L'anomenada promoció de la democràcia s'ha convertit en el tema principal de la política del Govern dels EUA al Pròxim Orient. El projecte té els seus antecedents. Existeix una "vigorosa línia de continuïtat" en el període de la postguerra freda, escriu Thomas Carothers, director del Programa sobre Llei i Democràcia de la Institució Carnegie, al seu nou llibre Missió crítica: assajos sobre la promoció de la democràcia. "Allà on la democràcia sembla que s'ajusti a la seguretat i als interessos econòmics nord-americans, els EUA promouen la democràcia", conclou Carothers. En canvi, "quan la democràcia s'enfronta a altres interessos significatius, és menyspreada o fins i tot ignorada"
.
Carothers va ser funcionari del Departament d'Estat durant l'època de Ronald Reagan i va participar en projectes per a "l'enfortiment de la democràcia" a l'Amèrica Llatina durant la dècada dels anys 80. També va escriure un llibre sobre aquests projectes, en el qual essencialment va arribar a les mateixes conclusions. Aquesta continuïtat ha quedat il·lustrada amb la nominació de John Negroponte com a primer director dels serveis d'espionatge dels EUA. La carrera de Negroponte va d'Hondures, on com a ambaixador de Reagan va supervisar les accions terroristes dels contres contra el Govern sandinista de Nicaragua, fins a l'Iraq, on com a ambaixador de Bush va presidir breument un altre exercici de presumpte desenvolupament de la democràcia. Aquesta experiència li podria servir en els seus nous deures per ajudar a combatre el terrorisme i promoure la llibertat. Orwell no hauria sabut si riure o plorar.

A l'Iraq, les eleccions de gener van ser tot un èxit. No obstant, només s'ha recordat de manera marginal que els EUA van ser obligats a fer-les celebrar. Aquest va ser l'autèntic triomf, no el dels llançadors de bombes, sinó el de la resistència no violenta del poble, islàmic o secular, per a qui el gran aiatol·là Sistani és un símbol. Malgrat que els EUA i el Regne Unit s'hi van resistir, Sistani va exigir eleccions ràpides, tot reflectint la decisió popular d'assolir llibertat i independència, i alguna mena de drets democràtics. Els EUA (i el Regne Unit, seguint-lo obedientment) no van tenir més remei que permetre-les. La maquinària doctrinària es va posar llavors en marxa per presentar les eleccions com una iniciativa nord-americana.

Podem anticipar que Washington no acceptarà de bon grat que això tingui unes conseqüències polítiques a les quals estigui oposat, especialment en una regió tan crucial. Els iraquians van votar amb l'esperança de posar fi a l'ocupació. Al gener, en una enquesta preelectoral a l'Iraq, es va indicar que un 69% dels xiïtes i un 82% dels sunnites estaven a favor d'una "retirada dels EUA a curt termini" Però Blair, Rice i altres han rebutjat explícitament establir un calendari de retirada i l'han postergat fins a un futur indefinit, fins que els exèrcits d'ocupació concloguin la seva missió, és a dir, una democràcia en què el Govern electe acati les demandes nord- americanes. Accelerar una retirada dels EUA i de la Gran Bretanya depèn no solament dels iraquians, sinó també de la disposició dels electorats nord-americà i britànic a obligar els seus governs a acceptar la sobirania iraquiana.

Mentrestant, els EUA continuen mantenint una postura militant cap a l'Iran. És una verdadera amenaça genuïna que en anys recents els EUA hagin enviat a Israel més de 100 bombarders que han proclamat sense embuts que són capaços de bombardejar l'Iran. Es tracta d'una simple conjectura, però les amenaces podrien servir dos propòsits: provocar els líders iranians perquè siguin més repressius, encoratjant així la resistència popular; i intimidar els rivals dels EUA a Europa i l'Àsia perquè no donin ales a iniciatives diplomàtiques i econòmiques a l'Iran. Aquesta política de línia dura ja ha espantat inversors europeus.

Una altra iniciativa que ha estat exaltada com un triomf de la promoció de la democràcia ha estat la treva entre el primer ministre d'Israel, Ariel Sharon, i el líder palestí, Mahmud Abbàs. La notícia de l'acord ha de ser benvinguda. És millor no matar que matar. No obstant, s'ha de fer una anàlisi més precisa dels termes de la treva. L'únic element substantiu és que la resistència palestina, fins i tot contra un Exèrcit d'ocupació, ha de cessar. No hi ha res que pugui encantar més els falcons israelians que una pau que els permetrà continuar, sense obstacles, la política d'ocupar les terres més valuoses i els recursos de Cisjordània, a part d'emprendre projectes d'infraestructura per convertir la resta de territoris palestins en cantons sense desenvolupament possible.

L'acord d'alto el foc no diu ni una sola paraula sobre les depredacions israelianes als territoris ocupats recolzades pels EUA. El Govern d'Abbàs va acceptar l'acord, potser perquè, com es podria assenyalar, és el millor que pot fer mentre Israel i els EUA rebutgen arribar a un acord polític. També cal afegir que la intransigència dels EUA podrà continuar només mentre el poble nord-americà ho permeti. M'agradaria ser optimista sobre l'acord, i tractar d'aferrar-me a qualsevol bri d'esperança, però de moment no en veig cap.

Per a Washington, un element constant és que la democràcia i l'imperi de la llei són acceptables sempre que serveixen objectius oficials estratègics i econòmics. Però l'actitud del poble nord-americà sobre l'Iraq i el conflicte palestino-israelià està en contra de la política del Govern, segons les enquestes. Per tant, el que cal preguntar-se és si una genuïna promoció de la democràcia no hauria de començar dins dels EUA.