1. Entrellaçament: diversitat, variació i canvi històric

La Humanitat, que és la sola Comunitat Parlant Global, no ha estat mai unilingüe —almenys ençà de Babel. Una qüestió interessant, que cal deixar oberta, és si esdevindrà mai unilingüe a la llarga.

Especulacions futurològiques la part, és un fet evident que dins aqueix conjunt global hi ha hagut —i hi ha ací i allà (sub)conjunts socials més o menys unilingües. També n'hi ha hagut —i n'hi ha— de bilingües. El bilingüisme és la mena més simple de plurilingüisme —perquè dos és el més petit dels nombres plurals. Sembla probable que sigui també la, mena més corrent de plurilingüisme. De tota manera, és certament la més il·lustrativa i didàctica perquè admet descripcions esquemàtiques bastant planeres —almenys poc abstruses. També admet definicions generals prou precises —com aquesta: distribució de dos idiomes en forma de variació, de tal manera i que alternen dins la vida de la mateixa gent i constitueixen el seu repertori.

És evident que el bilingüisme, com a imbricació de dues comunitats lingüístiques, fa una funció cohesiva. Si tots els subconjunts socials de la Humanitat eren estrictament unilingües, el conjunt global no tindria gaire cohesió —fóra segurament un arxipèlag de tribus mútuament estranyes, entre les quals hi hauria relacions tan superficials i precàries que no podríem ben bé considerar-les humanes. Potser simplement no existiria la Humanitat.

En una escala més reduïda i pròxima a nosaltres, no m'esforçaré gens a provar que la nostra Civilització ha existit, funcionat i produït coses de tota mena (ençà de l'any 600 aproximadament) gràcies a fórmules o esquemes d'integració sociolingüística que han consistit sempre en imbricacions.

El que vull dir és que el bilingüisme en particular —com el plurilingüisme en general— forma part integrant i vital d'estructures sociolingüístiques molt fonamentals. Lamento que alguns historiadors professionals encara no ho hagin sospitat —o almenys no ho hagin pres prou seriosament.

Esmento els historiadors per una raó. Precisament la història mostra insistentment que aquells esquemes fonamentals d'integració sociolingüística no són gens immutables. El fet interessant és que es transformen. I no cal gaire geni filosòfic ni entrenament tècnic per a veure que l'estabilitat de qualsevol bilingüisme, per exemple, és sempre relativa i problemàtica. Breument: eppur si muove?

En primer lloc, el bilingüisme apareix ell mateix desigualment distribuït entre els sectors i grups socials en cada cas particular. Hi ha, doncs, sempre diferències significatives entre distints (sub)conjunts de gent. Això és un altre aspecte essencial de la distribució dels idiomes. Podríem dir que la variació —de la qual el bilingüisme és una forma— ocorre dins la diversitat. Hi ha gent que parlen un cert idioma, gent que en parlen un altre, gent que parlen tots dos, gent que no en parlen cap dels dos, etcètera. Almenys pot haver-n'hi —cal considerar sempre la possibilitat que algun(s) subconjunt(s) estigui(n) buit(s) en un moment o altre.

Cal absolutament concebre un cert joc de possibilitats combinatòries per a descriure intel·ligentment una tercera forma essencial de distribució: el canvi històric, també anomenat diacronia. És clar que ací es tracta de redistribucions i desplaçaments —i que cal tenir en compte el renovellament «metabòlic» de la població: la successió de les generacions.

2. La situació «minoritària»: casos i teoria

He esbossat els termes generals en què podem descriure coherentment tota mena de situacions i processos sociolingüístics. No són cap tècnica aplicada: formen una teoria aplicable. I encara no he descobert ningú que en sàpiga cap de millor —és en la direcció contrària que hi ha una formidable exuberància. Bé: els termes que he esbossat —o insinuat— són perfectament aplicables a allò que, faute de mieux, anomeno situació minoritària. En realitat, és un procés que consisteix en etapes unides i separades per transicions. Sens dubte, és una abstracció: un tipus (general) de procés. Ara: es basa molt directament en un grup de casos històrics ben concrets. Són casos europeus —com el lapó i el sard, el gallec i el frisó, el gaèlic i el basc, el català i el galès— que tothom suposa que tenen alguna cosa essencial en comú, i que ningú no sembla haver estudiat sistemàticament. La frondositat retòrica no és cap mena d'estudi —és tan sols un arsenal de dades a combinar amb d'altres de més substancials. L'erudició filològica és una miscel·lània en què podríem dir irònicament que abunden elements de tota mena, excepte els més significatius i bàsics per a la recerca sociolingüística. Bé: la primera impressió general és caòtica —i la segona és desconcertant.

