La guerra de l'Iraq no s'ha acabat. Als Estats Units, el president Bush ha hagut d'admetre que les seves acusacions contra Bagdad a propòsit de la compra d'urani a Nigèria eren falses. Al Regne Unit, el suïcidi de David Kelly, que havia denunciat les "exageracions" que havia introduït el Sr. Anthony Blair en el seu informe sobre l'Iraq, fa encara més fràgil el futur del primer ministre. A poc a poc, les "mentides d'estat" dels dirigents de la "coalició" s'han fet públiques. Finalment, les operacions contra les forces d'ocupació americana que pateixen pèrdues diàries, sobre territori iraquià, es multipliquen El Consell de Govern instaurat per l'Administració que dirigeix el Sr. Paul Bremer sembla incapaç de treure el país del caos.

El mes de setembre del 2002 va estar marcat per esdeveniments importants íntimament relacionats. Els Estats Units, l'Estat més poderós de la història de la humanitat, intentaven col·locar una nova estratègia de seguretat nacional (1) anunciant que mantindrien la seva hegemonia mundial de manera permanent i que respondrien amb la força a qualsevol desafiament que es produís, terreny en què no compten amb cap rival. En el moment precís en què es feia pública aquesta política, començaven a sonar els tambors de guerra per preparar el món per a la invasió de l'Iraq.

Aquesta nova "estratègia imperial", com la qualificaven en el camp les principals revistes de l'establishment, feia dels Estats Units un "estat revisionista que intentava utilitzar al màxim els seus avantatges momentanis en el marc d'un ordre mundial del qual tenen les brides".

En aquest "món unipolar [...], cap estat ni cap coalició no pot discutir a Amèrica el seu rol de líder, de protector i de policia mundial (2)". John Ikenberry, autor de les cites, posava en guàrdia contra els perills d'aquesta política pels mateixos Estats Units. Es va oposar vigorosament a aquest propòsit imperial. I no era l'únic.

Només van fer falta uns mesos per tal que, per tot el planeta, la por respecte als Estats Units i la desconfiança cap als seus dirigents polítics assolís els cims. Una investigació internacional, realitzada per Gallup el desembre del 2002, pràcticament ignorada pels mitjans americans, revelava que el projecte d'una guerra contra l'Iraq dirigida "unilateralment per Amèrica i els seus aliats" no tindria gairebé cap suport (3).

El Sr. Bush feia saber a les Nacions Unides que només podien ser "pertinents" si aprovaven els plans de Washington. O si no que es resignessin a ser només un lloc de debat. A Davos, el "moderat" Colin Powell informà al Fòrum Econòmic Mundial, també oposat als projectes guerrers de la Casa Blanca, que els Estats Units tenien el "dret sobirà d'iniciar una acció militar". Va precisar: "Cada vegada que estiguem convençuts d'alguna cosa, n'ensenyarem la via (4)". I no importa si ningú no la segueix.

La vigília de la seva guerra, els Srs. George W. Bush i Anthony Blair van decidir proclamar, durant la cimera de les Açores, el seu menyspreu al dret i a les institucions internacionals. Ja que el seu ultimàtum no apuntava l'Iraq, sinó les Nacions Unides: capituleu, els deien, en substància, o dirigirem aquesta invasió sense preocupar-nos de la vostra insignificant aprovació. I ho farem, tant si Saddam Hussein i la seva família abandonen el país, com si no (5).

El president Bush proclamava que els Estats Units disposaven del "poder sobirà d'utilitzar la força per garantir la seva seguretat nacional". La Casa Blanca, no obstant això, estava disposada a establir a l'Iraq una "vitrina àrab", tan aviat com la potència americana fos instal·lada fermament al cor de la principal regió productora d'energia del món. Una democràcia formal ja no suposaria problemes, però amb la condició que donés llum a un règim sotmès, com els que Washington reclamava en el seu pati.

"L'estratègia imperial" del setembre del 2002 també autoritzava els Estats Units a llançar una "guerra preventiva". Preventiva però no preferent (6). Ja que, tanmateix, es tractava de legitimar la destrucció d'una amenaça que encara no s'havia materialitzat, que potser era imaginària o fins i tot inventada. La guerra preventiva no era res més que el "crim suprem" condemnat a Nuremberg.

Va ser el que van entendre sobre el camp els que es preocupaven una mica per la sort del seu país. En el moment en què els Estats Units envaïen l'Iraq, l'historiador Arthur Schlesinger considerava també que l'estratègia imperial del president Bush era "terriblement similar a la política dirigida pel Japó imperial durant Pearl Harbor. Un dia que, com havia anunciat a l'època un altre president americà, quedaria "marcat per sempre amb un segell d'infàmia (7)". "Com ens hem de sorprendre -afegia Schlesinger- del fet que l'onada mundial de simpatia que s'havia desencadenat cap als Estats Units després de l'11 de setembre de 2001 hagi cedit la plaça a una onada mundial d'odi davant l'arrogància i el militarisme americà". I és per aquesta idea que el president americà representava "una amenaça més gran per la pau que Saddam Hussein"?

