En el seu discurs del 28 de juny, el president George Bush va assenyalar que la invasió de l'Iraq formava part de la "guerra global contra el terrorisme" que estan lliurant els Estats Units. En realitat, tal com s'havia previst, la invasió va fer augmentar l'amenaça de terror, potser de manera significativa.

Veritats a mitges, informació errònia i motius ocults han caracteritzat les declaracions oficials sobre les raons dels EUA per a l'invasió de l'Iraq. Les revelacions fetes recentment sobre els preparatius per a la guerra de l'Iraq destaquen de manera descarnada enmig del caos que devasta aquell país i que amenaça la regió i, de fet, el món sencer.

El 2002, els EUA i la Gran Bretanya van proclamar el seu dret a envair el territori iraquià, ja que, segons asseguraven, s'hi estaven des- envolupant armes de destrucció massiva. Aquesta era "l'única qüestió", tal com van assenyalar de manera constant Bush, el primer ministre britànic, Tony Blair, i els seus assessors. També va ser l'única base sobre la qual Bush va rebre autorització del Congrés nord- americà per recórrer a la força.

La resposta a "l'única qüestió" va ser donada poc després de la invasió, i admesa amb recança: les armes de destrucció massiva no existien. Sense deixar passar ni un sol moment, el Govern i els sistemes doctrinaris de la premsa van inventar nous pretextos i justificacions per haver anat a la guerra.

"Els nord-americans no volen pensar que són agressors, però el que va passar a l'Iraq va ser una agressió injusta", assenyala l'analista d'intel.li- gència i seguretat nacional John Prados al seu llibre Hoodwinked (2004), que constitueix un acurat i ampli estudi dels documents utilitzats per justificar la invasió.

Prados descriu "l'esquema" utilitzat per Bush "per convèncer els EUA i el món en general que la guerra contra l'Iraq era necessària i urgent" com un "model de la deshonestedat del Govern ... que va requerir declaracions públiques de totes totes falses i una notòria manipulació de les dades d'intel.ligència".

El memoràndum de Downing Street, publicat l'1 de maig al Sunday Times de Londres, juntament amb altres documents confidencials recentment divulgats, han incrementat el rècord de falsedats. Aquest document va ser el resultat d'una reunió del gabinet de guerra de Blair, el 23 de juliol del 2002, en què Richard Dearlove, en aquell temps cap del servei d'intel.ligència britànic MI-6, va formular l'ara cèlebre asseveració: "Les dades d'intel.ligència i els fets estan sent ajustats a la decisió política" d'anar a la guerra contra l'Iraq.

En el memoràndum també se cita el secretari de Defensa britànic. Geoff Hoon, que va indicar que "els Estats Unis han emprès accions per castigar el règim" de Saddam Hu- ssein. El periodista britànic Michael Smith, que va divulgar la història d'aquest memoràndum, ha aportat diferents detalls sobre el seu context i contingut en articles posteriors. Els estímuls per castigar els iraquians van incloure, segons sembla, una campanya aèria de la coalició amb la finalitat de provocar l'Iraq i causar una reacció del règim de Bagdad que pogués ser jutjada com un casus belli.

Els caces van començar a bombardejar el sud de l'Iraq el maig del 2002, llançant unes 10 tones d'explosius al mes, segons xifres del Govern britànic. Un estímul especial es va produir a finals d'agost (al setembre s'havien utilitzat un total de 54,6 tones de bombes). "En altres paraules, Bush i Blair van començar la seva guerra no el març del 2003, com tothom suposa, sinó a finals d'agost del 2002, sis mesos abans que el Congrés aprovés l'acció militar contra l'Iraq", va escriure Smith. Els atacs van ser presentats com una acció defensiva per protegir avions de la coalició a la zona d'exclusió aèria. L'Iraq va protestar davant les Nacions Unides, però no va caure en la trampa de prendre represàlies.

Per als estrategs militars dels EUA i del Regne Unit, envair l'Iraq va ser una prioritat més gran que la "guerra contra el terrorisme". Això ho han revelat les seves pròpies agències d'intel.ligència. Dies abans de la invasió aliada, un informe secret del Consell Nacional d'Intel.ligència, el centre de la comunitat d'intel.ligència per a la planificació estratègica, "va pronosticar que una invasió encapçalada pels EUA podia incrementar el suport a la política islàmica i donaria com a resultat una societat iraquiana profundament dividida i procliu a un violent conflicte intern", van informar Douglas Jehl i David E. Sanger, de The New York Times, el setembre passat.

El desembre del 2004, va assenyalar algunes setmanes més tard Jehl, el Consell Nacional d'Intel.ligència va advertir que "l'Iraq i altres possibles conflictes en el futur poden generar reclutaments, camps d'ensinistrament, destresa tècnica i coneixements idiomàtics per a una nova classe de terroristes que estan sent professionalitzats i per als quals la violència política s'ha convertit en un fi en si mateix".

La disposició dels principals estrategs d'arriscar-se a un increment del terrorisme no significa que n'assumeixin les conseqüències. Indica que no donen una alta prioritat a aquesta qüestió en comparació amb altres interessos, com pot ser el de controlar els principals recursos energètics del món.

Després de la invasió de l'Iraq, Zbigniew Brzezinski, un dels analistes i estrategs més aguts, va afirmar a la revista especialitzada National Interest que el control nord-americà del Pròxim Orient "brinda una indirecta, però important influència política sobre les economies d'Europa i l'Àsia que també depenen de les exportacions de combustible de la regió".

Si els Estats Units poden mantenir el seu control sobre l'Iraq, que figura en segon lloc entre els països amb més reserves de cru del món, i està situat al centre dels principals recursos energètics del planeta, aquest fet augmentarà significativament el poder estratègic i la influència sobre els seus principals rivals al món tripolar que s'ha anat formant durant els últims 30 anys: l'Amèrica del Nord, dominada pels Estats Units, Europa i el nord-est d'Àsia, vinculat a les economies del Sud i el Sud-est Asiàtic.

És un càlcul racional, basat en la presumpció que la supervivència humana no és gaire important comparada amb l'obtenció de guanys i de poder a curt termini. I això no és res de nou. Aquests temes es repeteixen al llarg de la història. La diferència actualment, en aquesta època d'armes nuclears, és que els riscos són moltíssim més grans.