Què fer? Trencar la televisió? Deixar de llegir el diari? Això no impedirà que la desinformació continï fent estralls al nostre voltant. Com defensar-se llavors d'aquests mèdia que repeteixen pesadament les mateixes imatges, les mateixes "informacions"?
Volem apuntar aquí algunes propostes concretes dirigides als "consumidors" de mèdia. És possible reformar els mèdia actuals? O almenys pressionar-los? Es pot jugar un paper actiu en la informació tot i no ser un professional? Hi ha alguna premsa que escapi al sistema dominant?

Un mètode de lectura crítica

La informació no escapa a les relacions de força que pretén descriure, perquè aquell que llança una informació vol aconseguir un efecte. I la nostra premsa, lluny de ser independent com afirma ser, està situada econòmicament i políticament al terreny dels rics i els poderosos d'aquest món. Així doncs, quan difon una informació, és lògic preguntar-se: qui parla, a quins interessos serveix?
És més fàcil distanciar-se quan es relligeixen articles de fa trenta o cinquanta anys. Avui en dia ens és més fàcil veure els interessos econòmics inconfesats, el racisme i els prejudicis ideològics implícits en els articles apareguts en els temps de les guerres colonials, de la guerra d'Algèria o la del Vietnam.
Els historiadors han elaborat mètodes de "crítica històrica" que permeten avaluar la fiabilitat dels documents i els testimonis del passat. L'ideal seria llegir un diari actual amb la mateixa mirada, la mateixa visió crítica.
Davant de qualsevol informació, particularment si prové d'un mitjà que es pretén neutre i no compromès, cal plantejar-se cinc qüestions fonamentals:

1. Qui origina la informació?
2. Quin interès té en aquest assumpte?
3. Quina ideologia influeix en el qui parla?
4. Ens comunica correctament el punt de vista contrari, i si no ho fa, on podem trobar-lo?
5. Ens indica quines són les causes profundes del problema?

Aquí apareix ja un primer problema: amb les presses de la vida quotidiana, llegim un article o mirem un telenotícies una sola vegada, i no sempre mantenint l'atenció que caldria. En la preparació d'aquest llibre hem llegit tots els articles amb atenció, hem mirat una vegada i una altra els telenotícies -a vegades entre diversos-, i només així hem pogut descobrir certes manipulacions que fins i tot a nosaltres ens han sorprès.
Per defensar-se cal temps. Si ens empassem una informació com si fos una pizza, tenim moltes possibilitats de caure en la trampa sense adonar-nos-en. Llegeixi vostè també una vegada i una altra, revisi de tant en tant una informació important que l'hagi impressionat. La llista que segueix el podrà ajudar...

Com reconèixer els estratagemes de la manipulació?

A través dels exemples analitzats en aquest llibre, el sorprendrà veure com s'utilitzen, una vegada i una altra, els mateixos mètodes.
És realment neutre i apolític un mitjà que diu ser-ho? Heus aquí alguns criteris que poden ajudar-lo a comprovar una informació...

Les fonts. Una, o diverses? Són testimonis directes? Són independents o se citen l'una a l'altra (en "cascada")? Estan identificades amb precisió ? Són desinteressades ? I fiables? Recorren a fonts-enganyifa, com ara "els observadors" o "de font autoritzada", que sovint només serveixen per ocultar l'opinió particular del periodista o la de la seva font política?

La precisió. Què hi ha dels llocs, dates i persones implicades? Es fa una acurada distinció entre fets reals i fets només probables o possibles?

Les contradiccions. Confrontant alguns mèdia tradicionals i comparant la premsa "per a tots els públics" amb la premsa especialitzada (financera, per exemple) descobrim a vegades contradiccions molt importants, les quals li donaran una pista per a la seva comprovació. Pregunti als periodistes sobre aquestes contradiccions.

El debat. Se cedeix la paraula als arguments oposats? De quina manera? Quan apareix un dubte, reflecteix realment una opinió diferent o només insisteix en l'argument general de l'autor en qüestió? Si es presenta com un diàleg neutral entre dues tesis diferents, és aquesta neutralitat real o aparent?

La confrontació. Que la premsa ataca una persona, un moviment, un país? Cridi'ls a la seu del seu moviment, a l'ambaixada o a una associació d'amistat. Han dit o fet realment el que se'ls ha imputat? Pregunti'ls el seu punt de vista, escolti la seva resposta a les acusacions. Faci's enviar documentació.

Els experts. Provenen tots del mateix bàndol? S'indiquen els seus vincles o interessos? Busqui quins experts "dissidents" han sigut exclosos.

La lògica. Són conseqüents les deduccions, o estan inspirades en "a prioris"? Es passa discretament d'un tema a un altre? Hi ha confusió entre temes sense relació? Insinuacions no provades? S'utilitzen sil·logismes enganyosos?