Fins ara mateix, han estat molt rares les recerques realment substancials i decisivament aclaridores en tot aquest camp —les compto, doncs, entre les meves troballes més valuoses. Per sort o per dissort, els qui ara indaguem la situació minoritària amb una certa orientació teòrica formen una petita colla multinacional d'extraccions acadèmiques prou diverses —hi ha almenys un demògraf, per exemple. [i]

És clar que el contingent (relativament) populós és un altre, del qual hi ha poca cosa d'interès a dir. Suposo que les petites enquestes esporàdiques que els membres d'aquest altre contingent han fet darrerament han servit com a mèrits per a la promoció institucional dels enquestadors —voldria poder dir que tenen alguna altra significació esmentable.

Com que els diagrames i les fórmules no són gaire literaris —ni la matemàtica anomenada «moderna» és encara gaire popular en aquesta part del món— renuncio a presentar ací una construcció que és un entrellaçament de diagrames d'Euler-Venn i de Carroll-Karnaugh, flowcharts, circuits de Boole, cadenes de Màrkov, matrius, funcions exponencials, etc. La coherència de tot aqueix aparell matemàtic i la seva capacitat de desenvolupament són fascinants —molt més que l'estatística elemental aplicada a sèries cronològiques de preus del pa. Ara: l'esprit de géométrie no sembla gens fàcil —potser és impossible d'expressar en prosa. En tot cas, la disciplina del raonament pròpiament dit parteix sempre de nocions clau intuïtives que qualsevol ment normal pot copsar. En el cas de la situació minoritària, crec que una noció central és la de bilingüisme uni-lateral, que implica moltes coses i permet de copsar la dinàmica del procés. Noteu bé que la retòrica bilingüista no remarca mai el petit detall revelador, típic i essencial de la uni-lateralitat. Si agafeu bé aquesta pista, podreu prosseguir la indagació en diverses direccions i arribar a conclusions molt interessants.

Encara que la mecànica —mot grec que vol dir enginy de l'esprit de géométrie és un esquelet o canemàs simplement indispensable, hi ha tot un altre aspecte que requereix un altre enfocament. La situació minoritària és una història viscuda per gents que construeixen uns sentits dins llurs pròpies vides. Copsar i comprendre aquest aspecte integrant del tema requereix, sens dubte, tots els recursos de l'esprit de finesse, que són en aquest cas els de la sociologia fenomenològica. El problema ací no és pas de matetitzar, sinó simplement de dir —i és segurament un problema molt delicat i ardu. La sensibilitat humana anomenada simplement «comprensió» és un talent més difícil d'ensenyar i d'aprendre que la disciplina matemàtica.

3. La perspectiva històrica

Presento ací dos fragments del meu estudi de la situació minoritària. Crec que tots dos són interessants —i, d'altra banda, puc presentar-los sense a penes cap aparell matemàtic. Insisteixo que no són pas dues monografies inconnexes, sinó dos aspectes del mateix tema, que en definitiva és una història. Parlaré, doncs, breument dels antecedents i del context.

Em sembla molt clar que allò que em resigno a anomenar situació minoritària —amb les reserves que he començat a declarar— és un aspecte del vast procés anomenat globalment «modernització». Tothom reconeix que aquest procés històric és molt ampli i complex. Per contra, potser és menys evident que consisteix en transformacions profundes, radicals, que afecten la vida quotidiana i el sentit comú de la gent en general. Coses que abans eren excepcionals —o inoïdes— han esdevingut ordinàries, familiars i trivials. Renuncio a entrar ací en detalls. Només diré que la industrialització sembla un aspecte (més que no pas la «causa») d'aqueixes transformacions a menys, és clar, que ampliem molt el significat del mot «industrialització». Tampoc no és evident que els canvis polítics siguin «epifenòmens» merament secundaris. La veritat és que la metamorfosi social anomenada «modernització» ha estat tan radical perquè ha estat global —i, per consegüent, és problemàtic (o arbitrari) de decidir quins canvis han estat «causes» i quins han estat «efectes». La descripció que Alexis C. de Tocqueville va fer de la societat dels Estats Units no sembla, doncs, gens menys intel·ligent ni menys valuosa que l'anàlisi que Karl Marx va fer de la industrialització capitalista.

