El passat 15 de març va fer tres anys que va morir Ramon Barnils, als cinquanta-nou anys. Periodista proclamat políticament incorrecte, impertinent, audaç, incòmode, seductor i provocador pels seus admiradors, i maleït -més o menys calladament i per si fa no fa les mateixes qualitats- pels seus enemics. Als disset anys (1957) ja col·laborava en una revista del seu poble, Sant Cugat, que dos anys més tard l'alcalde Barnils, oncle seu, va fer tancar. Al cap d'un temps feia de corresponsal local d'El Correo Catalán mentre estudiava enginyeria i després econòmiques (no va acabar aquests estudis, però segons ell, a la facultat d'Econòmiques és on va adquirir una formació una mica sòlida). No va ser fins bastant després que va estudiar al CIC, l'escola de periodisme de l'Església, l'única de l'època, on encara tenien el bon gust de no dir-ne ciències de la informació, d'allò que feien. L'any 1969 va començar a treballar a l'agència Europa Press fent el periodisme que ell deia que li agradava més: "no firmes, la informació és escarida, és la base del periodisme, la resta és secundari." (Entrevista publicada pòstumament a El Temps el 24 d'abril del 2001.)

Bàsicament, però, es va dedicar al periodisme d'opinió -una mica més ben pagat, deia. A principis dels setanta comença una columna diària a Tele/eXprés (segons va dir algun cop, l'únic diari seriós que s'ha fet al país), en substitució de Joan de Sagarra, que l'hi va traspassar, com si diguéssim; la va fer durant dos anys, activitat que combinava amb la de professor de periodisme a l'Autònoma, on ho va ser fins al 85. Al mateix Tele/eXprés també va treballar a diferents seccions: internacional, literatura i espectacles, fins que en va marxar pressionat per l'ambient que havia anat adquirint la redacció: "El diari va començar a fer massa política, i als directors i als caps de redacció no els agradava el tipus de periodisme que feia, el trobaven massa frívol. Consideraven que s'havien de publicar notícies sobre vagues i manifestacions [...], que era el moment de fer la revolució. Era gent que va fer que el Tele/eXprés, en comptes de ser un diari obert, fos un diari controlat pels socialistes i, després, pels comunistes. [...] Quan es va acabar el franquisme, ho controlava tot l'antifranquisme [...] els que no érem comunistes, ni socialistes, ni franquistes, no teníem res a fer, trobàvem més dificultats.[...] Una de les pegues de la transició va ser canviar una màfia per una altra." (Entrevista citada.)

Cap a la meitat dels setanta dirigeix -nominalment, diu ell- la revista Ajoblanco, on es limita, durant una temporada, "a posar una mica d'ordre i moderació en una colla de hippies que feia feredat". A la mateixa època (cap al 76 o el 77) l'entabanen per dirigir Solidaridad Obrera, l'òrgan de la CNT, sindicat que s'està reconstruint en la semiclandestinitat. Amb tota la bona fe del món i una bona dosi del seu tarannà llibertari, també devia intentar posar ordre i moderació -i sobretot, ofici- entre una colla d'anarquistes que en aquells moments arrossegaven força gent. Però el caos intern en forma d'enfrontaments i escissions que desemboquen en el domini dels faistes, acaben amb aquesta seva aventura. Els llibertaris, com tots els grups organitzats, també són proclius a les màfies: "[...] la primera obligación de una organización clandestina es la de aniquilar al enemigo interior, así que un día el director del portavoz orgánico fue llamado a declarar ante sus autoridades en pleno (acusación: ¡marxismo! [¡a ell!]), con el honesto avance de que tras declarar iban a echarle por el balcón -un primer piso sólo, pero de los de la plaza Reial." ("Rafael Poch, un tipo duro", article a La Vanguardia, 30-11-91, i reproduït a Articles, Ed. La Magrana, 2001). Però abans de la defenestració, durant uns mesos també va tenir temps de dirigir, junt amb la Soli, la revista Catalunya, publicació en català de la matexia CNT. No el van arribar a llançar pel balcó, aquell dia, però prèviament, en un ple multitudinari (em sembla que era en algun gran local o teatre del Poble Nou o un altre barri), el van fer passar per una mena de procés públic vergonyant, dalt d'un escenari -ell dret, amb texans i jersei vermell amb les mànigues arremangades, alt i ben plantat, i les mòmies del sindicat a la mesa-, amb la militància a la platea, gairebé un circ. Va aguantar estoicament -la processó li devia anar per dins- el xàfec de les arengues del vells -i alguns de nous- llibertaris. Aquell dia, bastants dels joves que hi érem vam rebre una gran lliçó: fugir per sempre més de les organitzacions polítiques -encara que es diguin apolítiques i antiautoritàries-, no refiar-se mai de cap ni una i fotre-se'n sempre una mica -o molt- com a mesura profilàctica.