Les paraules. Precises o vagues? S'empren paraules "recarregades" a fi de neutralitzar la reflexió? Paraules amb una càrrega positiva com "defensa", "moderat", "pragmàtic", "món lliure", "cooperació"... O paraules amb una càrrega negativa: "règim", "terrorista", "extremista"...

Els eufemismes. S'utilitzen termes complaents per minimitzar una acció escandalosa o una responsabilitat? Exemples: "danys col·laterals" en comptes de víctimes, "informadors generals" en comptes de policia política, "reajustaments" en comptes d'acomiadaments, "subdesenvolupament" en comptes de parlar d'explotació de les multinacionals...

L'estil. S'usen el condicional o les cometes per posar en dubte una afirmació? Es reserven o no a només una de les parts? S'accentua l'aspecte sentimental per disminuir la facultat de raonament?

Les xifres. Precises? Verificades? S'il·lustren els aspectes essencials? Comparen les estadístiques realitats comparables? Canvia de sentit un determinat gràfic si es modifica la seva presentació, per exemple espaiant d'alguna forma les marques o allargant el dibuix en un sentit o un altre?

La història. Es va fins als orígens del fenomen? Es limita la cronologia? Quins aspectes s'exclouen de la comprensió? S'indiquen les causes socials profundes de tals i tals esdeveniment, els interessos de les diferents classes i estrats socials?

Verificar tota la informació sobrepassa, evidentment, les forces d'un individu i fins i tot d'un grup. Però triar un cas concret permetrà jutjar la seriositat o la fiabilitat d'un mèdia. I cal comunicar aquesta experiència útil en el nostre entorn.
Adoptar una actitud de crítica global no implica caure en un revisionisme com el de l'extrema dreta, que nega les cambres de gas. Tampoc implica descartar els fets que no ens agraden. Tan sols és convenient anar jutjant en cada cas si es donen les condicions per poder formar-se una opinió.
Per a un progressista d'avui en dia, la significació històrica de la guerra portada a terme pels EUA a Vietnam és clara. Però no va ser així durant els primers anys, a causa de la presentació manipuladora dels mèdia. El mateix passa amb nombrosos fets històrics importants: la colonització, els principis de la resistència als anys 40-45, l'última guerra d'Algèria, etc. Aquests precedents inciten a la prudència.
Un bon principi per al mètode de lectura crítica consisteix a ser conscients que és molt difícil saber què ocorre si ens basem en la informació donada pels mèdia dominants.

Reformar la premsa?

Un manual d'autodefensa com aquest no deu estar caient en un pessimisme exagerat? És que potser no és possible corregir, reformar la premsa? Nosaltres pensem que no. Com ja expliquem més amunt, el sistema dels mèdia està imbricat en un sistema econòmic i polític internacional, i funciona com un arma essencial per mantenir el sistema capitalista.
Així que veiem difícil que les multinacionals renunciïn al seu poder sobre la informació.
És cert que s'han proposat solucions als mals de la premsa, però quina seria la seva eficàcia?
Alguns parlen de crear una associació de periodistes o un consell nacional de la premsa.
Ja existeixen "jurats d'ètica publicitària", per exemple, que fan que la professió s'autocontroli; en el fons, però, aquest control té una funció molt clara, que és defensar el seu propi interès i, sobretot, salvaguardar la seva credibilitat.
Uns altres avancen la solució de l'ombudsman. Jean-Louis Péninou (Liberation) "reflexiona sobre la possibilitat d'apel·lar a un ombudsman, el paper del qual seria el de vetllar per l'exactitud dels fets i les anàlisis, i arbitrar els litigis entre el diari i els lectors. Nomenat per la redacció durant un temps determinat, les seves decisions serien irrevocables" (1). El sistema de l'ombudsman existeix des de fa molt de temps en el Washington Post. Vegem-ne els resultats. "Creat el 1970, l'ombudsman li va tocar a Richard Harwood, que en aquest moment n'era redactor en cap a nivell nacional. Lluny de mostrar-se com un crític independent, Harwood va agradar tant a la jerarquia que, quan l'empresa del Washington Post va comprar a mitjan els 70 el Trenton Estafes, li'n van confiar la direcció" (2). Analitzant els mèdia americans, Lee & Solomon constaten tantes faltes deontològiques al Washington Post com als altres diaris. I apunten que aquestes faltes es deuen a la integració del diari en l'establishment econòmic i polític.
Aquí rau el problema. Qui nomena l'ombudsman? El mateix diari? En funció de quins paràmetres polítics i ideològics? Els mateixos que marquen la seva línia editorial? Perquè aleshores és un peix que es mossega la cua!
Significa això que hem de perdre el nostre interès pel que els ocorre als grans mèdia dominants? No, lluitar contra la privatització és indispensable si es volen mantenir i reforçar els mitjans de les ràdios i televisions públiques.
Sense il·lusió, perquè ja hem dit que una radio o una televisió pública també legitima el capitalisme. Però l'estatus de servei públic permet -a pesar de tot- que el públic hi exerceixi un poc més de control, i deixa un poc més de llibertat als periodistes progressistes.
Per mantenir i fins i tot desenvolupar un servei públic d'informació (inclosa una agència de premsa nacional), i per garantir tant com sigui possible la seva independència respecte als grups privats, és just exigir mitjans financers seriosos; per exemple, fent que s'anul·lin tots els cànons de televisió allí on n'hi hagi.
Per garantir la independència convindria igualment suprimir la publicitat comercial: què ha aportat aquesta sinó un descens quant a la qualitat i un augment de la pressió de les multinacionals?

