Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
11 de desembre de 2005
Novetats  
   
Les Amèriques contra els EUA
Noam Chomsky
 

El Periódico de Catalunya, 11 de desembre de 2005 22 de desembre de 2003

 

Com Veneçuela manté les llars enceses a Massachusetts, es pot llegir en un anunci a tota pàgina en un important diari dels Estats Units. El pagaven Petróleos de Venezuela i Citgo, la seva subsidiària establerta a Houston. Aquesta publicitat descriu un programa, impulsat pel president de Veneçuela Hugo Chávez, per vendre combustible de calefacció amb descompte a les comunitats pobres de Boston i el sud del Bronx. Un dels gestos més irònics registrats mai en el diàleg Nord-Sud.

El combustible ofert per Chávez és un més dels molts desafiaments als estrategs de Washington que sorgeixen a l'Amèrica Llatina. Les sorolloses protestes durant el viatge del president Bush al novembre a la Cimera de les Amèriques, a l'Argentina, mostren l'amplitud del problema. Des de Veneçuela fins a l'Argentina, l'hemisferi se n'està anant fora de control, amb governs de centreesquerra per tot arreu.

A Sud-amèrica, les poblacions indígenes s'han tornat molt més actives i influents, particularment a Bolívia i l'Equador, els dos productors importants d'energia, ja sigui oposant-se a la producció de petroli i gas o bé sostenint que ha de ser controlada a nivell local. Alguns parlen fins i tot d'una Nació Índia. Mentrestant, la integració econòmica es reforça. En general, la interacció Sud-Sud creix, amb les principals potències (el Brasil, Sud-àfrica, l'Índia) al capdavant.

Tota l'Amèrica Llatina està incrementant el comerç i altres relacions amb la Unió Europea i amb la Xina. I és possible una expansió econòmica, especialment per als exportadors de primeres matèries, com el Brasil i Xile.

De tots els països llatinoamericans, Veneçuela és probablement el que ha estret més les seves relacions amb la Xina. Actualment projecta vendre més petroli a Pequín, com a part d'un esforç per reduir la seva dependència d'un Govern nord- americà hostil.

El problema més espinós a la regió per a Washington és Veneçuela, que proveeix gairebé el 15% del petroli que importen els Estats Units. Chávez, elegit el 1998, exhibeix la mena d'independència que els Estats Units entenen com un desafiament, igual que passa amb l'aliat de Chávez, Fidel Castro.

El 2002, Washington va demostrar què entén per democràcia el president Bush al donar suport a un cop militar que va enderrocar breument el Govern de Chávez. Després va haver de fer marxa enrere. Accentuant el malestar de Washington, les relacions entre Cuba i Veneçuela s'han fet més estretes. Els dos governs practiquen el sistema de canvi, cada un recolzant-se en els seus punts forts. Veneçuela proveeix petroli a baix preu mentre Cuba organitza programes d'alfabetització i salut i envia milers de mestres i metges.

Chávez ha guanyat reiteradament eleccions i referèndums controlats per organitzacions internacionals, tot i l'hostilitat dels mitjans de comunicació. El suport al Govern ha augmentat durant aquests anys. El veterà periodista Hugh O'Shau- ghnessy explica per què en un informe per a l'Irish Times: "A Veneçuela, on l'economia del petroli ha produït una elit de supermilionaris, una quarta part dels que ara tenen menys de 15 anys pateixen fam, per exemple, i el 60% de la gent per sobre dels 59 anys no té cap ingrés. Menys del 5% de la població disposa de Seguretat Social. Només ara, sota el president Chávez, la medicina ha començat a ser una cosa real per a una majoria de pobres en la rica però profundament dividida societat veneçolana".

Ara Veneçuela s'està acostant al Mercosur, que ja inclou l'Argentina, el Brasil, el Paraguai i l'Uruguai; presenta una alternativa a l'anomenat Tractat de Lliure de Comerç de les Amèriques, patrocinat pels Estats Units.

El que està en aquests moments en joc a la regió, com a totes les altres parts del món, són models socials i econòmics alternatius. Moviments populars sense precedents s'han desenvolupat perquè la integració dels països vagi més enllà dels programes econòmics, per abraçar els drets humans, les inquietuds sobre el medi ambient, la independència cultural i els contactes entre els pobles.

Aquests moviments són ridículament anomenats antiglobalització perquè afavoreixen una globalització dirigida a afavorir els interessos dels pobles, no els dels inversionistes o les institucions financeres.

Les dificultats dels Estats Units a les Amèriques s'estenen tant al Nord com al Sud. Les relacions del Canadà són més tibants del que ho han estat mai abans com a resultat, entre altres qüestions, del rebuig de Washington a les decisions del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord que afavoreixen el Canadà. Tal com Joel Brinkley informa a The New York Times, "parcialment com a resultat d'això, el Canadà intenta construir una relació forta amb la Xina i alguns alts càrrecs diuen que hauria de traspassar una porció significativa del seu comerç, particularment el petroli, dels Estats Units a la Xina".

Realment, fa falta molt talent per aconseguir que fins i tot el Canadà s'allunyi dels Estats Units. Però el que està passant és que la política de Washington a l'Amèrica Llatina només incrementa l'aïllament dels Estats Units. Un exemple recent: durant 14 anys seguits, l'Assemblea General de l'ONU ha votat en contra de l'embargament comercial contra Cuba. En l'última votació, aquesta resolució va ser aprovada per 182 països. Quatre hi van votar en contra: els Estats Units, Israel, les illes Marshall i Palau. Micronèsia es va abstenir.