Com Veneçuela manté
les llars enceses a Massachusetts,
es pot llegir en un anunci a tota pàgina en
un important diari dels Estats Units. El pagaven Petróleos
de Venezuela i Citgo, la seva subsidiària establerta
a Houston. Aquesta publicitat descriu un programa,
impulsat pel president de Veneçuela Hugo Chávez,
per vendre combustible de calefacció amb descompte
a les comunitats pobres de Boston i el sud del Bronx.
Un dels gestos més irònics registrats
mai en el diàleg Nord-Sud.
El combustible ofert per Chávez
és un més dels molts desafiaments als
estrategs de Washington que sorgeixen a l'Amèrica
Llatina. Les sorolloses protestes durant el viatge
del president Bush al novembre a la Cimera de les
Amèriques, a l'Argentina, mostren l'amplitud
del problema. Des de Veneçuela fins a l'Argentina,
l'hemisferi se n'està anant fora de control,
amb governs de centreesquerra per tot arreu.
A Sud-amèrica, les poblacions
indígenes s'han tornat molt més actives
i influents, particularment a Bolívia i l'Equador,
els dos productors importants d'energia, ja sigui
oposant-se a la producció de petroli i gas
o bé sostenint que ha de ser controlada a nivell
local. Alguns parlen fins i tot d'una Nació
Índia. Mentrestant, la integració econòmica
es reforça. En general, la interacció
Sud-Sud creix, amb les principals potències
(el Brasil, Sud-àfrica, l'Índia) al
capdavant.
Tota l'Amèrica Llatina està
incrementant el comerç i altres relacions amb
la Unió Europea i amb la Xina. I és
possible una expansió econòmica, especialment
per als exportadors de primeres matèries, com
el Brasil i Xile.
De tots els països llatinoamericans,
Veneçuela és probablement el que ha
estret més les seves relacions amb la Xina.
Actualment projecta vendre més petroli a Pequín,
com a part d'un esforç per reduir la seva dependència
d'un Govern nord- americà hostil.
El problema més
espinós a la regió per a Washington és
Veneçuela, que proveeix gairebé el 15%
del petroli que importen els Estats Units. Chávez,
elegit el 1998, exhibeix la mena d'independència
que els Estats Units entenen com un desafiament, igual
que passa amb l'aliat de Chávez, Fidel Castro.
El 2002, Washington va
demostrar què entén per democràcia
el president Bush al donar suport a un cop militar que
va enderrocar breument el Govern de Chávez. Després
va haver de fer marxa enrere. Accentuant el malestar
de Washington, les relacions entre Cuba i Veneçuela
s'han fet més estretes. Els dos governs practiquen
el sistema de canvi, cada un recolzant-se en els seus
punts forts. Veneçuela proveeix petroli a baix
preu mentre Cuba organitza programes d'alfabetització
i salut i envia milers de mestres i metges.
Chávez ha guanyat
reiteradament eleccions i referèndums controlats
per organitzacions internacionals, tot i l'hostilitat
dels mitjans de comunicació. El suport al Govern
ha augmentat durant aquests anys. El veterà periodista
Hugh O'Shau- ghnessy explica per què en un informe
per a l'Irish Times: "A Veneçuela,
on l'economia del petroli ha produït una elit de
supermilionaris, una quarta part dels que ara tenen
menys de 15 anys pateixen fam, per exemple, i el 60%
de la gent per sobre dels 59 anys no té cap ingrés.
Menys del 5% de la població disposa de Seguretat
Social. Només ara, sota el president Chávez,
la medicina ha començat a ser una cosa real per
a una majoria de pobres en la rica però profundament
dividida societat veneçolana".
Ara Veneçuela s'està
acostant al Mercosur, que ja inclou l'Argentina, el
Brasil, el Paraguai i l'Uruguai; presenta una alternativa
a l'anomenat Tractat de Lliure de Comerç de les
Amèriques, patrocinat pels Estats Units.
El que està en aquests
moments en joc a la regió, com a totes les altres
parts del món, són models socials i econòmics
alternatius. Moviments populars sense precedents s'han
desenvolupat perquè la integració dels
països vagi més enllà dels programes
econòmics, per abraçar els drets humans,
les inquietuds sobre el medi ambient, la independència
cultural i els contactes entre els pobles.
Aquests moviments són
ridículament anomenats antiglobalització
perquè afavoreixen una globalització dirigida
a afavorir els interessos dels pobles, no els dels inversionistes
o les institucions financeres.
Les dificultats dels Estats
Units a les Amèriques s'estenen tant al Nord
com al Sud. Les relacions del Canadà són
més tibants del que ho han estat mai abans com
a resultat, entre altres qüestions, del rebuig
de Washington a les decisions del Tractat de Lliure
Comerç de l'Amèrica del Nord que afavoreixen
el Canadà. Tal com Joel Brinkley informa a The
New York Times, "parcialment com a resultat
d'això, el Canadà intenta construir una
relació forta amb la Xina i alguns alts càrrecs
diuen que hauria de traspassar una porció significativa
del seu comerç, particularment el petroli, dels
Estats Units a la Xina".
Realment, fa falta
molt talent per aconseguir que fins i tot el Canadà
s'allunyi dels Estats Units. Però el que està
passant és que la política de Washington
a l'Amèrica Llatina només incrementa l'aïllament
dels Estats Units. Un exemple recent: durant 14 anys
seguits, l'Assemblea General de l'ONU ha votat en contra
de l'embargament comercial contra Cuba. En l'última
votació, aquesta resolució va ser aprovada
per 182 països. Quatre hi van votar en contra:
els Estats Units, Israel, les illes Marshall i Palau.
Micronèsia es va abstenir.
|
