La visceral onada de bramuls anticatalanistes que ens veiem obligats a suportar d'un temps cap aquí no és cap novetat suscitada per l'aprovació del nou Estatut al Parlament, sinó que és només l'última manifestació d'una llarga i molt arrelada tradició d'agressivitat, consubstancial a allò que alguns autors en diuen l'ésser nacional d'Espanya.

Existeix, en efecte, una espanya furiosa i cafre que envesteix a la més petita oportunitat, i que ha estat sempre allà, latent o desfermada. És l'Espanya de la carlinada, l'Espanya que ja es va carregar un Estatut el 1932 i, a continuació, una República sencera per encetar una Guerra Civil i acabar instaurant una dictadura; és l'Espanya obscura i sangonosa del Barroc, l'Espanya que té en els toros la seva festa nacional i els seus herois en la picaresca i els esperpents reaccionaris que ha condensat Santiago Segura amb el seu Torrente; l'Espanya retrògrada i brutal del Que inventen ellos, del Viva las caenas i del Manda huevos; l'Espanya bestial que José M. Aznar va fer despertar del letargi durant el seu mandat amb majoria absoluta, i que ara ja no tornarà a adormir-se sense haver aconseguit la seva ració de gresca. I les gresques de les bèsties, ja ho sabem, acaben sempre a queixalades.

No existeix possibilitat de diàleg amb aquesta Espanya rabiosa, com equivocadament han volgut, i volen creure encara, les classes dirigents catalanes. Aquí no hi ha acord ni pacte que valgui. Les raons que entén aquesta Espanya essencialment maniquea només són les dels vencedors i els vençuts, la dominació o l'enfrontament, la pax romana o la guerra contra la sublevació. La retòrica violenta i bel·licista de l'anomenada Brunete mediàtica no és cap broma ni cap hipèrbole de naturalesa folklòrica, com semblen creure alguns catalanistes ingenus (idiotes) a qui ara els agrada amollar l'esnobisme que escolten la COPE perquè els posa burros.

Aquesta retòrica infame va molt de veres, i està encaminada a la construcció d'una veritat oficial, que és assumida com a tal, i per tant legitimada, per milions de ciutadans espanyols que així ho expressen amb el seu vot. No estan bojos ni són una colla de freakies que ens haguem de prendre a conya, com fem sempre per aquí fins que ens giren la cara d'un mastegot formidable i llavors entenem que potser la cosa no anava de broma. Res de tot això: són els portaveus de l'Espanya furiosa, i es troben un altre cop, com tantes altres vegades al llarg de la història, en plena fase d'elaboració del seu discurs, el nucli del qual es fonamenta en la identificació de l'enemic. I això ja està fet: l'enemic som els catalans, i això no és cap animalada xocant, sinó una idea que té predicament, audiència, vots i carta de naturalesa plenament validada. Tant, que ara ja s'animen a fomentar el boicot comercial contra aquest enemic; la passa següent és proposar-ne l'anul·lació de dret o per la força.

Els motius que expliquen aquest comportament són històricament nítids. Espanya és un Estat- nació jacobí frustrat, que va ser creat a imatge i semblança de l'Estat-nació de França, d'on vàrem importar fins i tot la dinastia imperial, la borbonalla. Però ja des d'aquest moment fundacional, Espanya va actuar d'acord amb una de les seves característiques més ben definides: la incompetència.

Allà on França va procedir, amb mètode i eficàcia, a l'extermini de totes les minories culturals i lingüístiques sota el seu domini (dàlmates, provençals, bretons i tota la pesca; es van descuidar de quatre catalans a la frontera, però s'ho podien permetre), Espanya senzillament no se'n va sortir. Que se note el efecto sin que se note el cuidado: sí, però el cuidado no va ser suficient, i l'efecto que se n'ha seguit ha estat un doble fracàs, el d'Espanya per erigir-se en hegemonia nacional i el de Catalunya per desempallegar-se del pes mort que suposa carregar a l'esquena el teu opressor, i a sobre haver d'alimentar-lo i procurar no fer-lo enfadar.

Naturalment que hi ha una altra Espanya que advoca per no resoldre la seva frustració nacional en agressivitat (com es descriu als manuals bàsics de psiquiatria), sinó que intenta reconvertir-la en la virtut de la pluralitat, sempre que sigui bien entendida, això és, sense posar en qüestió la prevalença de la nació espanyola per damunt les altres.

Però aquesta Espanya més tolerant i tolerable sembla servir només per excitar els baixos instints de l'altra, que periòdicament, com ara, torna a la càrrega. Doncs si volen barallar-se, que ho facin: però és hora de decidir d'una vegada per totes que amb nosaltres no hi comptin més.