Una de les raons per què escric sobre els mèdia és que estic interessat en la cultura intel.lectual en el seu conjunt, i la part més fàcil d'estudiar són els mèdia. Surten cada dia, pots dur a terme una investigació sistemàtica. Pots comparar la versió d'ahir amb la d'avui. Hi ha nombroses proves de què es prioritza i què no, i de quina manera estan estructurades les coses.

La meva opinió és que els mèdia no són gaire diferents de les universitats o, posem per cas, de les revistes d'opinió intel·lectual. Hi ha algunes limitacions afegides, però no són radicalment diferents. Mèdia i universitat interactuen, la qual cosa explica la relativa facilitat amb què es passa de l'un a l'altre.

Per entendre els mèdia, o qualsevol altra institució, els observem, en qüestionem l'estructura institucional interna, volem saber coses sobre el lloc que ocupen en la societat en el sentit més ampli, i com es relacionen amb els altres sistemes de poder i d'autoritat. Amb sort, hi pot haver en el sistema informatiu un registre intern dels dirigents que ens digui per on naveguen (és una mena de sistema doctrinal). No em refereixo als manifestos que els preparen els relacions públiques, sinó a allò que diuen privadament. Hi ha força documentació interessant.

Aquestes són les tres fonts fonamentals d'informació sobre la naturalesa del mèdia. Els estudiem, diguem-ne, com estudiaria un científic una molècula complexa o alguna cosa semblant. N'examinem l'estructura i formulem una hipòtesi, basada en aquesta estructura, sobre l'aspecte que probablement tindrà el producte mediàtic. Després investiguem el producte mediàtic i veiem en quina mesura s'ajusta a les hipòtesis. Pràcticament tota l'anàlisi dels models mediàtics es fa així: s'estudia el més acuradament possible com és el producte mediàtic i si s'ajusta a les assumpcions òbvies sobre la naturalesa i l'estructura dels mèdia.

Bé, què és el que descobrim? En primer lloc, descobrim que hi ha mèdia diferents, que fan coses diferents, com ara la indústria de l'entreteniment de Hollywood, els culebrots televisius, i fins i tot la majoria dels diaris d'un país (la immensa majoria). Els mèdia s'adrecen al públic en general. Hi ha un altre sector dels mèdia, els mèdia d'elit, de vegades coneguts com els mèdia que estableixen l'agenda perquè compten amb grans recursos, que estableixen el marc en el qual actua la resta de mèdia. Per exemple, el New York Times i la CBS. El seu públic és majoritàriament gent privilegiada. La gent que llegeix el New York Times -gent rica o part del que de vegades s'anomena classe política- està permanentment compromesa amb el sistema polític. Poden ser gestors polítics, gestors empresarials (com executius de grans empreses o similars), gestors doctrinals (com profesors universitaris) o periodistes que s'ocupen d'organitzar com ha de pensar la gent i com ha de veure les coses.

Els mèdia d'elit estableixen el marc en què la resta treballa. Fixeu-vos en l'Associated Press: produeix un flux constant de notícies, però cada dia, a mitja tarda, s'atura i envia un missatge que diu "Avís als editors: El New York Times de demà presentarà els temes següents en portada:" L'objectiu no és altre que, si ets l'editor d'un diari a Dayton (Ohio) i no tens recursos per desxifrar què és notícia, o, simplement, no vols pensar-hi, l'avís et diu allò que és notícia. Aquests són els temes per a les pàgines que no penses dedicar a temes locals o a entreteniment. Aquests són els temes que publiques perquè això és el que el New York Times diu que t'ha d'interessar demà. Si ets un editor de Dayton (Ohio), en certa mesura hauràs d'actuar així, perquè no tens gaire més fonts d'informació. Si et surts del camí marcat, si generes històries que no agraden a la premsa important, ben aviat t'ho faran saber. De fet, el que li ha succeït fa poc al Sant Jose Mercury n'és un exemple dramàtic. Els jocs de poder tenen moltes maneres de fer-te tornar al camí correcte, si te n'has sortit. Si intentes trencar el motlle, no duraràs gaire. Aquest sistema funciona força bé, i és obvi que no és més que un reflex d'unes estructures de poder.

Els mitjans de comunicació autènticament massius pretenen, bàsicament, distreure la gent. Si volen fer alguna cosa més, que la facin, però que no ens molestin (a nosaltres, que som els que dirigim el cotarro). Que s'interessin pels esports professionals, per exemple. Que es tornin bojos pels esports professionals, pels escàndols sexuals, pels famosos i els seus problemes, i altres coses semblants. Qualsevol cosa mentre no sigui seriosa. Evidentment, els afers seriosos són per a la gent influent. "Nosaltres" en tenim cura.

