Quan en el debat de la seva investidura, el senyor Zapatero va acceptar el repte del diputat Puigcercós d'ERC que fes tot el que calgués perquè el català fos reconegut a la Constitució europea com a llengua oficial, una expressió una mica ambigua del dirigent del PSOE va semblar que es referia a la simple traducció del text d'aquesta Constitució al català. Més endavant, una declaració del ministre d'Afers Exteriors, senyor Moratinos, ha posat les coses al seu lloc. La Unió Europea, que es caracteritza històricament pel seu respecte a les minories, a dreta llei, no pot ignorar una llengua que és oficial en un àmbit de deu milions d'europeus, mentre reconeix, per la força de l'Estat que té al darrere, el maltès, parlat només per quatre-centes mil persones. Seria un greuge comparatiu molt difícil d'assumir. On quedaria el reiterat afany de les institucions europees de respecte als drets humans, si no es tingués en consideració la possibilitat de deu milons d'europeus d'adreçar-s'hi i de ser atesos en la seva pròpia llengua? És clar que, en el lent procés de la unió política europea, no seria el primer dèficit democràtic que es podria assenyalar com a conseqüència del predomini del poder dels Estats per damunt de les noves institucions comunitàries en el govern de la Unió. És d'esperar que la mateixa entrada a la Unió de deu Estats més representi una altra passa de convergència envers la unió política. D'entrebancs per al reconeixement del català, però, no ens en faltaran. França, sempre tan jacobina, ja s'hi ha pronunciat en contra, en canvi Blair sembla que no s'hi oposa. Ara es veurà la capacitat de fer política de l'equip del nou govern de Madrid. Serà una pedra de toc dels compromisos contrets respecte a Catalunya.

Per a la llengua catalana, si s'aconsegueix aquest reconeixement europeu, seria gairebé tan important com el que estableix la Constitució espanyola del 1978 de cooficialitat en les comunitats en què es parla. A més podria constituir un exemple de diversitat -com deia l'altre dia el president Maragall en un article en aquestes mateixes pàgines- per obrir camins a moltes llengües minoritàries.

Si, tot i els esforços del govern de Madrid i els seus aliats, la Constitució europea no reconegués el dret dels habitants dels Països Catalans a ser atesos per les institucions europees en la seva pròpia llengua, no ens quedaria altra opció que votar en contra d'aquest projecte de Constitució, en el cas que es sotmetés a referèndum, cosa que encara no és gens clara. Una actitud ferma d'aquests europeus menystinguts en un dels drets fonamentals de tota persona que conviu en el marc d'un sistema democràtic, tal vegada faria reconsiderar al legislador la seva decisió. I si no és així, potser hauríem de fer-nos càrrec que aquesta no és la Unió Europea que tots esperàvem.