El dia 13 de setembre, el ministre d'Afers Estrangers del vostre govern, senyor Moratinos, feia pública una carta oficial adreçada a les més altes instàncies de la Unió Europea en què les informava "del desig del govern espanyol que en el curs de la corresponent reforma [...] es reconegui l'estatut de llengües oficials" a les "llengües oficials a Espanya i àmpliament utilitzades per una part important de la població".

La mesura, de què us felicitem ben sincerament perquè és un intent ambiciós de reconeixement igualitari de les llengües, conté, tanmateix, un punt que la invalida i que, al nostre parer, fins i tot podria desactivar-ne tota possibilitat d'èxit. La carta esmentava literalment "el català, el valencià, el gallec i el basc" com les "llengües per a les quals es demana l'oficialitat a la Unió Europea". És a dir, el senyor Moratinos presentava català i valencià com si fossin dos idiomes diferents.

D'entrada, ja cal lamentar que tot un ministeri d'Afers Estrangers ignori -o potser vulgui ignorar- que es tracta de la mateixa llengua, encara que hagi estat recollida amb dues denominacions oficials en els respectius Estatuts d'Autonomia. I ací no podem deixar que ens assalti el primer dubte. Una doble denominació no hauria d'estranyar gens el ministeri d'Afers Estrangers, perquè la llengua oficial de l'Estat només pot rebre el nom de castellà segons la màxima norma legal: la Constitució de 1978 (art. 3.1). En canvi, en els tractats europeus, la llengua del Regne d'Espanya és anomenada espanyol. Ara bé, això, que s'admet amb naturalitat, amb un tractament unitari i sense escarafalls d'inconstitucionalitat, per al català implica tot el contrari: una divisió.

La qüestió que se'ns planteja és: si fins ara en aquest punt el vostre govern havia parlat sistemàticament de "català, basc i gallec", per què ara, per primera vegada, el senyor Moratinos hi introdueix el "valencià"? Per què ho fa just al moment de demanar oficialment i per escrit la presa en consideració a la Unió Europea?
Incloure el valencià com a diferent del català implica ressuscitar la polèmica que s'atia artificialment cada volta que la nostra llengua ha de guanyar nous espais d'ús. Amb la polèmica garantida, la reivindicació de la comunitat lingüística catalana queda tocada. La iniciativa ja neix viciada i potser sentenciada. I la conseqüència és inevitable: si ni de portes endins som capaços de posar-nos d'acord, com volem que ens reconeguin a Europa? I si hi afegim una altra llengua a la nòmina, és més probable que ens diguin que no pot ser. Així, el govern espanyol, tot complint formalment davant la Unió Europea, quedaria alliberat de la responsabilitat d'un fracàs anunciat.

El ministeri d'Afers Estrangers i el govern valencià, que es mostren tan exquisidament primmirats quant als noms oficials d'algunes llengües, han de tenir present que l'equivalència de les denominacions català i valencià està plenament resolta des del 1997 i confirmada en la seva total constitucionalitat. El Tribunal Constitucional establia en la sentència 75/1997, de 21 d'abril, que el nom valencià no té caràcter excloent i ratificava de manera explícita la validesa de l'ús de llengua catalana com a equivalent acadèmic i propi de l'àmbit científic: "La valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana, y, por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada 'lengua catalana' en el ámbito universitario, sin que ello contradiga el Estatuto de Autonomía ni la Ley de las Cortes mencionada al principio [llei d'ús i ensenyament del valencià]". En conseqüència, el Tribunal Constitucional, màxim intèrpret de la Constitució, dictamina que la denominació català no contradiu l'Estatut d'Autonomia valencià i que aquesta és conforme al text constitucional, norma de rang superior de la qual emana i a la qual s'ha d'ajustar l'Estatut.

A més del Tribunal Constitucional, també s'ha pronunciat reiteradament en aquest sentit el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. En quatre sentències dictades enguany mateix (330/2004, 393/2004, 518/2004 i 677/2004) ha dictaminat que la llicenciatura de Filologia Catalana "avala sobradamente el conocimiento de la lengua de esa Comunidad, denominada oficialmente 'valenciana' en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico, 'catalana'".
Sol·licitem, per tant, al govern espanyol que presidiu i també al govern valencià que, en comptes de dividir el català al·legant arguments insostenibles quant a la legalitat i l'onomàstica oficial, no atemptin contra l'ordenament jurídic i es limitin a aplicar la doctrina del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Us demanem també que no s'atiïn polèmiques ni enfrontaments socials que només perjudiquen l'ús de la llengua. I sol·licitem que, si aquests dos governs volen mostrar-se escrupolosament respectuosos amb l'idioma que afirmen defensar, ho facin de l'única manera creïble: començant per ells mateixos, simplement usant-lo amb normalitat. Perquè constatem que l'administració de l'Estat i la de la Generalitat Valenciana són, de les instàncies oficials, les qui menys l'usen i les qui, fora de proclames identitàries i d'apel·lacions a la riquesa lingüística, menys el promouen.

Per resoldre aquesta situació us demanem, doncs, dues actuacions:

1 Que persuadiu el ministeri d'Afers Estrangers que adopti la mateixa posició envers la unitat de la llengua catalana i al reconeixement oficial que s'aplica al castellà, que també rep denominacions diverses. Només amb aquesta actitud respectuosa i coherent podrem estar segurs que, quan el govern que presidiu demana que altres instàncies reconeguin la nostra llengua -mesura de què us felicitem-, tindrà una mínima garantia d'èxit, perquè predica amb l'exemple i pot sol·licitar a altres allò que ell ja compleix.

2 Que, d'acord amb els precedents jurídics abans esmentats, el vostre govern atorgui plena legalitat al reconeixement que el valencià és català, és a dir: una norma que tanqui definitivament qualsevol intent de secessionisme lingüístic (intent que només pot beneficiar els sectors polítics més reaccionaris) i deixi clar que el nom general de la llengua és català i que quan s'utilitza el nom valencià, recollit en l'Estatut d'Autonomia valencià, s'està fent referència a una varietat de la llengua catalana.