A Washington, aquesta "onada mundial d'odi" no suposava cap problema particular. Al cap i a la fi es tracta de ser temibles, no de ser estimats. I per això és bastant natural que el secretari d'Estat per a la Defensa, el Sr. Donald Rumsfeld, reprengués pel seu compte els propòsits del gàngster Al Capone: "S'obté més amb una paraula amable i un fusell que amb una paraula amable i res més". Els dirigents americans també eren conscients que les seves maniobres incrementaven el perill de proliferació d'armes de destrucció massiva i el del terrorisme. Però els importa més l'acompliment d'alguns objectius que aquest tipus de risc. Ja que es tracta, per ells, d'instal·lar l'hegemonia dels Estats Units al món, i alhora, en el pla interior, d'aplicar el seu programa de desmantellament de conquestes progressistes aixecades per les lluites populars en el transcurs del segle XX. Encara més, els falta institucionalitzar aquesta contrarevolució per tal de fer-la permanent.

Una potència hegemònica no es pot conformar proclamant la seva política oficial, ha d'imposar-la com a nova norma de les relacions internacionals. Comentaristes eminents explicarien de seguida que la regla era prou flexible per tal que la nova norma servís de model i fos aplicada sense tardança. Però només els que posseeixen les armes poden fixar les "normes" i modificar d'aquesta manera el dret internacional al seu gust.

En la nova doctrina americana, cal que l'objectiu apuntat pels Estats Units respongui a molts criteris. Ha de ser sense defensa, prou important per justificar que se'n preocupi, i aparegui no només com una "amenaça vital" sinó també com el "mal absolut". L'Iraq respon idealment a aquest retrat. Respon evidentment a les dues primeres condicions. En referència a les següents, cal recordar els sermons dels Srs. Bush, Blair i els seus confrares: el dictador "reuneix les armes més perilloses del món (per) sotmetre, intimidar o agredir". Aquestes armes, "ja les ha usat contra ciutats senceres provocant milers de morts, ferits i discapacitats entre els seus ciutadans mateixos [...]. Si això no és el mal, llavors aquesta paraula no té sentit".

Pronunciat pel president Bush, aquest requisitori eloqüent sona just; els que contribueixen al mal no mereixen continuar impunes. Però entre aquests últims, precisament hi ha l'autor d'aquests nobles propòsits, alguns dels seus actuals adjunts i tots els que hi estan associats quan, en conjunt, recolzaven l'encarnació del mal absolut, molt després que hagués comès la majoria d'aquests terribles crims. Ja que, en el mateix moment en què es repetien les atrocitats comeses pel monstre Saddam Hussein, els dirigents occidentals callaven una informació crucial: tot això s'acomplia amb el seu suport perquè aquest tipus d'acte en el fons els era indiferent. El suport es converteix en condemna quan l'amic d'ahir comet el seu primer veritable crim, el de desobeir-los (o, potser, d'haver interpretat malament les seves ordres) envaint Kuwait. La sanció va ser terrible... per als seus subjectes. El tirà se'n va sortir sense danys, trobant-se confortat pel règim de sancions que van posar els seus antics protectors.

Washington va renovar el seu suport al Sr. Saddam Hussein just després de la primera guerra del Golf, quan el dictador va eliminar les revoltes que haurien pogut permetre que el derroquessin. Thomas Friedman explicava en aquell moment al New York Times que als ulls de la Casa Blanca "el millor dels móns" seria "una junta iraquiana clarament allunyada de Saddam Hussein (8)". Aquest objectiu semblava inaccessible, caldria conformar-se amb la segona elecció possible. Els rebels fracassaren quan Washington i els seus aliats van estar "sorprenentment unànimes en considerar que, fossin quins fossin els pecats del dirigent iraquià, oferia a Occident i a la regió una garantia d'estabilitat millor que la dels que havien patit la seva repressió (9)". Tot això, avui s'eludeix dels comentaris sobre es osseres que guarden a les víctimes d'aquest terror que servia per justificar la guerra. "Des d'un punt de vista moral", ha opinat Thomas Friedman (10).

La població americana arrossegava els peus: es va precipitar a un estat de furor bel·licós. Des del l'inici del mes de setembre del 2002, hi va haver un bombardeig d'informació terrorífic sobre l'amenaça imminent que Saddam Hussein comportava per als Estats Units i també per a les seves relacions amb els atemptats de l'11 de setembre del 2001. La majoria de les proves "discutides només podien provocar la hilaritat general", tal com escrivia la directora del Bulletin of Atomic Scientists, "però com més ridícules eren la majoria, més s'esforçaven els mitjans per presentar la nostra disposició a empassar-nos-les com una senyal de patriotisme (11)".

