[NOTA: Aquest text és el capítol cinquè de Knowledge of language: its nature, origin, and use publicat el 1986. Malgrat els anys que han passat i els exemples concrets que comenta, l'anàlisi que fa Chomsky continua essent vàlida. A més, per analogia, es pot aplicar a conflictes polítics més propers a la nostra realitat política i personal. En aquest sentit, creiem que és un text actual i suggeridor.]

El maig de 1983 va tenir lloc un fet remarcable a Moscou. Vladimir Danchev, un audaç locutor, va denunciar la guerra russa a l'Afganistan a la ràdio moscovita en cinc programes emesos durant una setmana, i va incitar els rebels a "no abandonar les armes" i a lluitar contra la "invasió" soviètica del seu país. La premsa occidental es va admirar per la seva sorprenent desviació de "la línia oficial de la propaganda soviètica". Al New York Times un comentarista va escriure que Danchev "s'havia rebel·lat contra les normes de la doble moral del discurs periodístic". A París es va crear un premi en honor seu per "als periodistes que lluitin pel dret a la informació". El desembre, Danchev es va reincorporar a la feina després d'un tractament psiquiàtric. Un funcionari soviètic va afirmar: "No ha estat castigat, perquè un home malalt no pot ser castigat."

Es va considerar que el fet era un indici del món de 1984 i l'acte de Danchev es va veure justament com un triomf de l'esperit humà, un rebuig a deixar-se intimidar per la violència totalitària.

De l'acció de Danchev el més remarcable no era la protesta, sinó el fet que es referís a la invasió soviètica de l'Afganistan com "una invasió". En la teologia soviètica no existeix res de semblant a "la invasió russa de l'Afganistan". Més aviat existeix "la defensa soviètica de l'Afganistan" contra els terroristes que reben ajut de l'exterior. Com en la majoria dels sistemes propagandístics, en aquest discurs també hi ha una part de veritat oculta dins una gran mentida. Els mujahidins actuen des de "santuaris" situats al Pakistan, on la CIA i els agents xinesos controlen el tràfic d'armes, han destruït -segons fonts russes- escoles i hospitals i han comès molts altres actes considerats com a "atrocitats" pels invasors, que han afirmat que es retiraran quan l'Afganistan estigui protegit dels atacs provinents del Pakistan. Aquesta posició és denunciada a Occident d'acord amb el criteri correcte que els agressors han de retirar-se sense condicions, tal com va insistir el Consell de Seguretat de l'ONU, amb el suport hipòcrita dels EUA, suport que van retirar ràpidament quan Israel va envair el Líban el 1982. Occident es va mostrar també justament indignat quan els soviètics van denunciar cínicament el "terrorisme" de la resistència o quan, de manera absurda, van afirmar que estaven defensant l'Afganistan de bandits que mataven innocents, o quan els més menyspreables gasetillers del Partit van advertir de la violència i de la repressió que es produirien, com així fou, si la Unió Soviètica "renunciava a les seves responsabilitats" i abandonava els afganesos a la seva sort a mans dels rebels.

La Unió Soviètica al·lega en to de protesta que havia estat convidada a intervenir, però, com grandiloqüentment va proclamar l'Economist londinenc, "un invasor és un invasor, llevat que sigui convidat per un govern amb alguna aparença de legitimitat". Només en un llenguatge periodístic orwellià es pot caracteritzar aquesta agressió com "una defensa contra el terrorisme que rep suport de l'exterior".

1984 d'Orwell es va inspirar en bona mesura en les pràctiques de la societat soviètica del moment, que ha estat retratada amb gran precisió per Maximov, Souvarine, Beck, Hodin i molts d'altres. Només en reductes culturals com París es van negar durant molt de temps els fets, de manera que les declaracions de Kruschev i, posteriorment, el gràfic relat de Solzhenitsyn de la seva història familiar, van irrompre com una revelació, en un moment en què la intelligentsia estava delerosa per fer un canvi de rumb. El més sorprenent de la visió d'Orwell no fou el retrat del totalitarisme existent, sinó l'advertència que allò podria passar aquí.