El fet més pertinent ací és que hi ha grans canvis sociolingüístics que són un aspecte importantíssim de la «modernització». Crec que precisament aquests canvis han produït la situació minoritària perquè han forçat certes comunitats lingüístiques a esdevenir unilateralment bilingües. I això és el meu tema. No aspiro pas a desembullar tota la formidable troca de la història moderna. Em limito a esbrinar un fil d'aqueixa història. De fet, és un fil múltiple —una mena de corda o de trena. Clarament: és un tema prou complex. Comprenc perfectament que els historiadors que han abordat globalment la «modernització» ho hagin fet sense el rigor metòdic amb què jo m'he concentrat en un tema —que, de fet, és un dels moltíssims que ells han negligit. Segurament, l'amplària de la matèria i el rigor del mètode són sovint inversament proporcionals.

Ara: una vegada provat que un tema restringit admet un tractament rigorós, cal assajar de tractar el tema global amb un rigor comparable. L'exigència de coherència pot donar un impuls decisiu a la recerca en aquesta etapa ulterior. Això és almenys una possibilitat que començo a entreveure. Espero que algun dia hi pensarà seriosament algun historiador professional, i que veurà que la sociolingüística és potser una disciplina tan útil com la demografia i l'economia per a la seva professió. Mentrestant, em limito modestament a la meva professió, que és la sociolingüística.

LA INTERPOSICIÓ

1. El tema i el tipus

Un aspecte ben típic de la situació minoritària és el que he anomenat interposició o mediatització: el fet que (quasi) totes les relacions entre la comunitat lingüística de l'idioma x i la resta de la Humanitat passin per l'idioma y. Com que el fenomen mateix és molt significatiu i important, val la pena de conceptualitzar-lo clarament i d'il·lustrar-lo amb una petita correcció de constatacions empíriques.

Em limitaré ací a condensar un article embastat el maig del 1977 a València, i inspirat sobretot en dues fonts excel·lents: a) la noció de «cultura satèl·lit» que el poeta Thomas S. Eliot va esbossar incidentalment a propòsit de les Illes Britàniques, i b) les perspicaces observacions del meu col·lega Joseph L. Dillard sobre la noció popular d'extranjero a Puerto Rico («Standard average foreign in Puerto Rico Spanish»).

El meu punt departida fou un passatge de l´Antologia de la poesia valenciana (1956) en què Joan Fuster manllevava a Eliot la noció de «cultura satèl·lit». Segurament poquíssims lectors van preocupar-se gens de consultar l'original. Encara val la pena de fer-ho. Dins l'assaig «Unity and diversity: the region» (Notes towards the definition of culture, 1948, cap. 3), T. S. Eliot notava que «No hem donat prou atenció a l'ecologia de les cultures», [ii] assenyalava específicament «la peculiar constel·lació de cultures que hi ha a les Illes Britàniques» i mantenia que la diferenciació lingüística no és ben bé el fons de la qüestió. Era en termes de la distribució dels idiomes: de les relacions entre les respectives comunitats lingüístiques que remarcava

Ara: la cultura satèl·lit inconfusible és aquella que, tot i conservar el seu idioma, està tan íntimament lligada a una altra i en depèn tant, que totes les classes de la població (i no pas solament algunes) han d'ésser bilingües. Difereix de la cultura de la petita nació independent per tal com, en la petita nació independent, és corrent que tan sols algunes classes hagin de saber altres idiomes, i les que han de saber un idioma estranger segurament en necessiten dos o tres —de tal manera que la gravitació cap a una cultura estrangera hi serà compensada per l'atracció d'almenys una altra. (...) una veritable cultura satèl·lit és aquella que, per raons geogràfiques o d'altres, té una relació permanent amb una altra de més forta. (...) Si Irlanda, Escòcia i Gales se separaven completament d'Anglaterra, se separarien d'Europa i del món (...).