Per a una lectura activa.

Com controlar les manipulacions informatives dels mèdiamonopolis? El combat és desigual, i tanmateix, és possible, a condició de sortir-se del conegut esquema: d'una banda, l'espectador passiu que sofreix la informació; per l'altra, el periodista actiu i omnipotent.
Es pot actuar en diferents nivells:

1. Intervenint al camp dels periodistes.
2. Criticant als mèdia.
3. Utilitzant els mitjans alternatius.

És possible exercir una pressió progressista sobre els mèdia?
Hi ha dos arguments que permeten ser optimistes respecte als resultats d'una acció d'aquesta mena. Primer, perquè en les institucions mediàtiques (que no són monòlits en què es pugui posar tots els periodistes dins d'un mateix sac) hi ha persones que s'oposen a la jerarquia, a les corrupcions, a les pressions dels poders, i que realment volen fer la seva feina amb honestedat.
Aquí és on vostè pot ajudar. Facilitant-li informacions o documents inèdits, aportant-li les fonts o testimonis que ells desconeixen, enviant-los cartes de felicitació per als seus bons reportatges: tot això els ajudarà a defensar-se contra certs lobbies.
D'altra banda, perquè si les direccions dels mèdia veuen que les informacions manipulades provoquen reacciones negatives i que se'ls denuncia públicament, es tornaran més prudents, per la simple raó que tots els mèdia dominants són sensibles als nivells d'audiència i saben que fins i tot una lleugera baixada d'aquesta pot comportar grans pèrdues en ingressos publicitaris.
Així que no dubti a utilitzar el correu dels lectors, i difongui en el seu entorn cartes crítiques, enviï còpies a altres mèdia, als periodistes, a tot aquell qui estigui relacionat amb el tema. Si envia cartes crítiques, fins i tot a periodistes que vostè aprecia, intenti ser igualment positiu, proposar una alternativa.
Indiqui concretament quines altres informacions hauria pogut utilitzar el periodista, quin testimoni o expert estava disponible per anar contracorrent dels prejudicis dominants, quin tema concret mereixeria un reportatge, etc.
No es tracta d'un mètode miraculós. Coneixem persones que han escrit en moltes ocasions per rectificar informacions i anàlisis incorrectes i no han obtingut cap resultat. Però això tindrà almenys un efecte positiu: li permetrà determinar quins periodistes són honestos i oberts a la crítica.
Així doncs, és bo pressionar els mèdia. Encara que sense fer-se il·lusions: si un periodista canviés de cop, tindria moltes possibilitats de ser acomiadat...

Organitzar la crítica als mèdia.

Enfront del sistema dels mèdia i de la seva influència creixent sobre les ments, les reaccions individuals són indispensables, encara que és clar que només serà eficaç una resposta col·lectiva.
Fins i tot en el seu aspecte material: detectar les mentides dels mèdia, analitzar-los en detall, recopilar informacions rebutjades, trobar les fonts i els testimonis alternatius i donar forma als resultats, tot això requereix molt de temps i supera les forces d'una sola persona.
Ens ha fet falta un any per elaborar aquest llibre, i hauria estat millor que hagués aparegut abans, més a prop dels esdeveniments.
També ens agradaria llançar una crida a tots aquells qui estan interessats a col·laborar en la crítica dels mèdia (3). Hi ha moltes formes de participar-hi: anotant acuradament alguna manipulació destacada i enviant-la després, reunint informacions inèdites sobre una qüestió, un sector, o un país, difonent documents poc coneguts, assenylant fonts alternatives d'informació, assenyalant experts amb qui es pot verificar un o un altre punt. I veient com treballa un grup que estigui preparant la publicació d'una anàlisi crítica sobre tal o tal mentida dels mèdia. Ajuntant moltes bones voluntats i amb petites contribucions, potser serà possible desenvolupar una activitat de resposta capaç d'analitzar les mentides mediàtiques del futur i de reaccionar al més ràpid possible.
En resum, hi ha molta feina per fer...

Notes
1. Citat per Robert Ménard (Periodistes sense fronteres) en "Dossiers de l'audiovisual", INA, ja citat. També Esprit (França), desembre 1990.
2. Lee & Solomon, Unreliable sources, ja citat.
3. Contacte via l'editor- EPO, 20A rue Houzeau,1080 Bruxelles, Tel.02/428.29.88.