duem lligada al coll. I dues: encara bevia poc.