Eliot va percebre molt lúcidament l'estructura essencial típica de la situació minoritària, de la qual la interposició és part integrant. També en va copsar bé la importància històrica. La millor prova del talent d'aquell ideòleg conservador és l'objectivitat d'una descripció independent de les seves pròpies preferències personals, nacionals i de classe. El fet és que volia entendre la situació en primer lloc —en comptes de començar (i acabar du même coup) per falsejar-la i suplantar-la. També és un fet que va saber descriure-la en termes adequats i generals, directament aplicables a qualsevol situació anàloga en qualsevol altre racó del món. En comptes de fer un retrat ad hoc, va produir una idea. El passatge que he transcrit és, doncs, un bell exemple de tipificació. A partir d´aquell enunciat, és evident que «la peculiar constel·lació de cultures que hi ha a les Illes Britàniques» és un cas d'un tipus que admet moltes formes variants.

A partir d'anècdotes esparses, Dillard —que és un observador penetrant i enginyós— va saber embastar un quadre molt substanciós. La clau d'aquell panorama era un tema en què molt pocs centren l'atenció: la manera com el món dels Estats Units envolta Puerto Rico fins a tal punt que els natius donen maquinalment per segur que tot extranjero és necessàriament americano. Jo mateix podria reblar els arguments de Dillard amb alguna anècdota redundant de l'època en què vaig fer un curset de Spanglish a la New School for Social Research (al costat mateix del 55 Fifth Avenue on tenia el meu office). Curiosament, Dillard, que treballava en un altre floor del mateix edifici que jo, no coneixia gens el text d'Eliot abans que jo li'n parlés cap a la fi del 1970.

Com que el meu propi esforç ha consistit a lligar la construcció teòrica amb l'exploració empírica, vaig veure que l'aportació d'Eliot i la de Dillard es complementaven perfectament. La coherència mateixa entre una idea concebuda dins el context britànic i un mostrari d'escenes antillanes era ben eloqüent. De fet, la tipificació de la interposició esbossada per Eliot era cronològicament anterior a la tematització encetada per Dillard. Sens dubte, Eliot s'havia inspirat en moltes experiències concretes com les recollides per Dillard: Dillard havia entrevist una coherència lògica com l'assenyalada per Eliot. Descobertes dobles d'aquesta mena em convencen més i més que la clarificació de la situació minoritària ha estat començada i abandonada ara i adés en distints llocs. La bibliografia sobre la matèria confirma amb escreix que el discurs dins aquest camp no ha estat gens sistemàtic ni sostingut. És clar que no ha pogut haver-hi gaire progrés cumulatiu quan ni tan sols hi ha hagut gaire comunicació. El meu il·lustre amic Chaim Rabin té raó quan diu que aquest multi-discurs és un exemple patètic —de vegades grotesc— de dispersió i desconnexió. És clar que, dins el món modern, proverbialment «obert», l'isolament de les «minories» és paradoxal i escandalós. Malauradament, però, és molt explicable —i té molt a veure precisament amb la interposició.

La meva pròpia aportació, basada en informacions de tota mena, es redueix a tipificar una vegada per totes la interposició tot esbrinant les connexions entre una estructura subjacent característica i un ventall amplíssim d'ocasions empíriques —una «simptomatologia», si voleu. Evidentment, un concepte reclama un terme —i el significat del terme depèn en definitiva d'una formalització simbòlica, com els físics van descobrir fa algun temps. El mot «interposició» em sembla simplement apropiat —fins a nova ordre. En tot cas, es tracta d'integrar la tipificació de la interposició dins una tipificació global de la situació minoritària —i reconec que aquest altre rètol em satisfà ben poc.[iii] Més: com que descobrim coherències essencials entre la part i el tot, podem dir que la interposició és un aspecte revelador —perquè «reflecteix» la situació minoritària, a la manera d'una mostra. Noteu també que podem coordinar ací perfectament la recerca perquè es tracta de fer la mateixa mena d'operació (la tipificació) a dos nivells. Tipificar una mena qualsevol de situació sociolingüística és analitzar-la «internament» i comparar-la «externament». Per tipificar una situació, hem de concentrar-nos-hi i posar-la en relació amb d'altres. Com més a fons l'entenem, més clarament veiem que és una possibilitat —perquè el seu propi mecanisme suggereix alternatives; i també viceversa: les alternatives aclareixen el seu mecanisme. En comptes d'un discurs ad hoc, estrictament aplicat a una situació particular, la tipificació forneix un rudiment teòric aplicable i enceta un discurs general. El rudiment serà molt adequat si es revela capaç de desenvolupament coherent en distintes direccions. La tipificació és una etapa de la recerca que obre nous horitzons.

