Tots aquells a qui els preocupen els drets humans, la justícia i la integritat moral haurien d'estar molt contents per la captura de Saddam Hussein i haurien d'esperar amb impaciència que un tribunal internacional el sotmeti a un judici just.

Els càrrecs per les atrocitats de Saddam haurien d'incloure no només la matança de kurds el 1988, amb ús de gasos tòxics, sinó també, i encara amb més importància, la massacre dels rebels xiïtes que el podrien haver enderrocat el 1991.

En aquella època, Washington i els seus aliats sostenien el "criteri sorprenentment unànime que fossin els que fossin els pecats del líder iraquià, aquest oferia a Occident i a la regió més esperances per a l'estabilitat del seu país que els que van patir la seva repressió", va escriure Alan Cowell a The New York Times.

El desembre passat, Jack Straw, ministre d'Afers Estrangers bri- tànic, va fer públic un informe dels crims de Saddam extret gairebé completament del que va passar en el període de ferm suport dels britànics i els nord-americans al dictador. Amb l'habitual mostra d'integritat moral, l'informe de Straw com la reacció de Washington passaven per alt aquest suport.

Aquest mètode reflecteix una trampa molt arrelada i generalitzada en la cultura intel.lectual, una trampa que de vegades s'anomena doctrina del canvi de rumb i que als Estats Units s'invoca cada dos o tres anys. El contingut d'aquesta doctrina és: "Sí, en el passat hem fet coses incorrectes per innocència o descuit. Però ara tot s'ha acabat, no desaprofitem ni un minut més en aquest tema avorrit i passat de moda".

La doctrina és deshonesta i covarda, però té alguns avantatges: ens protegeix del perill d'entendre què està passant davant dels nostres propis ulls. Per exemple, la raó que originalment va esgrimir l'Administració de Bush per anar a la guerra a l'Iraq va ser alliberar el món d'un tirà que desenvolupava armes de destrucció massiva i que mantenia vincles amb el terrorisme. Ara ja no s'ho creu ningú, ni tan sols els que li escriuen els discursos a Bush. La nova raó és que vam envair l'Iraq per establir una democràcia i, encara més, democratitzar tot el Pròxim Orient.
De vegades, la repetició d'aquesta postura sobre la construcció de la democràcia arriba a un nivell d'ardent proclama. El mes passat, per exemple, David Ignatius, comentarista del Washington Post, descrivia la invasió de l'Iraq com "la guerra més idealista dels temps moderns", ja que es va combatre exclusivament per portar la democràcia a l'Iraq i a tota la regió. Ignatius es mostrava particularment impressionat per Paul Wolfowitz, "l'idealista en cap de l'Administració de Bush", que descriu com un genuí intel.lectual que "pateix per l'opressió (del món àrab) i que somia alliberar-lo". Potser això ajudarà a explicar la carrera de Wolfowitz. Com el seu ferm suport a Suharto a Indonèsia, un dels pitjors assassins i agressors de masses del segle, quan Wolfowitz era ambaixador en aquell país durant la presidència de Reagan. Com a funcionari del Departament d'Estat per a assumptes asiàtics sota el mandat de Reagan, Wolfowitz també va supervisar el suport a dos dictadors assassins, Chun, de Corea del Sud i Marcos, de Filipines.
Però tot això és irrellevant atesa la convenient doctrina de canvi de rumb. Així doncs, sí, el cor de Wolfowitz pateix per les víctimes de l'opressió, i si el seu full de serveis indica el contrari, només és a causa d'aquelles avorrides i antigues històries que volem oblidar.

Tot i que podríem recordar un altre fet recent que il.lustra l'amor de Wolfowitz per la democràcia. El Parlament turc, assumint l'oposició pràcticament unànime de la seva població a la guerra a l'Iraq, es va negar a autoritzar el desplegament íntegre de les forces armades dels Estats Units a Turquia. Això va provocar la fúria de Washington.

Wolfowitz va criticar l'Exèrcit turc per no haver intervingut per anul.lar la decisió. Turquia va escoltar el seu poble, sense admetre ordres de Crawford, Texas o Washington D.C.

El capítol més recent és el document Determinació i conclusions de Wolfowitz sobre l'assignació dels generosos contractes per a la reconstrucció de l'Iraq. N'han estat exclosos països on el Govern es va atrevir a adoptar la mateixa posició que la gran majoria de la seva població. Les raons al.legades per Wolfowitz són els "interessos de seguretat", que són inexistents, malgrat que és difícil passar per alt l'odi visceral a la democràcia, a més a més del fet que Halliburton i Bechtel tindran ara llibertat per competir amb la vibrant democràcia de l'Uzbekistan i les illes Salomó, però no amb les principals societats industrials.

El més revelador i important per al futur és que les mostres de desdeny de Washington a la democràcia s'han simultaniejat amb un cor d'adulació sobre els seus anhels democràtics. Sortir airosos d'aquesta contradicció és un èxit impressionant, difícil d'emular fins i tot en un estat totalitari.

Els iraquians ja tenen una mica d'experiència en aquesta mena de processos de conquistadors i conquistats.

Els britànics van crear l'Iraq en funció dels seus propis interessos. Quan van abandonar aquesta part del món, la discussió va consistir en la manera d'establir el que ells anomenaven façanes àrabs: governs febles i mal.leables, parlamentaris si era possible, a condició que fossin els mateixos britànics els que realment governessin.

¿Qui pot esperar que els Estats Units permetin algun dia l'existència d'un Govern iraquià independent? Especialment ara que Washington s'ha reservat el dret a establir bases militars permanents al seu territori, al cor de la principal regió productora de petroli del món, ha imposat un règim econòmic que cap país sobirà acceptaria i ha deixat així el destí del país en mans de les empreses occidentals.

Al llarg de la història, fins i tot les mesures més dures i vergonyoses han anat generalment acompanyades de manifestacions de nobles intencions i una retòrica en què s'ofereix llibertat i independència. Una mirada honesta només pot generalitzar l'observació de Thomas Jefferson sobre la situació del món en la seva època: "No creiem ni que Bonaparte lluiti només per les llibertats als mars ni que la Gran Bretanya estigui lluitant per les llibertats de la humanitat. El propòsit és el mateix, atraure cap a ells el poder, la riquesa i els recursos d'altres nacions".