El conflicte palestino-israelià continua sent una de les principals raons del caos i del sofriment que es viuen al Pròxim Orient. Però podríem tenir a la vista una manera de trencar l'impàs. A curt termini, l'única solució possible i mínimament decent del conflicte és crear dos estats separats per una frontera, la línia verda, amb ajustos mutus i menors.

Per ara, el projecte israelià de construcció d'assentaments i infraestructures recolzat pels Estats Units sembla estar canviant el significat del terme menor. No obstant, hi ha diversos plans damunt la taula basats en la coexistència de dos estats. El més destacat és l'anomenat Acord de Ginebra, presentat el desembre passat per un grup de destacats negociadors israelians i palestins, que van treballar al marge dels canals oficials. L'acord ofereix un detallat programa per a l'intercanvi de terres i pot ser concretat si el Govern nord-americà el recolza, ja que la realpolitik indica que Israel ha d'acceptar el que la potència ordena.

En canvi, el pla Bush-Sharon de separació és de fet un pla d'expansió i d'annexió. Encara que Sharon proposa alguna forma de retirada de la franja de Gaza, "Israel invertirà desenes de milions de dòlars en assentaments a Cisjordània", ha recordat James Bennet citant declaracions del ministre de Finances d'Israel, Benjamin Netanyahu. Altres informacions indiquen que aquests assentaments es desenvoluparan al costat palestí de la tanca de separació.

Una expansió d'aquesta naturalesa contradiu el Full de ruta recolzat per Bush, que exigeix el cessament de "tota activitat als assentaments". "Encara que el final de l'ocupació de la franja de Gaza per part d'Israel és una fita important, solament tindrà significat si hi ha un canvi anàleg de política a Cisjordània", ha escrit Geoffrey Aronson en una publicació de la Fundació per a la Pau del Pròxim Orient, amb seu a Washington. Aquesta fundació acaba de publicar un mapa dels plans israelians per a Cisjordània, en què es mostren mosaics d'enclavaments palestins envoltats per murs, que reprodueixen els pitjors aspectes dels bantustans, les poblacions creades durant el règim de l'apartheid de Sud-àfrica, tal com Meron Benvenisti ha denunciat des de les pàgines del diari Haaretz de Jerusalem.

La qüestió plantejada ara és si les comunitats israelianes i palestines estan tan entrellaçades als territoris ocupats que és impossible qualsevol divisió. No obstant, al novembre, exdirigents del Shin Bet, el servei de seguretat interior israelià, van assenyalar que Israel pot i s'ha de retirar completament de la franja de Gaza. Pel que fa a Cisjordània, entre un 85% i un 95% dels colons podrien abandonar la zona "amb un simple pla econòmic", mentre que la força pública potser s'hauria d'enfrontar amb un 10% que no desitja ser desallotjat. En opinió dels exdirigents del Shin Bet, aquest no és un problema gaire seriós.

L'Acord de Ginebra es basa en conjectures similars, que semblen bastant realistes. Per cert, cap d'aquestes propostes encara l'aclaparador desequilibri que es produeix en el poder militar i econòmic entre Israel i un eventual Estat palestí, o altres assumptes crucials.

A llarg termini, altres solucions podrien sorgir, a mesura que es des- envolupessin interaccions més saludables entre els dos països. Una possibilitat és una federació binacional. Entre el 1967 i el 1973, aquest Estat binacional va ser bastant assequible a Israel-Palestina. Durant aquests anys també era possible un total acord de pau entre Israel i els estats àrabs, i, de fet, hi va haver ofertes en aquest sentit d'Egipte i de Jordània. El 1973, aquesta oportunitat s'havia perdut. El que va alterar la situació va ser la guerra del 1973 i el canvi d'opinió entre els palestins, al món àrab i al camp internacional en favor dels drets nacionals dels palestins en un sentit que va incorporar la resolució 242 de les Nacions Unides, però hi va afegir disposicions per a la creació d'un Estat palestí als territoris ocupats, que Israel hauria d'evacuar. No obstant, els EUA han bloquejat de manera unilateral aquesta resolució durant els últims 30 anys. El resultat ha estat guerra i destrucció, una cruel ocupació militar, l'absorció de terres i recursos, la resistència i, finalment, un creixent cicle de violència i odi mutu.

El progrés requereix compromisos de totes les parts. ¿Quin seria un compromís just? El més a prop que podem arribar d'una fórmula general és que el compromís ha de ser acceptat si és el més bo possible i pot conduir a una situació més bona. La proposta de Sharon de dos estats que deixin els palestins tancats a la franja de Gaza i en cantons a la meitat de Cisjordània no compleix aquest criteri. L'Acord de Ginebra sí que s'hi aproxima i, per tant, ha de ser acceptat, almenys com a base per a negociacions entre israelians i palestins. Aquesta és la meva opinió.

Una de les qüestions més espinoses és el dret dels palestins a retornar a les seves terres. Certament, els refugiats palestins no estan disposats a renunciar a aquest dret, però en aquest món, no en un món imaginari que podem discutir en seminaris, aquest dret només podrà ser exercit de manera limitada dins d'Israel. En tot cas, és erroni oferir esperances que no es concretaran a persones que pateixen en la misèria i en l'opressió. En canvi, s'han de portar a terme esforços constructius per mitigar el seu sofriment i encarar els problemes que tenen en el món real.

Un acord per instituir dos estats amb el consens internacional és acceptable per una àmplia gamma de l'opinió pública israeliana. Això fins i tot inclou falcons tan preocupats per la presència de masses de no jueus en un "Estat jueu" que han formulat l'absurda proposta de transferir àrees de denses poblacions àrabs dins d'Israel a un nou Estat palestí.

La majoria del poble nord-americà també recolza la idea dels dos estats. Per tant, no és inconcebible que esforços organitzats d'activistes als Estats Units puguin aconseguir que Washington accepti el consens internacional. En aquest cas, també Israel accediria al pla. Fins i tot sense la pressió dels EUA, una gran quantitat d'israelians són favorables a alguna solució d'aquesta mena, depenent exactament de com se'ls formulen les preguntes en les enquestes. Un canvi en la posició de Wa- shington tindrà una enorme diferència. Els exlíders del Shin Bet, així com els dirigents del moviment de pau israeliana (Gush Shalom i altres), creuen que la ciutadania israeliana acceptarà un resultat així.

Però la nostra preocupació real no és especular, sinó aconseguir que la política del Govern dels EUA s'alineï amb la de la resta del món, i aparentment, amb la majoria dels ciutadans nord-americans.