Després d'això, junt amb alguns altres llança la revista satírica El Be Negre, intent de recuperar la publicació d'abans de la guerra, que a partir del segon número es diu El potes rosses i que va durar ben poc. Barnils hi feia la secció fixa setmanal "Ai, si us sentís", dedicada "amorosament" a Carles Sentís, aleshores degà del Col·legi de Periodistes. El 1983, encara a l'Autònoma, proposa a un grup d'estudiants d'escriure un llibre sobre Puig Antich, coordinats i assessorats per ell; en sortirà La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL, publicat sota el nom col·lectiu Carlota Tolosa (Ed. Empúries, 1985). El 1984 entra a col·laborar de forma fixa al setmanari El Temps. Però abans i mentrestant també va publicar a molts altres llocs. A l'Avui, amb alguns articles esparsos a començaments dels vuitanta, i al 87 també al setmanari satíric Ahir que editava el diari, però va durar-hi pocs mesos: massa sàtira o massa incontrolada. Als diaris El Noticiero Universal, Diario de Barcelona, La Vanguardia i El Mundo. Al setmanari El Món. A l'Agencia EFE, on va introduir-hi el català... Va escriure força, doncs, tot i que ell deia que preferia llegir que escriure: "llegir és un luxe, vius de renda [...] perquè xucles el que t'han dit els altres i tu no fas res [...] el que passa és que en aquest cas no fas mal a ningú." (Entrevista a Josep Termes a El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, Ed. Empúries, 1987 i 2001).

I també va parlar força. La veu de Barnils a la ràdio és el que el va fer més popular. La seva veu i els seus comentaris aguts, irònics i sense manies, dient el que li donava la gana de dir -alguna barrabassada inclosa- , encara els recorda molta gent. Sempre a Catalunya Ràdio; hi va començar amb la Mercantil Radiofònica, un trio format per ell, Jordi Vendrell (mort també el 2001, uns mesos després) i Quim Monzó, amb El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, a les nits durant els anys 1984 i 1985. Després, Vendrell va passar a dirigir El mínim esforç, a les tardes de tres a quatre, i més endavant L'orquestra, programes en què també col·laboraven habitualment Barnils i Monzó. Ja als noranta, i fins uns mesos abans de morir, col·laborava en el programa successor d'aquells per horari, i que encara dura: Postres de músic, que des del setembre del 2000 ja no és el que era sense la veu de Barnils, i on s'hi arreplega de tot per fer-la petar més o menys fútilment i inofensivament. Per qui, bàsicament per edat, no vagi sentir mai aquests programes, sobretot els dos més antics, cal dir que van ser -ho sento pel tòpic, però passeu- me'l, sisplau- rares illes enmig d'un plàcid oceà polític i informatiu de banalitat, conformació i estultícia (com continua sent, si fa no fa o més que mai). Per això els van intentar fer callar més d'un cop. Del primer programa: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, es va editar el llibre ja citat (Ed. Empùries, 1987 i 2001), amb la reproducció de set entrevistes de les que van fer a diferents personatges, encara que al programa hi havia molta cosa més. És absolutament recomanable; pels personatges entrevistats, però sobretot pels entrevistadors i per les seves maneres. Barnils hi destaca, amb la seva ironia afuada i el seu sarcasme, sovint insolent; insolència que algunes vegades vol ser cordial i d'altres tot just ho aparenta. Van demostrar sempre, tots tres en equip, una autèntica professionalitat -no pas a l'ús habitual- i una sana llibertat portant als seus programes gent pública de tota mena, a vegades ben contrària a les seves idees. I una mostra de com aquest tercet funcionava i que diu molt a favor de Barnils és el següent: no se'n va dir mai explícitament res per antena, però en els tres programes que van fer plegats, a vegades, i segons els personatges convidats, Barnils desapareixia. I ara potser em passaré de llesta (només Monzó ens ho podria aclarir): jo diria que Barnils, que es va crear molts enemics per la seva franquesa a l'hora de ficar-se amb qui fos, alguns dies, suposo que creient que s'havia de fer xerrar algú encara que ell no hi volgués xerrar, es feia fonedís. Vendrell, més contemporitzador i sempre elegant, tot i que també força irònic, feia llavors els honors, a vegades juntament amb Monzó.

