El mes passat es va complir el primer aniversari de la declaració de victòria a l'Iraq per part del president George W. Bush, quan va anunciar que "la missió havia estat complerta". La invasió va ser una aplicació de la doctrina de Bush, la nova "gran estratègia imperial" --com la va batejar la revista Foreign Affairs-- que proclama que els EUA dominaran el món per un futur indefinit i destruiran qualsevol desafiament a aquesta dominació.

Deixant de banda el que està passant a l'Iraq, potser serà útil concentrar-se en com els principis que han conduït a la invasió i ocupació i han fet del món un lloc més perillós, i no només pel terrorisme.

El Departament d'Estat nord-americà acaba d'admetre que és totalment fals l'anunci que va fer a l'abril, quan va indicar que el terrorisme havia disminuït a escala mundial --un dels punts centrals de l'actual campanya presidencial de Bush--. L'informe ara revisat admet que "la xifra d'incidents i de víctimes ha augmentat dràsticament".

Per als estrategs del Govern, l'objectiu més important no va ser combatre el terrorisme sinó establir bases militars nord-americanes en un Estat satèl.lit situat al centre de les les reserves energètiques mundials més importants, i així avantatjar els seus rivals. Zbigniew Brzezinski ha escrit que "el paper dels EUA en la seguretat de la regió", per dir-ho amb més claredat, el seu domini militar, "li brinda un poder polític indirecte però crucial davant economies europees i asiàtiques que també depenen de les exportacions de petroli de la regió".

Tal com sap Brzezinski, el principal problema del domini global dels EUA és que Europa i Àsia (especialment la dinàmica regió del nord-est d'Àsia) tenen els seus propis rumbs. D'aquí ve que el control del golf Pèrsic i de l'Àsia Central resulti encara més important.

El suport dels EUA i de la Gran Bretanya a Turkmenistan, Uzbekistan i altres dictadures de l'Àsia Central, i la disputa sobre quin curs seguiran els oleoductes i sota quina supervisió, formen part d'un nou gran joc entre les potències.

Mentrestant, els comentaristes occidentals segueixen pensant que l'objectiu de la invasió va ser "la visió presidencial" d'establir una democràcia a l'Iraq. En contrast, segons enquestes fetes per firmes occidentals a Bagdad, una vasta majoria creu allà que el motiu de Washington per a la invasió va ser controlar els recursos iraquians i reorganitzar el Pròxim Orient segons els interessos nord-americans. No és estrany que els que reben la pitjor part tinguin una visió més clara del món en què viuen.

Existeixen moltes altres dades que mostren que Washington considera el terrorisme un assumpte menor comparat amb el d'assegurar que el Pròxim Orient es trobi sota les mans adequades. Tot just el mes passat, el Govern de Bush va imposar sancions econòmiques a Síria, amb l'aplicació d'una llei que és pràcticament una declaració de guerra tret que el Govern de Damasc acati les ordres nord-americanes. Síria continua figurant en la llista oficial dels estats que patrocinen el terrorisme, tot i que va proporcionar importants dades a Washington sobre Al-Qaida i altres grups radicals. D'aquí ve que els Estats Units prefereixin privar-se d'aquella font d'informació per assolir un objectiu més important: un règim que accepti les demandes de nord-americans i israelians.

Per mencionar només un altre exemple de quines són les prioritats: el Departament del Tresor dels EUA manté una Oficina de Control de Béns Estrangers, destinada a investigar transferències sospitoses de diners, un element crucial en la "guerra contra el terrorisme". Aquest organisme té 120 treballadors. Fa unes setmanes, va informar el Congrés que, a finals de l'any passat, quatre d'aquells treballadors, només quatre, estaven consagrats a seguir la pista a les finances de Bin Laden i Saddam Hussein, mentre que gairebé dues dotzenes van tenir com a tasca aplicar mesures d'embargament contra Cuba. ¿Per què el Departament del Tresor dedica més energies a estrangular Cuba que a la guerra contra el terrorisme?

Per arribar a la supremacia, la violència pot triomfar, però a un cost brutal. I pot provocar encara més violència com a resposta. I no només la del terrorisme. Al febrer, Rússia va portar a terme les seves maniobres militars de més envergadura en dues dècades, exhibint noves i més avançades armes de destrucció massiva. Líders polítics i militars de Rússia han assenyalat amb claredat que aquesta resurrecció de la carrera armamentista és una resposta directa a les accions i programes del Govern de Bush, especialment el desenvolupament d'armes nuclears de baixa intensitat, les anomenades rebentabúnquers. Com saben analistes de les dues parts, aquestes armes poden atacar els búnquers, ocults en muntanyes, que controlen l'arsenal nuclear rus.

El que pot passar és una expansió d'aquest rearmament nuclear. Els russos i els xinesos reaccionen davant els nord-americans construint armes estratègiques. L'Índia podria respondre a la Xina. El Pakistan, fer el mateix davant l'Índia... Mentrestant, l'Iraq avança cap al que anomenen recuperació de la seva sobirania. Un recent article d'Anton La Guardia, del Daily Telegraph, recordava en l'últim paràgraf que "un alt funcionari britànic ho va indicar de manera delicada: el Govern iraquià serà plenament sobirà, però a la pràctica, no exercirà totes les seves funcions sobiranes". Lord Curzon no ho hauria explicat més bé.

El ferm rebuig dels iraquians a acceptar les tradicionals ficcions constitucionals ha obligat Washington a cedir, pas a pas, amb certa ajuda d'"una segona superpotència", com va definir Patrick E. Tyler, de The New York Times, a l'opinió pública mundial després de les grans manifestacions del febrer del 2003, la primera ocasió en la història en què hi va haver manifestacions en massa contra una guerra abans que comencés oficialment. I això ho canvia tot.

Per exemple, als anys 60, la revolta de Fal.luja hauria estat resolta amb bombardejos d'avions B-52 i assassinats en massa. En l'actualitat, una societat més civilitzada no tolera aquestes mesures i ofereix com a mínim un espai perquè les víctimes actuïn i aconsegueixin una autèntica independència. És fins i tot possible que aquest impuls pugui obligar el Govern de Bush a abandonar les seves ambicions imperials a l'Iraq.