De moment no ha arribat a succeir. Les societats del capitalisme industrial s'assemblen poc a l'Oceania d'Orwell, encara que els règims de terror i tortura que han imposat i que han mantingut a tot arreu assoleixen uns nivells de salvatgisme que Orwell mai no va esbossar. Amèrica Central només n'és l'exemple actual més evident.

Implícit en el tractament periodístic de l'assumpte de Danchev hi havia un toc d'autocomplaença: això no pot succeir aquí. Aquí no cal gaire coratge per desafiar el govern en algun punt de la seva doctrina. Certament, aquí no s'ha enviat a cap hospital psiquiàtric cap Danchev per anomenar "invasió" una invasió. Mirem d'anar més enllà i esbrinem per què passa això. Una possibilitat és que la qüestió no es plantegi perquè, al marge d'errors estadístics, simplement no hi ha cap Danchev: els periodistes i altres intel·lectuals són tan servils amb el sistema doctrinal, que ni tan sols s'adonen, quan els invasors són els EUA, que "un invasor és un invasor, llevat que sigui convidat per un govern amb alguna aparença de legitimitat". Això se situaria un estadi més enllà del que havia imaginat Orwell, un estadi més enllà del que va aconseguir el totalitarisme soviètic. ¿Es tracta només d'una possibilitat abstracta o és una valoració del nostre món inquietantment propera?

Considerem els fets següents. El 1962 la força aèria dels EUA va iniciar els atacs directes contra la població camperola del Vietman del Sud mitjançant intensos bombardeigs i defoliacions que formaven part d'un programa l'objectiu del qual era conduir milions de persones a determinats camps on, envoltats de filferrats i de guàrdies armats, serien "protegits" de les guerrilles a las quals donaven suport, el Vietcong, la branca sud de l'antiga resistència antifrancesa (el Vietminh). Això és el que anomenem "agressió", "una invasió", quan la du a terme algun enemic oficial. Els funcionaris i els analistes nord-americanes van reconèixer que el govern instal·lat al sud pels EUA (el GNV) no tenia cap legitimitat i poc suport popular i, de fet, la seva direcció era regularment derrocada mitjançant cops que tenien el suport dels EUA, quan es temia que no tinguessin l'entusiasme adequat vers l'agressió creixent dels EUA, i que fins i tot poguessin arribar a un acord amb l'enemic sud-vietnamita. El 1962 ja s'havia assassinat prop de 70.000 vietcong en una campanya de terror dirigida pels EUA abans de la invasió definitiva estadounidenca, i potser més del doble el 1965, quan va començar la invasió territorial estadounidenca a gran escala, juntament amb el bombardeig sistemàtic i intensiu del sud i del nord -a un nivell tres vegades inferior. Després de 1962, els invasors estadounidencs van continuar bloquejant tots els intents d'acord polític i de neutralització del Vietnam del Sud, i el 1964 van començar els preparatius per a l'escalada massiva de la guerra contra el sud, que es dugué a terme a principis de 1965, combinada amb un atac al Vietnam del Nord, a Laos i, posteriorment, a Cambodja.

En els darrers vint-i-dos anys he buscat en va en el periodisme o en l'assaig estadounidencs convencionals la més mínima referència a "la invasió del Vietnam del Sud pels EUA" o a l'"agressió" dels EUA al Vietnam del Sud. En el sistema doctrinal dels EUA no existeix res de semblant. No hi ha cap Danchev, encara que en aquest cas no feia falta valor per dir la veritat, únicament honestedat. Fins i tot en el punt àlgid de l'oposició a la guerra estadounidenca, només una porció minúscula de la intel·lectualitat organitzada s'oposava a la guerra per principi -que l'agressió és dolenta-, mentre que la majoria va arribar a oposar-s'hi, després que ho fessin els cercles capdavanters de l'economia, pel criteri "pragmàtic" que els costos eren massa elevats. Les actituds de la gent eren més aviat diferents. Encara el 1982, més del 70 per cent de la població (però molts pocs dels "líders d'opinió") consideraven la guerra no només un error, sinó "fonamentalment injusta i immoral", un problema que es coneix com "la síndrome del Vietnam" en el discurs polític estadounidenc.