2. Estructrura i episodis

Comencem per l'abstracció, que reclama una certa formalització simbòlica —feliçment, poc abstrusa. La interposició és essencialment un arranjament topològic (qualitatiu) que podem representar amb un diagrama partitiu i amb un diagrama connectiu, exactament equivalents (fig. 1). El primer és de la mateixa mena que els d'Euler-Venn, molt corrents en teoria de conjunts. I el segon és un graf —una xarxa, si voleu.

  fig.1

Aquests dos diagrames ens diuen la mateixa cosa de maneres diferents —i cada un té l'avantatge de realçar un aspecte important de la situació. El diagrama partitiu ens mostra que l'àmbit de l'idioma x està encerclat pel de y. Mentre que els àmbits de v, w, y i z estan tots en contacte immediat els uns amb els altres, el de x està en contacte directe solament amb el de y. El diagrama connectiu mostra que, mentre que hi ha connexions directes entre els àmbits de v, w, y i z, el de x té una sola connexió directa (amb el de y), que és una mena de peduncle o d'istme, a través del qual està connectat indirectament amb els altres àmbits. Podem, doncs, dir que l’àmbit de x és un apèndix del de y.

A què correspon en la realitat l'arranjament topolòpic que aquests dos diagrames representen? Evidentment, a la distribució —en forma d'àmbits d'ús— dels idiomes en qüestió. Noteu que aquesta distribució no s'alterarà gens encara que deformem els diagrames —perquè no és pas qüestió de més o menys, sinó qüestió de sí o no. Ara: en què consisteix realment aquesta distribució? Cal dir que té dos aspectes correlatius, que no són pas dos objectes físicament separables. D'un costat, la distribució correspon certament a una estructura mental subjacent al comportament dels individus. D'altra banda, és també una estructura sociocultural —i, per consegüent, una configuració històrica. Mentre que l'estructura mental existeix dins els individus, els individus existeixen dins l'estructura sociocultural. Aquests dos aspectes són, doncs, si voleu, dues perspectives o seccions transversals de la mateixa realitat. Encara que no siguin pas idèntics —perquè ni l'individu és una societat ni la societat és un individu—, hi ha tanmateix connexions íntimes i correspondències essencials entre ells.

Cal insistir que el comportament de l'individu i la història de la societat són igualment reals —més exactament, són abstraccions, igualment legitimes i aclaridores mentre ens guardarem de confondre-les. Potser cal insistir encara que la noció d'estructura mental és tan abstracta com la d'estructura sociocultural. L'experiència concreta consisteix en esdeveniments que són al mateix temps individuals i socials. La manera de destriar-los i d'enllaçar-los és una qüestió teòrica —i tan teòrica és la psicologia com la sociologia. Guardem-nos, però, de confondre l'abstracció i la teoria amb la irrealitat —i reconeguem una vegada per totes que la ciència en general produeix i usa abstraccions perquè construeix teories. El concepte d'interposició ens permetrà de lligar molts caps i ens revelarà moltes implicacions interessants si sabem entendre'l —i serà perfectament trivial i estèril si confonem aquells dos aspectes de la realitat sociolingüística que cal distingir. Dissortadament, abunden ací els malentesos capciosos —com ara el reduccionisme psicologístic, que és una epistemologia obtusa i/o una retòrica tendenciosa, obstinada a suplantar la sociologia amb la psicologia. La veritat és que, si comencem per no saber distingir els dos aspectes, mai no sabrem tampoc esbrinar les relacions entre ells. Curiosament, els qui, ençà de Chomsky, han «superat» definitivament el conductisme es refusen encara a concebre (i a tolerar) la integració de la perspectiva psicològica amb la sociològica, i persisteixen així en un reduccionisme tan arbitrari com el dels conductistes. Pressuposen sempre —i, per consegüent, no declaren mai— que cada ment individual és un univers clos i autàrquic, i que les estructures socioculturals són pures coincidències fortuïtes, supèrflues per a l'explicació. El fet que un conjunt de gent parlin un mateix idioma, per exemple, els sembla un fenomen merament curiós. És natural que també els sembli merament curiós un fenomen com la interposició —que, d'altra banda, seria prou estrafolari si renunciem a explicar-lo sociològicament i històricament.