Què són els mèdia d'elit, els mèdia que estableixen l'agenda? El New York Times i CBS, per exemple. Bé, en primer lloc, són grans empreses amb molts guanys. A més a més, la majoria estan vinculades o formen part de grups empresarials més grans com General Electric o Westinghouse. Aquestes empreses estan dalt de tot de l'estructura de poder de l'economia privada, que és una estructura molt tirànica. Les grans empreses són fonamentalment tiràniques, jeràrquiques i estan controlades des de dalt. Si no t'agrada el que fan, ja te'n pots anar. Els mèdia importants són només una part d'aquest sistema.

Què es pot dir del seu entorn institucional? Bé, més o menys el mateix. Que interactuen amb altres centres de poders importants i que s'hi relacionen: el govern, altres grans empreses o les universitats. Perquè els mèdia són un sistema doctrinal que interactua estretament amb les universitats. Suposem que ets un periodista que escriu un reportatge sobre el Sud-oest asiàtic, Àfrica o una cosa així. Se suposa que aniràs a una gran universitat i buscaràs un expert que et dirà el que has d'escriure; i si no aniràs a una fundació, com Brooking Institute o American Enterprise Institute, i et donaran les paraules que hauràs d'emprar. Aquestes institucions externes són molt semblants als mèdia.

Les universitats, per exemple, no són institucions independents. Pot haver-hi persones independents aïllades però això mateix també és cert pel que fa als mèdia. I, en general, és cert pel que fa a les grans empreses. Fins i tot és cert pel que fa als estats feixistes. Però la institució en ella mateixa és parasitària. Les universitats depenen de fonts externes de finançament i aquestes fonts de finançament, com ara fortunes privades, subvencions de grans empreses i govern (que està tan interrelacionat amb el poder empresarial que gairebé no se'n pot distingir) constitueixen l'entorn immediat de les universitats. La gent de dins que no s'adeqüi a aquesta estructura, que no l'accepti i la interioritzi (no hi pots realment treballar a menys que la interioritzis i te la creguis), la gent que no ho faci, probablement serà descartada en algun moment del recorregut que comença a la guarderia. Hi ha tota mena de mecanismes de filtre per desfer-se de la gent que molesta i que pensa de manera independent. Aquells de vosaltres que heu estat a la universitat sabeu que el sistema educatiu està molt encaminat a premiar la conformitat i l'obediència; si no actues així, et convertiràs en un esvalotador. Així doncs, hi ha una mena de mecanismes de filtre que acaben produint gent que, de manera realment honesta (no menteixen), interioritza el marc de creences i d'actituds del sistema de poder social que ens envolta. Les institucions d'elit com Harvard i Princeton i les petites universitats de la franja alta, per exemple, estan molt enfocades cap a la socialització. Si vas a una universitat com Harvard, gran part del que t'ensenyen són modals: com comportar-se com a membre de les classes altes, com pensar correctament, etcètera.

A mitjan dècada dels 40 George Orwell va escriure Rebel.lió a la granja. Era una sàtira contra la Unió Soviètica, un estat totalitari. Va tenir un gran èxit. A tothom li encantava. Doncs resulta que Orwell havia escrit una introducció a Rebel.lió a la granja que va ser suprimida. No va aparèixer fins 30 anys més tard. Algú la va trobar entre els seus papers. La introducció de Rebel.lió a la granja tractava de la "Censura literària a Anglaterra" i el que s'hi diu és que òbviament el llibre ridiculitza la Unió Soviètica i la seva estructura totalitària. Però deia també que Anglaterra no era gaire diferent. Nosaltres no tenim el KGB sobre els nostre caps, però el resultat final és gairebé el mateix. S'exclou la gent que té idees independents o que té pensaments incorrectes.

Parla una mica, només dues frases, sobre l'estructura institucional. Es pregunta per què passa el que passa. Bé, en primer lloc, perquè la premsa és propietat de gent acabalada que només vol que arribin al públic determinades coses. En segon lloc diu que quan passes pel sistema educatiu d'elit, quan vas a les millors escoles d'Oxford, aprens que hi ha certes coses que no s'han de dir i certs pensaments que no s'han de tenir. Aquest és el paper socialitzant de les institucions d'elit i si no t'hi adaptes normalment te'n separen. Aquestes dues frases més o menys ho expliquen tot.