Aquests fets ens haurien de fer pensar. ¿Com es va poder arribar a un servilisme tan sorprenent respecte del sistema doctrinal? No és que fos impossible conèixer els fets. Si bé, certament, els atacs dels EUA contra Laos i Cambodja foren silenciats pels mèdia durant un llarg període de temps -un fet que continua silenciat avui dia-, la guerra dels EUA contra el Vietnam del Sud fou explicada amb una correcció raonable des del començament, si bé no es descrivia d'acord amb l'evidència dels fets, sinó més aviat com una defensa del Vietnam del Sud contra els terroristes que rebien ajut de l'exterior. Arthur Schlesinger, en una història de l'administració Kennedy, va arribar a escriure que el 1962 -l'any que va començar l'agressió directa estadounidenca contra el sud-, "no fou un mal any", ja que "s'havia aturat l'agressió al Vietnam". Els assaigs, els llibres de text i els mèdia, amb molt poques excepcions, van adoptar el supòsit que la postura dels EUA era defensiva, una reacció, potser imprudent, davant "una agressió secundada pels soviètics" o davant "una agressió interna", com Adlai Stevenson va qualificar l'"agressió" de la població indígena contra l'invasor estranger i els seus col·laboradors locals.

Podem començar a entendre els mecanismes d'adoctrinament si examinem més de prop la polèmica que finalment es va desenvolupar en els cercles més influents, quan les coses van començar a anar de mal borràs. La polèmica enfrontava els "falcons" amb els "coloms". Els falcons eren els que, com el periodista Joseph Alsop, pensaven que amb una dedicació suficient es podria guanyar la guerra. Els coloms estaven d'acord amb Arthur Schlesinger que, probablement, no es podria guanyar la guerra encara que, com ell, tots donaven per descomptat que "resem perquè el Sr. Alsop tingui raó" -tots resem, ras i curt, perquè els EUA tinguin èxit en la seva agressió i la seva massacre; i si no en té, tal com va escriure Schlesinger en un llibre que li va crear la reputació de "líder antibel·licista" (Leslie Gelb) als ulls dels comentaristes més influents, "podem celebrar tots la clarividència i el sentit d'Estat del govern estadounidenc en la conducció d'una guerra que estava convertint el Vietnam en una "terra arruïnada i destruïda". La mateixa posició es reitera habitualment avui dia [1986] respecte del suport estadounidenc a diferents criminals i carnissers a l'Amèrica Central i respecte de la seva guerra contra Nicaragua. La guerra estadounidenca a Indoxina fou considerada pels coloms com "una causa perduda", com el crític Anthony Lake va observar a començaments de 1984. Existeix un ampli acord que la guerra fou "una croada errònia" iniciada per motius que eren "nobles" encara que "il·lusoris" i amb "les intencions més sublims", segons paraules de Stanley Karnow en un llibre recent, èxit de vendes, que resumeix la sèrie de televisió oferta per la PBS, molt ben considerada per la seva franquesa crítica.

Sorprenentment, queda al marge del debat el punt de vista que els EUA podrien haver guanyat, però que hauria estat malament permetre que triomfessin l'agressió i la massacre. Aquesta fou la posició d'una bona part del poble estadounidenc i de l'autèntic moviment pacifista (si la guerra era una "causa perduda", ¿per què molestar-se a protestar i desbaratar l'esforç bèl·lic, per què patir les conseqüències d'aquesta protesta, que sovint eren dures, particularment per als joves que eren al capdavant del moviment antibel·licista?). És una posició, però, que s'exclou en el debat entre falcons i coloms.