Aquest assalt produïa els seus efectes. Una majoria d'americans va acabar considerant que el Sr. Saddam Hussein representava una "amenaça imminent" per als Estats Units. Aviat, gairebé la meitat creia que l'Iraq havia contribuït als atemptats de l'11 de setembre. El suport a la guerra va circular. I la campanya de propaganda va resultar suficient per oferir a l'Administració Bush una majoria mínima a les eleccions de la meitat del govern. Els electors deixaven de banda les seves preocupacions, per buscar refugi sota l'ala del poder contra l'enemic diabòlic.

L'1 de març del 2003, al pont del portaavions Abraham Lincoln, el president Bush convocava un espectacle destinat a concloure aquesta guerra de sis setmanes. Pretenia que acabava de guanyar una "victòria en la guerra contra el terrorisme [en haver] suprimit un aliat d'Al Qaida (12)". No hi havia cap prova que confirmés el lligam entre el Sr. Saddam Hussein i el seu enemic provat Ossama bin Laden. En referència a l'únic efecte indiscutible d'aquesta "victòria del terrorisme", la invasió i l'ocupació de l'Iraq, un responsable americà admet que més aviat sembla que hagi provocat un "retrocés important en la "guerra contra el terrorisme" perquè ha augmentat el nombre de candidats al reclutament a les files d'Al Qaida (13).

Segons el Wall Street Journal, l'espectacle sobre el pont de l'Abraham Lincoln "marca el llançament de la campanya de reelecció al 2004". La Casa Blanca espera que "se centrarà, tant com sigui possible, en els temes de seguretat nacional (14)". Abans dels escrutinis legislatius del 2002, el Sr. Karl Rove, conseller electoral del Sr. Bush, ja havia demanat als militants republicans que es focalitzessin en les qüestions de seguretat per tal de fer oblidar als electors la política interior impopular de la Casa Blanca. Vint anys abans, el president Ronald Reagan no va ser diferent; la invasió de Grenada el 1983 va servir per a la seva reelecció l'any següent.

Encara que tingués alguns èxits, aquesta campanya de propaganda intensiva no va aconseguir fer canviar l'opinió pública en les qüestions de fons. Els americans continuen preferint que les Nacions Unides dirigeixin les crisis internacionals en lloc de Washington, i dos terços consideren que toca a l'ONU -i no als Estats Units- encarregar-se de la reconstrucció de l'Iraq (15).

L'exèrcit d'ocupació no ha trobat les famoses armes de destrucció massiva, la posició de l'Administració ha passat de la "certesa absoluta" que l'Iraq les posseïa, a la idea que les acusacions llançades estaven "justificades per la descoberta d'equipament potencialment susceptible de servir per fabricar les armes (16)". Els responsables d'alts càrrecs van proposar aleshores un "ajustament" del concepte de guerra preventiva que autoritzés els Estats Units a atacar "un país que posseeix una gran quantitat d'armes mortals". Aquesta modificació "proposa que l'Administració americana actuï contra tot regne hostil susceptible de voler i de poder produir-les (17)". D'aquesta manera, la principal conseqüència de l'enfonsament de les acusacions usades per justificar la invasió serà el relaxament dels criteris que autoritzen el recurs a la força.

L'èxit més gran de la campanya de propaganda americana, no obstant això, va ser el concert que elogiava la "visió" presidencial quan el Sr. Bush afirmava que volia portar la democràcia al Pròxim Orient, en el precís moment en què es demostrava, al contrari, el seu extraordinari menyspreu per un concepte d'aquest tipus. Com es pot qualificar d'una altra manera la distinció que feia el Sr. Rumsfeld entre la "vella Europa" i la "nova Europa" -la primera vilipendiada, la segona lloada pel seu coratge. Per distingir-les, el criteri era clar: la "vella Europa" comprenia tots els estats que havien adoptat la mateixa posició que la majoria del seu poble, la "nova Europa" rebia ordres de Crawford (Texas) sense preocupar-se de la seva opinió pública, sovint molt més oposada encara a la guerra que la d'altres països.

Sobre el vessant demòcrata de l'espectre polític americà, el Sr. Richard Holbrooke, secretari d'Estat adjunt de l'Administració Clinton, va insistir llavors en un "fet veritablement important": la població dels vuit membres de la "nova Europa" superava la de la "vella Europa". Fet que, segons ell, provava que França i Alemanya estaven "aïllades". De fet, per pretendre el contrari, hauria fet falta cedir a aquesta heretgia d'esquerra que voldria que l'opinió del poble gaudís encara de rol en la democràcia. Per la seva banda, l'editorialista del New York Times, Thomas Friedman, reclamava que França fos privada del seu escó de membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU. Es comportava com un infant a "parvulari" i "no sap jugar amb els altres (18)". A jutjar pels sondeigs, els pobles de la "nova Europa" no havien sortit del bressol.

