De moment, la resposta dels EUA i del Regne Unit és la que es podia esperar. Es parla d'atacs amb míssils creuer i bombardeigs d'alçada, acompanyats per alguns llançaments de menjar en àrees que no estan controlades pels talibans (la major part del país), una acció de relacions públiques tan evident que ni tan sols han intentat disfressar-la. Sembla que els atacs s'han llançat des de plataformes situades fora dels països islàmics, presumiblement per temor a les protestes. És massa aviat, i tenim massa poca informació, per afirmar res amb seguretat, però no és improbable que l'ambient que es respira sigui el captat en un article escrit a El Caire i publicat en el Boston Globe amb el títol "L'assalt d'EUA és rebut amb protestes i horror", on se citava un cambrer egipci que deia "Et dono menjar i et mato? Em torno boig només de pensar-ho."

Em va sorprendre prou veure com era de poc consistent l'evidència presentada pels EUA, transmesa per Tony Blair. Després del que haurà estat l'esforç investigador internacional més intens de la història, han estat capaços de trobar ben poc -molt menys del que jo mateix, sense a penes recursos, havia especulat- per vincular bin Laden amb els crims de l'11 de setembre. Aquesta circumstància dóna suport a la conclusió de molts especialistes segons els quals els qui van perpetrar l'atac provenen de xarxes descentralitzades, probablement amb comunicacions molt limitades entre ells i molt difícils de penetrar-les. Els càrrecs contra els talibans són virtualment inexistents: si acollir sospitosos de ser terroristes és un crim que mereix el bombardeig, llavors gran part del món, incloent-hi els EUA, ha de ser atacada immediatament. Això hauria de ser tan obvi que no hauria de caldre comentar-ho. I mai no sabrem si les ofertes dels talibans de negociar sobre bin Laden i de transferir-lo eren serioses ja que Occident simplement les va rebutjar i va preferir bombardejar -una tàctica típica, encara que sigui camuflada quan es rescriu la història. La falsificació sistemàtica del passat és deplorable en ella mateixa, però té serioses conseqüències humanes, com veiem una vegada més. Encara quedarien els mitjans legals que altres estats han utilitzat, els quals han estat sotmesos a atacs fins i tot molt més destructius que els de l'11 de Setembre. És summament xocant que aquests mitjans ni tan sols estiguin considerant-se, i jo no n’he vist cap esment en els mèdia convencionals, precedents que són apropiats i incontrovertibles, a causa de la sentència de la Cort de Justícia Internacional i la resolució del Consell de Seguretat (vetades pels EUA), ambdós aparentment desconeguts; un èxit de revisionisme històric que hauria deixat bocabadat Orwell, i un èxit ideològic de gran importància, tal com podem observar en els titulars que fan referència a l'actualitat.

Resulta impossible calcular quants afganesos pobres i innocents ja han mort com a conseqüència immediata de l'amenaça de bombardeigs i del tancament de la frontera pakistanesa, el qual els EUA van sol·licitar immediatament (si hem de creure el New York Times) i de la impossibilitat de proporcionar aliments, tal com s’hagués pogut fer des del primer dia, no sols des de l'aire -res no ho ha impedit-, sinó també mitjançant combois de camions, com van demostrar les organitzacions d'ajuda internacionals. Desitjo profundament que hi hagi sorpreses, alguna desviació dels patrons tradicionals de conducta. Llevat que això succeeixi, el futur de la gent de l'Afganistan és molt desconsolador i el cicle de violència pot augmentar d'una forma ja coneguda, amb conseqüències que no són agradables de contemplar.