Quan critiquem els mèdia i diem "mireu, això és el que escriuen Anthony Lewis o d'altres", s'enfaden molt. Diuen, prou correctament, que "ningú mai no m'ha dit el que he d'escriure. Escric el que vull. Tota aquesta discussió sobre les pressions i les limitacions no té sentit perquè mai no n'he rebuda cap." La qual cosa és completament certa, però la qüestió és que no serien on són si no haguessin demostrat anteriorment que ningú no els ha de dir allò que han d'escriure perquè ja diuen el que cal. Si haguessin començat a la secció de local, per exemple, i haguessin anat darrere darrere d'històries inadequades, mai no haurien arribat a les posicions en què ara poden dir el que vulguin. El mateix passa a les facultats universitàries amb les disciplines més ideològiques. Han passat pel sistema de socialització.

Molt bé, examinem ara l'estructura de tot el sistema. Com penseu que han de ser les notícies? Bé, és força obvi. Agafeu el New York Times. És una gran empresa i ven un producte. El seu producte són les audiències. Els diners no els guanyen quan comprem el diari. Estan contents col·locant-lo a internet de franc. De fet, hi perden diners, quan comprem el diari. El producte és l'audiència. El producte és la gent privilegiada, com ara la gent que escriu als diaris, ja sabeu, la gent que pren les decisions d'alt nivell de la societat. S'ha de vendre un producte en un mercat, i el mercat són, evidentment, els anunciants (és a dir, d'altres grans empreses). Tant si es tracta de la televisió com dels diaris, o el que sigui, estan venent audiència. Les grans empreses venen audiències a d'altres grans empreses. En el cas dels mèdia d'elit, són empreses molt grans.

Bé, quines creieu que en seran les conseqüències? Quines prediccions podríem fer sobre la naturalesa del producte mediàtic donades aquestes circumstàncies? Quina seria la hipòtesi nul·la, la mena de conjectura que faríem sense assumir res més? L'assumpció òbvia és que el producte dels mèdia, allò que hi apareix, allò que no hi apareix, la manera com són presentades les coses, reflectirà l'interès dels compradors i dels venedors, les institucions i els sistemes de poder que els envolten. Si això no passés, seria una mena de miracle.

Bé, llavors comença la feina feixuga. Us deveu preguntar: realment els mitjans funcionen de la manera com hem predit? Bé, jutgeu-ho vosaltres mateixos. Hi ha molt de material sobre aquesta hipòtesi tan òbvia. Se l'ha sotmès a les proves més dures imaginables, i se n'ha sortit notablement bé. A les ciències socials no hi ha cap conclusió més sòlidament argumentada que aquesta, la qual cosa no és cap gran sorpresa: el miracle seria que no es complís, ateses les forces en funcionament i la manera com operen.

El següent que descobrim és que aquest tema és completament tabú. Si aneu a la Kennedy School of Government, a Stanford, o a d'altres llocs, i estudieu periodisme, ciències de la comunicació, ciència política acadèmica, etcètera, probablement no sortiran aquestes qüestions. És a dir, la hipòtesi que qualsevol acabaria formulant fins i tot sense saber res de res, no es pot expressar, i la prova que la demostra no és presa en consideració. Bé, això també s'havia predit. Si examinem l'estructura institucional, direm, segurament, que això ha de ser així perquè ¿per quina raó voldria aquesta gent arriscar-se? Per què haurien de permetre anàlisis crítiques d'allò que ells mateixos propicien? La resposta és que no hi ha cap raó per la qual les haguessin de permetre i, de fet, no les permeten. Un cop més, no es tracta d'una censura directa. La qüestió és simplement que actuant d'una altra manera no arribes a aquests llocs. Això inclou tant l'esquerra (allò que anomenem esquerra) com la dreta. A menys que hagis estat socialitzat i entrenat adequadament de manera que no tinguis determinats pensaments, perquè si els tinguessis, no hi series. Per tant, hi ha un segon ordre de predicció: el primer ordre de predicció està fora de discusió.

L'últim aspecte a examinar és el marc doctrinal en què té lloc tot plegat. La gent que ocupa els nivells més alts en el sistema informatiu, incloent-hi els mèdia, els anunciants i la ciència política acadèmica, aquesta gent, quan escriuen per a ells mateixos (no quan pronuncien discursos de graduació) ¿tenen una imatge del que succeix? En els discursos de graduació, tot són paraules boniques. Però quan escriuen per a ells mateixos, ¿què diu aquesta gent sobre tot això?

