Hi ha poques qüestions més importants avui dia que la de la conveniència de l'ús de la força, una cosa que han posat en relleu de manera tan sanguinària les escenes de sofriment de l'Iraq. A més a més del nombre de víctimes que ha causat, la invasió i l'ocupació de l'Iraq encapçalades pels Estats Units han violat un fràgil pacte internacional, establert en el període que va seguir als horrors de la segona guerra mundial, per prohibir el recurs a la força en els afers internacionals. Aquesta violació, juntament amb la persistència del terrorisme, ha obligat les Nacions Unides a replantejar-se en quin moment l'ús de la força està justificat.

L'ús de la força per part d'un Govern gairebé sempre va acompanyat per declaracions de bones intencions. Així succeeix també a l'Iraq. Com que tots els altres pretextos oficials se n'han anat en orris, els Estats Units pretenen que la seva missió allà és instal.lar-hi una democràcia que reformarà el país i potser posteriorment la regió. Però es necessita una fe sorprenent per creure que, com que els nostres líders han anunciat que el seu objectiu és la democràcia per a l'Iraq, això és el que pensen.

Tal com s'ha demostrat amb les eleccions iraquianes, els Estats Units s'han vist obligats a posar en marxa alguns dels mecanismes formals de la democràcia, una cosa que no és gens dolenta, però és inconcebible que això concedeixi a l'Iraq una verdadera democràcia, amb drets de sobirania, si no és que hi ha pressió per part dels ciutadans nord-americans i iraquians.

Reflexionem sobre quines podrien ser les polítiques d'un Iraq realment sobirà i independent. Amb una majoria xiïta, l'Iraq podria començar immediatament a restablir llaços relativament amistosos amb l'Iran. Això perfectament podria suscitar moviments en les pròximes àrees de majoria xiïta de l'Aràbia Saudita per unir-se a una regió de control xiïta que, per cert, inclouria dos terços de les reserves mundials d'hidrocarburs.

El control d'aquestes reserves ha estat un assumpte polític crucial durant tot el període posterior a la segona guerra mundial, i fins i tot més en l'actual evolució cap a un món tripolar, amb l'amenaça que Europa i Àsia puguin avançar cap a una independència més gran i, pitjor encara, puguin unir-se.

Una mà ferma sobre l'aixeta del petroli proporciona una "influència crucial" sobre les economies asiàtica i europea, tal com va observar Zbigniew Brzezinski el 2003. A més a més, un Iraq independent acabaria rearmant-se i fins i tot podria desenvolupar armes de destrucció massiva per fer front a les de l'enemic regional, Israel, recolzat pels Estats Units. És molt poc probable que els Estats Units es quedin asseguts i es limitin a observar aquests esdeveniments. La seva reacció més probable seria aplicar les polítiques amb les quals s'ha fet miques el consens sobre l'ús de la força.

La carta de les Nacions Unides comença expressant la determinació dels signataris "de preservar les generacions futures del flagell de la guerra", que llavors amenaçava amb la destrucció total. Una guerra d'agressió era percebuda com el crim internacional suprem. Formalment, aquest consens es manté. Però és ignorat.

L'enfonsament del consens es va produir bastant recentment, durant els anys 90, quan els Estats Units es van arrogar la llibertat de recórrer a la força. La doctrina Clinton mantenia que els Estats Units es reservaven el dret a utilitzar la força militar "unilateralment quan sigui necessari", per defensar interessos vitals com per exemple "assegurar un accés sense restriccions a mercats clau, subministraments energètics i recursos estratègics", segons un informe del 1997 presentat pel Pentàgon al Congrés. L'Administració de Bush ha consolidat i estès aquesta postura.

La lògica d'aquesta posició imperial és tan profunda com la història dels Estats Units. El panorama mundial, com escriu l'historiador William Earl Weeks a John Quincy Adams and American Global Empire, està basat en el supòsit que els Estats Units tenen la "missió de redimir el món" a través de l'expansió d'"els seus ideals declarats, l'American way of life i la fe en el destí diví de la nació". Aquest marc teològic redueix els assumptes polítics a una simple elecció entre el bé i el mal, impedint així qualsevol debat raonat i democràtic.

La qüestió de la legitimitat de les intervencions armades va ser debatuda el novembre passat per un grup d'experts d'alt nivell de l'ONU convocats pel secretari general Kofi Annan. Els experts van reiterar la Carta de les Nacions Unides: sense autorització del Consell de Seguretat, la força està restringida únicament a l'autodefensa contra un atac armat.

"En un món ple d'amenaces potencials --va explicar el grup d'experts-- el risc per a l'ordre mundial i la norma de no intervenció en què aquest continua basant- se és massa gran perquè es pugui acceptar la legalitat d'una acció preventiva unilateral. Permetre que un país actuï així és permetre- ho a tots".

Washington podria posar objeccions a la idea que els Estats Units hagin de complir aquesta normativa; això és una cosa que ens hauria de preocupar a tots els que gaudim de privilegis i llibertats. Al seu nou llibre War Law: An Introduction to International Law and Armed Conflict, l'expert en dret internacional Michael Byers planteja la qüestió de com podríem sobreviure a "la tensió entre un món que continua volent tenir un sistema legal sostenible i un superpoder al qual sembla que gairebé no li importa". Es tracta d'una qüestió que no pot ser passada per alt superficialment.