La nit que Alfons Cucó, que era condeixeble seu dels jesuïtes i company d'universitat, em va presentar l'Aracil, ell devia tindre vint anys, jo vint-i-un, i el minut següent ja em parlava de la diferència entre els postulats de la República de Plató i els de la Política d'Aristòtil. Això era en un carreró que llavors es deia del Cobertizo de San Pablo, al costat de la plaça de Sant Agustí de València -on poc després van construir un enorme i horrible edifici-, que era on jo agafava el tramvia per tomar a casa. No sé quin tramvia de matinada vaig poder agafar, després de tres o quatre hores, pel cap baix, de república i de política.

Després, jo el visitava de tant en tant a casa seua, vora riu, al costat de l'església del Temple, i les converses -monòlegs, més aviat- solien ser tan inacabables com la primera nit. Diguem que van passar uns anys, i que un matí anàvem cap a Alacant en un autobús, a no se quina reunió per arreglar el país, la llengua i la cultura (coses d'aquestes, en què diu que no creu). Feia poques setmanes del colp d'estat de Pinochet, i Aracil, al meu costat, parlava de la funció dels militars en la societat occidental: començà amb uns textos de Beda el Venerable, passà pels ordes medievals, per Napoleó, les acadèmies de Saint-Cyr i de Sandhurst, i quan arribàrem a Alacant parlava encara de la formació dels cadets de West Point.

Diguem que van passar més anys, i una nit me'l vaig trobar de cara a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada: li vaig dir hola, com va tot, etcètera, i ell constestà: "La diferència entre turc otomà i turc osmanlí és que...", i així vam estar algunes hores, jo escoltant, i ell explicant si otomà i osmanlí és el mateix o no, i les implicacions del cas. Mentrestant, ell havia entrat un día a la Biblioteca del Congrés de Washington, no en va eixir fins haver llegit els deu milions de llibres que contenia, i se'ls sabia tots de memòria. Jo, a no molts quilòmetres d'allí, havia llegit només la meitat dels cinc milions de volums de la biblioteca de Princeton, i no me'n sabia cap: hi ha abismes de distància entre els tocats pel dit de Déu i els mortals normals i corrents.

Ara, doncs, estic llegint un llibre impressionant que es diu La mort humana, i que es fruit d'un seminari que, amb el mateix nom i contingut, Aracil va donar o impartir a Morella el juliol de 1994. El gruix del llibre és la transcripció revisada de les sessions d'aquella setmana, amb una llarga presentació escrita pel mateix Aracil. I poden estar segurs almenys d'una cosa: no trobaran fàcilment al mercat cap altre llibre amb tantes idees per pàgina com aquest, sobretot en les poc més de cinquanta de la "presentació". No és dir poca: idees! Conceptes, visions, intuïcions, relacions, associacions, troballes. Pensaments, efectes de l'acció de pensar, aquesta cosa tan introbable en la major part dels llibres que es diuen d'assaig. I si de tant en tant el "lector avisado" hi troba també algun sarcasme cruelment excessiu, o algun peu clamorosament dins del poal, pot pensar que això son coses de la biografía emocional de l'autor, i continuar llegint. L'autor, fins i tot quan posa un peu (mai tots dos) al poal, mereix un infinit respecte. O gairebé infinit si, com ell mateix sospita, no és Déu Nostre Senyor sinó únicament el darrer dels seus elegits.