Aquest comentari tan típic il·lustra l'habilitat dels sistemes democràtics de control del pensament. En un sistema basat en la violència només s'exigeix que s'obeeixi la doctrina oficial. Es pot identificar fàcilment la propaganda: el seu origen és un il·lustre Ministre de la Veritat i hom pot creure-la o no mentre hom no la rebutgi públicament. Els càstigs per la dissidència varien segons el grau de compromís de l'estat amb la violència: avui dia [1986], a la Unió Soviètica, pot significar l'exili intern o la presó en horribles condicions; a les osseres a les quals dóna suport els EUA, com El Salvador o Guatemala, és probable que els dissidents "desapareguin" o se'ls trobi decapitats en una rasa després d'haver estat horriblement torturats.

Els sistemes democràtics de control del pensament tenen una naturalesa totalment diferent. La violència és rara, si més no contra els sectors més privilegiats, però s'exigeix una forma molt més profunda d'obediència. No n'hi ha prou d'obeir la doctrina estatal. Es considera que cal assumir el control tots els aspectes de la discussió: cap pensament no pot existir fora de la Línia del partit. Sovint no s'enuncien les doctrines de la religió estatal, sinó que més aviat es pressuposen com a marc de la discussió entre la gent benpensant, una tècnica de control del pensament molt més efectiva. Per tant, hi haurà un debat entre els "coloms" i els "falcons", entre els Schelesinger i els Alsop. La posició que els EUA estan implicats en una agressió, i que aquesta agressió és incorrecta, no es pot pensar ni es pot expressar en relació als sagrats Estats Units. Els "crítics responsables" fan una contribució estimable a la causa, per la qual cosa són tolerats, fins i tot respectats. Si fins i tot els crítics adopten tàcitament les doctrines de la religió estatal, ¿llavors qui pot qüestionar-les de forma raonable?

La naturalesa dels sistemes occidentals d'adoctrinament no fou percebuda per Orwell i no és mai compresa pels dictadors, que no són capaços de captar la utilitat propagandística d'una posició crítica que incorpori els supòsits bàsics de la doctrina oficial i que, d’aquesta manera, margini l'autèntic i racional qüestionament crític, que ha de quedar neutralitzat. Poques vegades es produeixen desviacions respecte d'aquest model. Potser el crític més agut de la guerra estadounidenca, dins del periodisme convencional, fou Anthony Lewis, del New York Times, que argumentava que la implicació estadounidenca va començar amb "esforços barroers per fer-ho bé", encara que el 1969 -el 1969!- ja era clar que es tractava d'"un error desastrós". Pocs estudiosos acadèmics foren més crítics amb la política estadounidenca que John King Fairbank, de la Universitat de Harvard, que va afirmar en el seu missatge presidencial de desembre de 1968 a la Societat Històrica d'Amèrica -pronunciat un any després que l'ofensiva del Tet hagués aconseguit convèncer els cercles de l'elit que s'havia d'abandonar l'esforç de sotmetre el Vietnam del Sud- que havíem entrat en la guerra per un "excés de generositat i de benevolença desinteressada", però que havia estat un error haver-ho fet, com els esdeveniments han demostrat. Pocs dictadors poden enorgullir-se d’aconseguir una conformitat tan generalitzada amb les Veritats Supremes.

Els mecanismes utilitzats per assegurar aquesta obediència són efectius, però no són del tot subtils. Considerem, per exemple, el que universalment s'anomena el "procés de pau" a l'Orient Mitjà, que va culminar en els acords de Camp David de 1978-1979. Pocs es pregunten per què els habitants del territoris sota ocupació israeliana rebutgen el "procés de pau" amb una unanimitat quasi absoluta i el consideren perjudicial per als seus interessos. Només cal aturar-se un moment a pensar per descobrir-ne la raó. Com era obvi des del primer moment, el "procés de pau" va servir per apartar Egipte del conflicte de manera que Israel quedés lliure, amb un suport material i diplomàtic estadounidenc molt important, per ampliar els assentaments i la repressió sobre els territoris ocupats, i atacar el Líban, que és exactament el que ha estat fet des d'aleshores. Aquestes observacions elementals, però, van ser excloses del debat considerat responsable en aquell moment, i encara continuen sent excloses, tot i que els fets, prou clars en tot moment, esdevenen diàfans vistos retrospectivament. Els EUA estan compromesos en la creació d'un Israel poderós i expansionista, ja que això és un "avantatge estratègic". Qualsevol cosa que contribueixi a aquesta finalitat forma part, per definició, del "procés de pau". El mateix terme elimina qualsevol discussió addicional: ¿Qui pot estar en contra de la pau?