Barnils, doncs, va ser força incòmode. Massa agut. Massa intel·ligent i lúcid. Sovint emprenyador de debò. Feia servir el cap com pocs, però també la pota quan li convenia clavar guitzes. A vegades podia ser gairebé antipàtic, fins i tot per als qui en compartien les idees. Pel to, en aquests casos, que podia anar de la ironia esmolada al broc gros del tot a doll i avall va que fa baixada (per això, per més que sovint hi estiguessis d'acord, a vegades deies: "¡ep, frena, home!"). Diria que de tant en tant s'hi rabejava conscientment: allò de veure que perds les regnes i les acabes de deixar anar del tot. No per épater: qüestió de caràcter, suposo (no el vaig tractar; només faig deduccions a partir d'haver-lo llegit i sentit a la ràdio). Sovint era brillant, però naturalment també té escrits més discrets o en què no anava tan a fons.

A vegades també podia semblar un il·lús. Per exemple amb la seva fe en un futur millor per al país, en l'autodeterminació possible, amb una ingenuïtat i un optimisme que resultava fins i tot paradoxal en un home tan lúcid i crític. En el fons, no volia desconfiar de la política, i feia pedagogia independentista a base de fer mirar cap enfora, confiant, als anys noranta, en el model de les noves nacions europees, en l'aprofitament de les situacions internacionals, tot i que era conscient de la realitat de casa: la mediocritat general, el nivell paupèrrim dels polítics de tots colors... Tant els de CiU com els socialistes (¿què en diria, ara, d'un dels seus objectius predilectes: "Maragall, una pepa en política"?) com els ex-psuqueros van rebre de valent les seves coces. (No va tenir temps de veure 'el gran salt' d'ERC, en la qual tenia una certa esperança, ¿què en diria, ara, també?).

Home de fílies i fòbies, ell mateix va ser objecte de totes dues. Però també va ser prou intel·ligent per defugir gairebé sempre, malgrat les seves dèries particulars, el gran pecat de la gent de l'ofici (de quan ell començava i fins ara): la demagògia i el discurs fàcil: "Ens queixem que cobrem poc. N'hi ha que cobren massa." I va atacar despietadament les submissions partidistes del gremi. Més preguntes -ocioses, o no- que ens podem fer: ¿què en diria, de l'actual copada socialista dels mèdia?).

També va ser un luxe com n'hi ha pocs per la manera d'escriure. Del seu estil, acuradíssim sense semblar-ho, un tret peculiar: l'ús totalment natural i eficaç d'expressions col·loquials que donaven als seus articles un aire perfecte d'oralitat: incisos sorprenents per cridar l'atenció, mots populars... A vegades, començant a llegir-lo, feia la impressió de gastar una prosa just embastada, despreocupada.

Només era un joc intel·ligent amb el lector en què utilitzava sàviament la sintaxi i el lèxic. Fins i tot es permetia la coqueteria d'algun cripticisme per fer-te ensopegar que t'obligava a alentir o aturar la lectura, a fer marxa enrere: reflexió obligada. Aquest estil el va anar depurant amb els anys. Ho veiem en els últims articles a El Temps, amb la sèrie "Cap-i-pota", del febrer a l'agost del 2000 (l'últim és del 29 d'agost): breus (vint o vint-i-cinc línies de columna estreta), escarits i arterament esmolats.