Hi ha, bàsicament, tres fonts per examinar. La primera és la indústria de les relacions públiques, ja sabeu, la gran indústria de la propaganda. Així doncs, què diuen els líders de la indústria de les relacions públiques? La segona font a examinar són els anomenats intel·lectuals públics, grans pensadors, gent que escriu a les pàgines d'opinió i tot això. Què diuen? La gent que escriu llibres impressionants sobre la naturalesa de la democràcia i aquesta mena de coses. La tercera font a examinar és el corrent acadèmic, en particular la part de la ciència política que té a veure amb la comunicació i la informació i aquestes coses, que ha estat una branca de la ciència política des de fa 70 o 80 anys.

Per tant, cal observar aquests tres aspectes, fixar-se en el que diuen, i examinar les grans figures que han escrit sobre això. Tots diuen (i cito parcialment) que les persones normals són "intrusos ignorants i tafaners". Hem d'evitar que entrin en l'arena pública perquè són massa estúpids, i si hi entressin només generarien problemes. El seu deure consisteix a ser "espectadors", no pas "participants".

Se'ls permet votar de tant en tant, escollir un d'aquests tios llestos. Però se suposa que tornen a casa i fan altres coses, com mirar el futbol o el que sigui. Els "intrusos ignorants i tafaners", però, han de ser observadors i no pas participants. Els participants són els anomenats "homes responsables", i, per suposat, l'escriptor sempre n'és un. No us feu mai la pregunta ¿per què jo sóc un "home responsable" i aquell és a la presó? La resposta és massa òbvia. Perquè vosaltres sou obedients amb el poder i hi esteu subordinats i aquell pot ser independent. Però, evidentment, no us ho pregunteu. Per tant, hi ha els paios llestos que se suposa que remenen les cireres i la resta se suposa que n'estan exclosos, i no hauríem de sucumbir (cito a partir d'un article acadèmic) "als dogmatismes democràtics segons els quals cada individu és el millor jutge dels seus interessos." No l'és. Són jutges terribles dels seus propis interessos, de manera que hem de fer-ho nosaltres pel seu propi bé.

De fet, és semblant al leninisme. Ho fem per vosaltres i ho fem per l'interès de tothom, etcètera. Crec que aquesta és, en part la raó per la qual ha estat tan fàcil històricament per a aquesta gent canviar de jaqueta: ara són estalinistes entusiastes, ara són grans partidaris del poder nord-americà. La gent canvia molt fàcilment d'una posició a l'altra, i crec que això passa perquè es tracta bàsicament de la mateixa posició. En realitat no hi ha cap gran canvi. Només estimacions diferents d'on és el poder. Hi ha moments que penses que és aquí i moments que penses que és allà. Però la posició que tu adoptes no varia.

Com va començar tot això? És una història interessant. Gran part de la història arrenca de la Primera Guerra Mundial, que és el gran punt d'inflexió. La posició dels EUA al món va canviar considerablement. En el segle XVIII els EUA ja eren el país més ric del món. La classe alta britànica no arribarà a la qualitat de vida, a la salut, a la longevitat dels EUA fins a inicis del segle XX, no en parlem de la resta del món. Els EUA són extraordinàriament rics, amb enormes avantatges, i fins a finals del segle XIX tenien, de lluny, l'economia més gran del món. No eren, però, l'actor més important de l'escena mundial. El poder dels EUA s'estenia a les illes del Carib i part del Pacífic, però no gaire més enllà.

Les relacions canviaren durant la Primera Guerra Mundial. I van canviar més dramàticament durant la Segona Guerra Mundial. Després d'aquesta guerra els Estats Units es fan, més o menys, els amos del món. Però després de la Primera Guerra Mundial ja hi va haver un canvi, i els EUA van passar de ser una nació deutora a ser una nació creditora. No eren una primeríssima potència com Gran Bretanya, però van esdevenir per primera vegada un actor principal en el món. Va ser un canvi, però n'hi va haver d'altres.