El cas de Turquia va ser encara més instructiu. El seu govern va resistir a les fortes pressions dels Estats Units per tal que provés "les seves disposicions democràtiques" tot obeint a les ordres de Washington sense preocupar-se de l'opinió del 95% de la seva població. Una "obstinació" així posava els observadors polítics americans tan furiosos que alguns van arribar fins i tot a recordar els crims comesos per Ankara contra els kurds el 1990 -un tema anteriorment tabú a causa del rol còmplice que tenia els Estats Units en aquesta repressió. Un rol que, tanmateix, continua minuciosament sota silenci.

El secretari adjunt per la Defensa, el Sr. Paul Wolfowitz va donar la clau de la nova doctrina americana. Va acusar efectivament l'exèrcit turc de "no haver jugat el veritable rol dirigent que estava en dret d'esperar-ne" quan escollia no forçar el govern a trepitjar la voluntat de la seva opinió pública. Turquia havia de fer un esforç i admetre: "Hem comès un error. [...] Però intentem veure com a partir d'ara podrem ser tan útils com sigui possible per als americans (19)". El comentari del Sr. Wolfowitz encara era més aclaridor quan presentava a aquest últim com un dels principals advocats de la croada orientada a "democratitzar el Pròxim Orient".

La còlera de Washington contra la "vella Europa" té les seves arrels més profundes que el simple menyspreu per la democràcia. Els Estats Units sempre han estat vacil·lant respecte la unificació del vell Continent. Fa trenta anys, en el seu discurs sobre "L'any d'Europa", el Sr. Henry Kissinger aconsellava els europeus d'exercir les seves "responsabilitats regionals" en el "marc global d'un ordre mundial" determinat pels Estats Units. La via independent ja estava proscrita. La mateixa sol·licitud s'aplica a partir de llavors a l'Àsia del nord-est, la zona de creixement més dinàmic del món gràcies als seus enormes recursos i a les seves economies industrials modernes. Aquesta zona podria, al seu torn, albergar la idea de discutir un ordre mundial definit per Washington. Però aquest ordre s'ha de mantenir. A perpetuïtat. Si és necessari, per la força.

NOTES:

(1) George W. Bush. La Stratégie de sécurité nationale des Etats-Unis. Une ère nouvelle. Washington, 20 de setembre de 2002. Podeu llegir el document integral en francès a la pàgina: medias.lemonde.fr/medias/pdf_obj/ docbushtrategfra020920.pdf

(2) John Ikenberry. Foreign Affairs. Nova York, setembre-octubre de 2002.

(3) Sondeig en 27 països. Cf. "A rising anti-American Tide". A: International Herald Tribune, París, 5 de desembre de 2002.

(4) The Wall Street Journal, Nova York, 27 de gener de 2003.

(5) Michael Gordon, The New York Times, 18 de març de 2003.

(6) La validesa jurídica d'una guerra "preferent" depèn de l'existència de proves materials que demostrin la imminència del perill i la necessitat d'actuar. La guerra preventiva es recolza, per contra, no en la por d'una agressió imminent, sinó en un temor més llunyà, d'una amenaça estratègica. Cf. Richard Falk, "Les Nations unies prises en otage". A: Le Monde diplomatique, desembre de 2002.

(7) Los Angeles Times, 23 de març de 2003.

(8) Thomas Friedman, The New York Times, 7 de juny de 1991.

(9) Thomas Friedman, op. cit., i Alan Cowell, New York Times, 11 d'abril de 1991.

(10) Thomas Friedman, The New York Times, 4 de juny de 2003.

(11) Linda Rothstein, Bulletin of Atomic Scientist, Chicago, juliol de 2003.

(12) Elisabeth Bumilier, The New York Times, 2 de maig de 2003.

(13) Jason Burke, Sunday Observer, Londres, 18 de maig de 2003.

(14) Jeanne Cummings i Greg Hite, The Wall Street Journal, 2 de maig de 2003; Francis Clines, The New York Times, 10 de maig de 2003.

(15) Program on International Policy Attitudes (PIPA), Universitat de Maryland, 18-22 d'abril de 2003.

(16) Dan Milbank, Washington Post, 1 de juny de 2003.

(17) Guy Dinmore i James Harding, Financial Times, 3-4 de maig de 2003.

(18) Thomas Friedman, The New York Times, 9 de febrer de 2003.

(19) Marc Lacey, The New York Times, 7-8 de maig de 2003.