Hi ha centenars d'exemples semblants. Els marines estadounidencs al Líban eren "la força preservadora de la pau" i les accions que s'hi feien en contra seva eren "terrorisme". Molts libanesos el que veien era, simplement, que aquests marines, amb el seu "nou ordre", consumaven la invasió israeliana: el domini dels cristians de dreta i de sectors musulmans privilegiats sobre els pobres i desvalguts, el "terrorisme" dels quals, a ulls d'ells mateixos, és resistència -un punt de vista que aquí queda exclòs de la discussió. De manera semblant, les referències israelianes als "vilatans terroristes" que ataquen les forces d'ocupació israelianes, són aquí exposades d'esquitllentes, sense comentaris -i sense memòria històrica d’utilitzacions semblants en el passat. Quan Israel bombardeja els pobles del costat de Baalbek i causa 500 víctimes, en gran part civils, inclosos 150 escolars, com va passar a principis de gener de 1984, o quan assalta vaixells en aigües internacionals i en segresta els passatgers (com va fer sovint abans i després), no es tracta de "terrorisme", sinó de "represàlies" -o potser d’"accions legítimes de prevenció"-, i aquí no mereix cap comentari ni censura: com que ha estat client dels EUA, Israel hereta el dret a la violència, al terrorisme i a l'agressió. Sovint, simplement s'eliminen els fets desagradables. Com hem fem notar anteriorment, els "bombardeigs secrets" de Laos o Cambodja foren secrets perquè els mitjans de difusió es van negar a informar de les abundants evidències de què disposaven. L'agressió indonèsia a Timor, que rep el suport dels EUA, i que ha produït la mort de potser 200.000 persones i una fam semblant a la de Biafra, fou gairebé silenciada durant quatre anys. Un estudi de Brian Jenkis, de la Rand Corporation, fet el 1983, afirma: " Des de 1975 hi ha hagut dotze conflictes que han implicat participació substancial de forces convencionals; la invasió de Timor oriental, amb suport dels EUA, que va començar el 1975, no es troba entre les conflictes esmentats, encara que la participació de tropes indonèsies ha estat -i continua sent-ho- "substancial”, com ho ha estat el flux d'armes estadounidenques enviades amb la certesa que serien utilitzades per dur a terme la massacre. Avui dia gairebé no s'informa de les contínues atrocitats, i quan se'n fa algun comentari, després de molts anys de silenci, s'ignora intencionadament la participació decisiva i totalment intencionada dels EUA.

Els mèdia poden esdevenir una força imponent quan es mobilitzen en suport del sistema de propaganda estatal. Un dels triomfs més espectaculars de les relacions públiques en la història recent es va produir amb ocasió de l'abatiment del KAL 007 per l'aviació soviètica l'1 de setembre de 1983, la prova certa que els soviètics són els dimonis més salvatges des d'Atila, de manera que no ens queda més remei que desenvolupar el míssil MX, instal·lar els míssils Pershing II a Alemanya i fer la guerra a Nicaragua. Alhora, com va assenyalar molt afortunadament un analista de la indústria aeroespacial al New York Times, "l'incident de l'avió de línia coreà ha estat un incentiu per al rellançament de la indústria de guerra i pràcticament s'han venut tots els estocs existents". Pocs esdeveniments han provocat tanta indignació i poques històries han rebut una cobertura tan gran a la premsa estadounidenca. El densíssim índex del New York Times dedica set pàgines senceres a l'atrocitat només el setembre de 1983. La versió de l'administració es va esfondrar posteriorment, i es va reconèixer que els militars soviètics probablement no sabien que l'avió era civil, però ja s'havien assolit els objectius.