La Primera Guerra Mundial va ser la primera ocasió en què es va difondre propaganda estatal altament organitzada. Els britànics comptaven amb el Ministeri de la Informació, i realment el necessitaven perquè havien d'aconseguir que els EUA entressin en guerra o d'altra manera haurien tingut molts problemes. El Ministeri de la Informació es va dedicar a enviar-hi propaganda, incloent-hi enormes invencions sobre les atrocitats dels "huns" i coses així. L'objectiu de la propaganda eren els intel·lectuals nord-americans, ja que els britànics pensaven molt raonablement que eren el sector més crèdul a la propaganda o més apropiat per creure-se-la. També són els qui la van difondre en el seu sistema. Així doncs, la propaganda estava destinada als intel·lectuals nord-americans i va funcionar molt bé. Els documents del Ministeri de la Informació britànic (molt dels quals han estat desclassificats) mostren que l'objectiu era, en paraules seves, controlar el pensament del món sencer i sobretot el dels Estats Units. No els importa gaire el que pensa la gent a l'Índia. Aquest Ministeri de la Informació va aconseguir enganyar plenament els intel·lectuals nord-americans fins a fer-los acceptar les invencions de la propaganda britànica. N'estaven molt orgullosos. Encertadament, ja que això els va salvar la vida. Altrament haurien perdut la Primera Guerra Mundial.

Als Estats Units hi va haver un fenomen equivalent. Woodrow Wilson fou elegit el 1916 amb un programa electoral antibel.licista. Els EUA eren una país molt pacifista. Sempre ho han estat. La gent no volia combatre en guerres externes. El país s'havia oposat molt a la Primera Guerra Mundial i Wilson, de fet, va ser escollit per la seva posició antibel.licista. "Pau sense victòria", en va ser l'eslògan. Però Wilson volia fer la guerra. Per tant, la qüestió era la següent: com s'aconsegueix convertir una població pacifista en antialemnays llunàtics i furibunds disposats a matar a tots els alemanys? Aquest canvi d'actitud exigeix propaganda. Així que van muntar la primera i realment única gran agència estatal de la història dels EUA. S'anomenava Comitè sobre la Informació Pública (bonic títol orwellià), també anomenada Comissió Creel. El personatge que la dirigia es deia Creel. La tasca d'aquesta comissió fou portar la població cap a la histèria patriòtica mitjançamt l'ús de la propaganda. Va funcionar increïblement bé. En uns pocs mesos va esclatar una histèria furibunda a favor de la guerra que va permetre que els EUA entressin en guerra.

Molta gent va quedar impresionada per aquests fets. Un dels impressionats -i això ha tingut algunes implicacions en el futur- fou Hitler. A Mein Kampf, Hitler conclou, amb certa justificació, que Alemanya va perdre la Primera Guerra Mundial perquè havia perdut la batalla de la propaganda. No pogueren competir amb la propaganda britànica i nord-americana, que els va aixafar totalment. Hitler va prometre que la propera vegada tindrien el seu sistema de propaganda, cosa que van fer durant la Segona Guerra Mundial. I el que és més important per a nosaltres, la comunitat empresarial nord-americana també va quedar molt impressionada amb aquell esforç propagandístic. En aquell moment tenien un problema. El país esdevenia formalment més democràtic. Molta més gent podia votar i aquesta mena de coses. El país es feia més ric i més gent podia participar, estaven arribant molts immigrants, etcètera.

Arribats en aquest punt, què toca fer? Serà més difícil dirigir tot plegat com un club privat. Òbviament, per tant, cal controlar el que pensa la gent. Hi havia hagut especialistes en relacions públiques, però mai no hi havia hagut una indústria de les relacions públiques. Hi va haver un personatge contractat per fer més agradable la imatge de Rockefeller i coses així. Però aquesta enorme indústria de les relacions públiques, que és un invent dels EUA i una indústria monstruosa, va sorgir arran de la Primera Guerra Mundial. Els seus principals líders van ser gent de la Comissió Creel. De fet, el més important, Edward Bernays, va sortir directament de la Comissió Creel. Bernays té un llibre, que va sortir just després, titulat Propaganda. El terme "propaganda", per cert, no tenia llavors connotacions negatives. Va ser durant la Segona Guerra Mundial que el terme esdevingué tabú perquè es va relacionar amb els alemanys i amb un seguit de coses dolentes. En aquest període, però, el terme propaganda només volia dir informació o coses semblants. Així, Bernays va escriure un llibre titulat Propaganda al voltant de 1925, que comença dient que està posant en pràctica les lliçons de la Primera Guerra Mundial. El sistema de propaganda de la Primera Guerra Mundial i la comissió de la qual va formar part mostren, deia Bernays, que és possible "regir la ment pública de la mateixa manera que l'exèrcit regeix els soldats." Les minories intel·ligents han utilitzat aquestes noves tècniques de recció de les ments, deia Bernays, per assegurar-se que la xusma estigui en el lloc que li pertoca. Podem fer-ho perquè disposem d'aquestes noves tècniques.

