Al discutir sobre relacions internacionals, el principi fonamental és: nosaltres som bons. Nosaltres és el Govern, una acceptació del concepte totalitari que l'Estat i el poble són un de sol. Nosaltres som benèvols, busquem la pau i la justícia, encara que potser cometem errors en la pràctica. Nosaltres som enganyats per brivalls que no estan al nivell dels nostres elevats principis. Els fets de les últimes setmanes, entre ells les eleccions als Estats Units, l'atac a Fal.luja, la mort de Iàssir Arafat i els canvis en el Govern de George Bush donen pàbul al principi enunciat i, a nivell humà, augmenten el perill de la guerra i del terror.

La política militar de Washington "comporta un risc apreciable de catàstrofe final", escriuen els experts en estratègia John D. Steinbruner i Nancy Gallagher en l'última edició de Daedalus, una revista que no té gaire inclinació per la hipèrbole. Els autors expressen l'esperança que l'amenaça serà contrarestada per una coalició de països amants de la pau, encapçalats per la Xina. Realment les coses estan molt malament si hem de confiar en la Xina. La democràcia pot fer alguna cosa millor.

És el que corre més pressa. A l'Iraq, 100.000 civils han mort com a conseqüència directa o indirecta de la invasió encapçalada pels EUA el març del 2003, segons un estudi publicat a The Lancet i efectuat per investigadors de la Universitat John Hopkins, que Washington i Londres van rebutjar. I això sense comptar les morts recents a Fal.luja. L'atac va començar quan forces nord-americanes i iraquianes van ocupar l'Hospital General de Fal.luja, descrit per oficials de l'Exèrcit com "un centre de propaganda i arsenal dels resistents" des del qual s'haurien difós "una sèrie d'informes" falsos "sobre baixes civils", segons va informar The New York Times. Un altre article del diari va assenyalar: "Pacients i treballadors de l'hospital van ser trets de les habitacions i se'ls va ordenar estar asseguts o tirats a terra mentre els soldats els lligaven les mans a l'esquena".

L'atac a l'hospital és una explícita violació de la Convenció de Ginebra, part de la "la llei suprema dels territoris" i base de les modernes lleis humanitàries. La llei contra crims de guerra de l'any 1996 (aprovada per un Congrés amb majoria republicana) imposa la pena de mort per als comandaments militars que siguin responsables de "greus violacions" de la Convenció de Ginebra.
La llei de crims de guerra també va reaparèixer amb la designació del conseller de la Casa Blanca Alberto Gonzales com a secretari de Justícia. El gener de l'any 2002, en un memoràndum per al president sobre les noves mesures en la lluita contra el terrorisme, Gonzales va recomanar a Bush deixar de costat la Convenció de Ginebra, ja que d'aquesta manera es reduïa "de manera substancial l'amenaça de processos penals interns sota la llei de crims de guerra".

No fer cap cas de la llei internacional és un element d'orgull per a la gent de Bush. Condoleezza Rice, nomenada per Bush secretària d'Estat, va expressar els seus punts de vista el gener del 2000 a Foreign Affairs, on va criticar "l'atractiu, pràcticament similar a un reflex condicionat, de nocions sobre normes i lleis internacionals i la creença que el suport de molts països, o millor encara, d'institucions tals com l'Organització de les Nacions Unides (ONU), és essencial per al legítim exercici del poder".

Actualment, el propòsit reconegut de Washington és implantar la democràcia al Pròxim Orient. La mort d'Arafat ofereix un altre instructiu cas de la pràctica de la democràcia. "L'era posterior a Arafat serà l'última prova d'una convicció que representa el nucli del pensament polític nord-americà: que les eleccions ofereixen legitimitat, fins i tot a les institucions més fràgils", va escriure Steven Erlanger a The New York Times. Però l'article planteja una paradoxa: "En el passat, el Govern de Bush es va resistir a la convocatòria d'eleccions nacionals palestines. La idea era que les eleccions millorarien la imatge d'Arafat i li donarien un renovat mandat, i això podria atorgar credibilitat i autoritat a Hamàs".

En resum, que la quinta essència del pensament polític nord-americà s'aplica si els resultats són els desitjats. En cas contrari, s'han de bloquejar.

L'elecció presidencial nord-americana presenta problemes que van més enllà de les presumptes irregularitats en la votació. L'elecció val el mateix que llançar una moneda a l'aire per elegir un rei quan una de les cares pesa més que l'altra. És injust, però ara l'assumpte principal és el dèficit democràtic que patim. L'evidència demostra que les opinions de la majoria de la població simplement van ser eliminades de la campanya, ja fos dins dels partits o en els temes principals de discussió, amb rares excepcions. El poble va acabar votant a partir de simples imatges. Bush era l'home que compartia els valors morals de la majoria i podia protegir els Estats Units del terrorisme. I el senador John Kerry era l'home que es preocupava per l'economia i per la salut pública. Les campanyes dels dos polítics van ser liderades per les mateixes persones que venen pasta de dents i automòbils. ¿Com es pot esperar d'aquesta gent que digui la veritat?

El dèficit democràtic s'estén a les Forces Armades nord-americanes. En la meva opinió, si n'hi ha d'haver, que siguin del poble. La jerarquia militar prefereix un Exèrcit de voluntaris (amb preponderància dels sectors més pobres de la societat). Al Vietnam, l'Exèrcit nord-americà es va adonar que havia comès un greu error a l'intentar que un Exèrcit de reclutes lluités en una viciosa, brutal guerra colonial.

Tenim una idea bastant clara de què és el que desitgen els assessors de Bush, però el que podem esperar depèn de les circumstàncies, incloent-hi aquelles que podem promoure. Això ha d'incloure la creació, i en part la recreació, d'una cultura democràtica que funcioni, en què el poble participa dels programes de manera efectiva, i en què acceptem el principi moral bàsic que apliquem al nostre país els mateixos estàndards que exigim als altres.