En l'espai de pocs mesos s'han plantejat unes quantes qüestions sobre el vol del KAL 007. Un article publicat a Defense Attaché, la revista de l'exèrcit britànic (núm. 3, 1984), presenta dades que suggereixen que la penetració en l'espai aeri soviètic sensible del vol KAL pot haver estat calculada per permetre que els vehicles espacials estadounidencs poguessin controlar la resposta soviètica, i esmenta exemples anteriors d’aquesta tàctica. L'autor va observar que "Si s'ha produït un error a Occident ha estat per part del periodisme d'investigació, que no ha continuat la recerca amb l’energia que era d’esperar"; va assenyalar que "és als EUA on la premsa lliure hauria d’acceptar aquest repte". Des que es va escriure l'article (setembre de 1984), aquest repte no ha estat acceptat. El New York Times ni tan sols va informar de les acusacions, si exceptuem una referència de passada al desmentit del govern estadounidenc algunes setmanes més tard i unes quantes afirmacions que indicaven que aquestes acusacions eren "una provocació de la Unió Soviètica", una manera fàcil de desqualificar-les. Mesos després, David Pearson va proporcionar proves que el govern estadounidenc sabia perfectament que el KAL 007 era molt lluny del seu rumb i “que es dirigia cap a territori soviètic, en un moment en què els soviètics estaven fent importants proves de míssils i, per tant, l'aeronau es trobava en greu perill" i que els organismes estadounidencs "van tenir temps i mitjans per comunicar-se amb el KAL 007 i corregir-ne el rumb, però cap d'ells no ho va fer". Es pot suposar, argüeix, que la Casa Blanca i el Pentàgon també van tenir informació detallada i l'oportunitat "de donar instruccions a les autoritats civils que controlen el tràfic aeri per tal de corregir el rumb de l'avió, però no ho van fer." L'ex-diplomàtic estadounidenc John Keppel, que va participar en l'intent d'amagar l'incident del U-2 el 1960, va afirmar que "la seva investigació de l'abatiment de l'avió de les línies aèries coreanes pels soviètics l'havia convençut que els EUA havien fet desaparèixer proves que indicaven que l'avió estava fent una missió d'espionatge" i va exigir-ne una investigació del Congrés.

Aquestes acusacions i la informació que els dóna suport sembla que mereixen atenció. En gran part, han estat silenciades, llevat de les informacions ocasionals sobre els desmentits oficials, en concret l'afirmació que "cap organisme oficial del govern dels EUA no va saber mai que l'avió s'havia desviat del seu rumb i que es trobava en dificultats abans que fos abatut" i que "la tripulació del RC135 [l'avió espia estadounidenc equipat amb la tecnologia més avançada que va passar a prop de l'aeronau coreana] desconeixia completament" la presència de l'avió -i tot plegat en una àrea particularment sensible subjecta a una intensa vigilància estadounidenca, que havia estat augmentada just en aquells moments, a causa de les imminents proves de míssils soviètiques. Aquells que creuen els desmentits oficials, haurien d’exigir una d'investigació diferent per part del Congrés, és a dir, una investigació sobre la sorprenent incompetència dels serveis d'intel·ligència i dels sistemes de vigilància dels EUA.

Hi ha d'altres aspectes intrigants en tot aquest succés. És de remarcar que, enmig de la indignació suscitada per l'atrocitat soviètica, UNITA, els "lluitadors de la llibertat" que tenen el suport dels EUA i de Sudàfrica, reivindicarà l'autoria de l'abatiment d'un avió angolès que va provocar 126 morts. En aquest cas no hi havia ambigüitat, l'aeronau no era fora del seu rumb ni volava sobre instal·lacions que estaven en alerta ni hi havia cap avió de reconeixement estadounidenc que provoqués confusió. Simplement, fou un assassinat premeditat, anunciat amb alegria pels nostres herois. L'incident va merèixer 100 paraules al New York Times i, pel que sembla, cap comentari en cap altre mèdia. La posterior reivindicació d'UNITA, segons la qual el febrer de 1984 havia abatut un avió civil angolès que va provocar 100 morts, no va merèixer pràcticament cap esment; pel que sé, no s’hi va dedicar ni un sol article a la premsa estadounidenca.

