L'altre dia, a TV3, hi van treure en exclusiva aquell xicot que era tan simpàtic i agradable; a Alemanya, fa uns anys, li contemplaven les galtes amb satisfacció: eren el símptoma de la sobrealimentació després d'anys de desnodriment. I li van donar un cop de mà.

Per cert, ¿què ho fa, que els governs de Madrid i València encara no han fet una TV3 per al País Valencià? ¿És que consideren el País Valencià amb menys categoria que el Principat?

El president del govern espanyol no va estar ni simpàtic, que es veu que allà és la condició essencial per manar en democràcia. Inutilitzada doncs la simpatia, el ja ni simpàtic González va fer gala de les tradicionals virtuts del seu poble. Com quan li van preguntar què passava amb les dificultats que tenen per entrar a Europa. I va respondre, textualment, això: "La negociació serà dura, perquè hi ha una certa prevenció davant la possible competitivitat espanyola." Temps era temps van tenir la Invencible, ¿això que tenen ara què és, la Imperdible?

Segurament: parlant de l'Amèrica Llatina va dir: "Espanya no pot perdre el futur històric de la seva relació amb aquells països que constitueixen una veritable potència de futur, de la mateixa manera que la Gran Bretanya no ha perdut els lligams amb els països anglosaxons, ni França els seus amb els de la seva zona d'influència." És el que els passa en un país on no es pon mai el sol, que es torren. De tota manera, la idea pot ser bona, si, a diferència de González, es té una certa idea de com va el món: la capital del món anglosaxó no és Londres, sinó Nova York; pel que fa a París, respecte a l'Àfrica, fa riure. La deducció de "futur històric" en el camí assenyalat pel presentador del Tressientos millones ve sola: la capital d'hispano-iberollatino-amèrica no serà Madrid sinó... Si ha de ser Rio de Janeiro, ens hi apuntem, i tot Madrid a parlar brasiler. Gran victòria.

Més realista va ser en parlar de les impressions, pessimistes, emeses pel Fons Monetari Internacional sobre la manera com Madrid manega la qüestió dels cèntims. Diu González: "el dèficit públic creixerà en la quantitat prevista, malgrat una conjuntura actual difícil." Que és expressió que ja havíem sentit i que deia "mi mano no os a de faltar, a pesar de la difícil conyuntura por la que travessamos".

Sobre les relacions d'Espanya amb Catalunya, González va dir: "Espero que continuaran essent magnífiques." En el mateix moment que gravava això, a Barcelona el menistro De la Quadra no s'alçava de la cadira quan tothom ho feia en el moment que el president Pujol prenia possessió constitucional del càrrec; i es plegava ostensiblement de braços en acabar el discurs presidencial. I en el mateix moment, González gravava: "La presència del menistro De la Quadra és un afectuós acte de presència i respecte." Coneixent-los com els coneixem, no direm que no, és ben bé la veritat, i fins aquí podem arribar.

Com també es veritat allò altre que va dir. que el partit que governa la nació espanyola "està nacionalitzant l'Estat". I que "la família socialista (es devia referir al PSOE, perquè de socialista, com de família, com de religió, com de nació, per a aquella gent només n'existeix una, que és la seva) ha de suportat la cara i la creu de tenir una representació homogènia a tot l'Estat, i vull recordar que totes les nacions fortes s'articulen sobre grans partits estatals." Continua tenint raó: qualsevol nació que vulgui ser forta s'ha d'articular mitjançant organitzacions estatals. N'hauria d'haver dites més, d'aquestes coses, González. I posar-ne més exemples com Algèria, Portugal, Irlanda, Polònia, els Estats Units del segle XVIII. Només va posar-ne el seu, d'exemple. Li hauríem de fer aprendre'n més.