Aquest és el manual més important de la indústria de les relacions públiques. Bernays és una mena de gurú. Va ser un autèntic liberal a l'estil de Roosevelt o de Kennedy. També va dissenyar el programa de relacions públiques que va possibilitar que els EUA donessin suport al cop que va derrocar el govern democràtic de Guatemala.

El seu principal èxit, el que el portà realment a la fama a finals de la dècada de 1920, va ser aconseguir que les dones fumessin. Llavors les dones no fumaven i va preparar campanyes gegantines per a Chesterfield. Tots coneixeu aquestes tècniques: models i estrelles del cinema amb cigarretes als llavis i coses semblants. Va rebre grans elogis. Va esdevenir una figura líder de la indústria i el seu llibre es va convertir en un veritable manual.

Walter Lippmann era un altre membre de la Comissió Creel, la figura més respectada del periodisme nord-americà durant mig segle (em refereixo al periodisme nord-americà seriós, als articles d'opinió). Va escriure, també, els anomenats assaigs progressistes sobre la democràcia, considerats progressistes durant la dècada de 1920. Lippmann, igual que Barneys, es limità a posar en pràctica els resultats del treball propagandístic de manera molt explícita. Lippmann afirmava que hi ha un nou art en la democràcia anomenat "manufactura del consentiment". Aquestes són les seves paraules i jo les he manllevat per al nostre llibre, però provenen de Lippmann. Així doncs, segons Lippmann, en el mètode democràtic apareix aquest nou art, la "manufactura del consentiment". Mitjançant la manufactura del consentiment, es pot compensar el fet que formalment molta gent té el dret a votar. Podem fer que aquest dret esdevingui irrelevant perquè podem manufacturar el consentiment i assegurar-nos que les seves opcions i les seves actituds estiguin estructurades de manera que sempre facin el que els diguem, fins i tot si tenen una manera formal de participar. Així doncs, tindrem una democràcia real i funcionarà correctament. Això és posar en pràctica les lliçons de l'agència de propaganda.

Les ciències socials i polítíques acadèmiques tenen un origen comú. El fundador d'allò que anomenem comunicació i ciència política acadèmica és Harold Glasswell. La seva principal aportació va ser un llibre, un estudi sobre la propoganda. Glaswell deia, molt francament, les coses a què em referia abans -tot allò de no sucumbir al dogmatisme democràtic- provinents de la ciència política cadèmica (Glaswell i d'altres). Una vegada més, extreient lliçons de l'experiència de la guerra, els partits polítics van extreure les mateixes lliçons, especialent el Partit Conservador a Anglaterra. Els seus primers documents, que acaben de sortir a la llum, mostren que també reconeixien els èxits del Ministeri de la Informació britànic. Reconeixien que el país s'estava democratitzant cada vegada més i que no podria ser un club privat d'homes. Així doncs, la conclusió era, en paraules seves, que la política s'havia de convertir en una guerra política i que s'havia d'aplicar els mecanismes de la propaganda que havien funcionat tan brillantment a l'hora de controlar els pensaments de la gent durant la Primera Guerra Mundial.

Aquesta és la part doctrinal i coincideix amb l'estructura institucional. Reforça les prediccions sobre com haurien de funcionar les coses. I les prediccions estan ben confirmades. Les conclusions, però, tampoc no es poden discutir. Ara tot això forma part de la literatura dominant, però només està disponible per a la gent de dins. A la universitat hom no llegeix els clàssics sobre com controlar la ment de la gent.

De la mateixa manera que no es llegeix el que va dir James Madison durant la convenció constitucional sobre el fet que l'objectiu principal del nou sistema havia de ser "protegir la minoria dels opulents contra la majoria", i que el sistema s'ha de dissenyar en funció d'aquest fi. Aquest és l'origen del sistema constitucional, no estudiat mai per ningú. Ni tan sols ho trobareu en l'erudició acadèmica a no ser que us hi esforceu molt.

Aquest és aproximadament el quadre, tal com jo el veig, de com és el sistema institucional, les doctrines que hi ha al darrera i el que se'n deriva. Hi ha una altra part dirigida als intrusos "ignorants i tafaners". Fa referència, sobretot, a la utilització de les diversions d'una mena o d'una altra. Podeu deduir, crec, el que hi trobaríeu.