Aquells que tinguin bona memòria en recordaran més casos. L'octubre de 1976 un avió de les línies cubanes fou volat per terroristes amb connexions permanents amb la CIA i van ser assassinats 73 civils. Era l'època que la campanya de terrorisme internacional contra Cuba que durà vint anys assolia el seu clímax. El 1973 Israel va abatre un avió civil, que s'havia perdut en una tempesta de sorra al Canal de Suez, quan es trobava a dos minuts de vol d'El Caire, ciutat cap a on es dirigia, amb el resultat de 120 morts. Hi hagué poques protestes, només un comentari editorial segons el qual "no té pràcticament cap utilitat un debat amarg sobre l'assignació de responsabilitats" (New York Times). Quatre dies més tard, la primera ministra Golda Meir va visitar els EUA, on li van fer poques preguntes molestes, i va tornar amb nous regals com ara avions militars. En contra d'afirmacions recents, fent un esforç per distingir aquest cas de l'atrocitat soviètica, Israel es va negar a pagar compensacions o a acceptar responsabilitats de cap mena; només va oferir pagaments ex gratia, proporcionats per l'habitual donant generós de l’exterior. El 1955, un avió de les línies aèries índies que conduïa la delegació xinesa a la conferència de Bandung va esclatar a l'aire en el que la policia de Hong Kong va anomenar "assassinat en massa curosament planejat". Un desertor estadounidenc va afirmar posteriorment que havia estat ell qui havia posat la bomba en una acció planejada per la CIA. Cap d'aquests incidents no fou una demostració de "barbàrie" i tots s'oblidaren amb rapidesa. Cap no fou qualificat com "un dels actes més infames i reprovables de la història", per utilitzar els termes de la resolució en què el Congrés va denunciar unànimement l'atrocitat soviètica, resolució que va conduir el senador Maynihan a exaltar "el concepte més important en l'evolució del concepte de crim des de la Convenció de Ginebra".

Es pot oferir una llarga llista d'exemples d'aquesta mena, que demostren que la història es conforma als interessos dels que tenen privilegis i poder.

Tot això se situa sota l'etiqueta del que Walter Lippman, el 1921, va anomenar "la fabricació del consens", un art que és "capaç de grans refinaments" i que conduirà a una "revolució" en "la pràctica de la democràcia". En les ciències socials s'admira molt aquest art. El conegut científic polític estadounidenc Harold Lasswell va escriure el 1933 que hem d'evitar els "dogmatismes democràtics", tal com la creença que les persones són "els millors jutges dels seus interessos". La democràcia permet que s'escolti la veu del poble, i la tasca de l’intel·lectual consisteix a assegurar-se que aquesta veu coincideix amb el que els líders assenyalen que ha de ser el rumb correcte. La propaganda és per a la democràcia el que la violència és per al totalitarisme. Les tècniques s'han convertit en un gran art, molt més enllà del que Orwell va imaginar. El mecanisme de la discrepància aparent, que incorpora les doctrines de la religió estatal i que elimina la discussió racional, és un dels mitjans més subtils, encara que la simple mentida i l'ocultació dels fets i altres tècniques ordinàries també són comunament utilitzades i són molt eficaces per protegir-nos del coneixement i la comprensió del món en què vivim.

S’ha d’assenyalar que el control ideològic (Agitprop) és molt més important en les democràcies que en els estats governats mitjançant la violència i, per tant, és més refinat i molt probablement més efectiu. Hi ha pocs Danchev aquí, excepte en els marges remots del debat polític.

Per a aquells que busquen la veritat amb tenacitat no pot haver-hi tasca més urgent que arribar a entendre els mecanismes i les pràctiques d’adoctrinament. Aquests mecanismes i aquestes pràctiques són fàcils de percebre en les societats totalitàries, però molt menys en el sistema de “rentat de cervell en llibertat” al qual tots estem sotmesos i al qual massa sovint servim com a instruments voluntaris o inconscients.