I encara un escreix de luxe per alguns dels temes que triava. A part de la majoria d'articles sobre política i actualitat, de tant en tant s'ocupava de coses que revelaven el seu vitalisme i la seva gran cultura, que sovint amagava: un vi, un paisatge, un o altre escriptor (esplèndid, per exemple, un breu article de 1983 sobre Kafka a El Noticiero Universal, o un altre de 1984 sobre Proust a l'Avui, tots dos reproduïts a Articles), els plaers del viure... És quan fins i tot deixava que el seu lirisme contingut, que alguns li reconeixen, aflorés discretament, encara que sempre el transcendia. I tot amb una prosa eficaç i precisa, a vegades brillant. Com deien els de Contrastant a l'article que li van dedicar quan va morir, "Barnils contra el periodisme reverencial":

"A més, Ramon Barnils sabia escriure, cosa de la qual molts dels seus 'col·legues' difícilment podrien presumir. Pot sonar a tòpic però és veritat: Barnils tenia un estil inimitable. Caldrien unes quantes tesis per analitzar a fons la sintaxi, la puntuació, els jocs de paraules, els dobles sentits, etc., dels seus articles d'opinió (especialment els de l'etapa a El Temps). Només els qui tenen un gran domini d'aquest instrument que és la llengua poden contorsionar i segmentar la frase com ell ho feia sense que l'estil semblés afectat, alambinat. Barnils era un periodista incòmode que ves per on sabia escriure. Certament massa, si tenim en compte el que es pot permetre el periodisme actual."

L'últim article que va escriure, "Trias Fargas" (El Temps, 29 d'agost del 2000), acaba així: "Trias va veure l'atracament imperdonable facilitat per Pujol en el finançament de l'Estatut. I el 1987 ja no es feia il·lusions de la bondat del 'nou marc institucional'. I no se n'amaga. I ho deia. I es va morir." Les seves últimes paraules publicades, com una premonició, si n'hi hagués: "I es va morir". I es va morir massa aviat. Però així i tot, en la hora de la seva mort molts van callar -finalment descansats, potser.

Assumpció Maresma deia, al número d'homenatge d'El Temps: "La seva mort ha estat tractada per la premsa barcelonina amb incomoditat i contenció." En el mateix sentit i al mateix lloc ho esmenta, indignat, Pere Martí. Fem un petit inventari: La Vanguardia: breu nota de redacció. Avui: breu nota de redacció més una petita columna d'Assumpció Maresma i Vicent Partal i dues cartes posteriors de lectors. El Periódico: breu noteta. El Pais: censura d'un article que li dedicava Joan de Sagarra, entregat però no publicat (a la secció habitual de Sagarra, aquell dia hi va aparèixer un article d'un altre periodista), segons explica una notícia d'El Temps, núm. 876. TV3 i algunes ràdios: comentaris breus a tall d'esquela (tret del programa Postres de músic, on òbviament en van parlar més).

Només El Temps i Vilaweb (http://www.vilaweb.com/especials/barnils) van fer el que hauria estat normal de fer en un país que fos això: (una mica) normal.

I ja per acabar diré que m'agradaria saber si algú va recollir la idea llançada per Pau Riba en la mort de Barnils (El Temps, 876): muntar un establiment anomenat Bar Nils on la gent es pogués reunir per recordar-lo. Si no és així, m'uneixo a la proposta. Un Bar Nils prou eclèctic en què, entre copa i copa, s'hi pogués anar fent coixí a base de platillos de cap-i-pota, per exemple. A veure si algun emprenedor s'hi decideix. El negoci està assegurat.

Bibliografia essencial:

* Articles. Ramon Barnils. Recull de Carles Serrat i pròleg de Joan de Sagarra. La Magrana, 2001.

Molt bona tria, que seria excel·lent si s'hi haguessin inclòs més articles dels últims (sèrie "Cap-i-pota" a El Temps). Només s'hi publica l'últim, "Trias Fargas", pel fet de ser-ho.

* El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell. Empúries, 1987 i 2001.

* Hemeroteca Ramon Barnils. Recull digital dels seus articles a El Temps: Contrastant: http://www.contrastant.net/barnils.htm. En curs de publicació: fins ara hi ha els de 1984 a 1990 i està previst publicar-los tots, fins als últims (any 2000).

* El Temps, número 875 (20.03.01), amb un dossier amb motiu de la seva mort.