Entenguem-nos: la interposició ocorre i funciona perquè té una certa lògica mental, que podem constatar dins el comportament d'aquest o d'aquell individu i descriure en termes de «regles» —precisament regles de variació. Eliot va assenyalar amb raó, que (quasi) tots els parlants del gaèlic i del gal·lès són bilingües perquè saben i usen també l'anglès. Aqueix bilingüisme és un camp esplèndid per a enquestes i anàlisis estadístiques. Ara: ¿com és que, per contra, no és pas cert que tots els parlants de l'anglès a les Illes Britàniques siguin també bilingües? Això és la qüestió de la diversitat —que desborda infinitament els límits de tota psicologia. I encara hi ha la qüestió del canvi històric. Eliot sabia perfectament que les comunitats lingüístiques no-angleses de les Illes Britàniques han esdevingut satèl·lits de l'anglesa a través d'un procés històric. Bé: el parany a evitar en tot cas és l'estretor i la superficialitat. Encara que qualsevol realitat sociocultural i històrica es presenti en forma d'ocasions i de comportaments, no pot haver-hi cap subconjunt individual que contingui o representi exhaustivament aquella realitat, sempre més vasta i complexa, El gran problema de la recerca sociolingüística no és pas com descriure correctament aquest o aquell comportament, sinó com copsar la coherència dinàmica d'un conjunt molt ampli de comportaments. En comptes de concentrar l'atenció en els gaèlics i gal·lesos bilingües actuals, com si fossin un cas clínic, cal estudiar també els anglòfons unilingües, i veure Com les relacions entre els idiomes tenen a veure amb les relacions entre els subconjunts socials i, com elles i amb elles, es transformen històricament.

Cal tenir tot això en compte per a saber aplicar el concepte d'interposició i treure'n el millor partit. En efecte: aquell arranjament topològic es manifesta de moltes maneres diferents que semblen heterogènies i inconnexes —fins que hi intuïm una regularitat característica. La interposició sembla aleshores una mena de síndrome multiforme que comencem a saber detectar ací i allà —com Dillard va fer a Puerto Rico. Evidentment, també la podem detectar en èpoques passades —si tenim una documentació adequada. En qualsevol cas, però, haurem d'assegurar-nos que és efectivament una regularitat sociocultural —i no pas una peculiaritat personal. La prova decisiva serà que sigui acceptada com a «normal» —i, més encara, que la no-interposició sigui remarcada com a «anormal». Espero que alguns exemples ben familiars aclariran això.

És típic que els manlleus lexicals en general (i els noms propis en particular) passin de x als altres idiomes —i viceversa— a través de y, de tal manera que portaran traces fòniques i/o gràfiques de llur forma en y. Els catalans del Nord i els del Sud, per exemple, pronunciaran així els anglicismes a la francesa i a la castellana, respectivament —i els anglesos, per exemple, usaran la forma huerta, per la mateixa raó en definitiva que trobem Xorce de San Xorce dins la Gran Enciclopèdia Grega. És clar que, com que els manlleus lexicals i els noms propis ocorren esporàdicament, caldria embarcar-se en cada cas en la compilació: d'un corpus a partir de les primeres pistes detectivesques. Els resultats més redundants d'aquesta mena de recerca seran segurament també els més reveladors per a l'observador sagaç, perquè demostraran que la interposició és efectivament «normal». El col·leccionador erudit s'acontentarà potser mentrestant amb una miscel·lània de curiositats estrafolàries. Com tantes vegades, serà allò del bosc i els arbres.

Una altra manifestació típica de la interposició és que les traduccions en general —també les improvisades ocasionalment— són indirectes: a través de y. Si jo era un col·leccionador d'anècdotes, n'hauria fet ja un llibre amb alguns milers d'aquesta mena. En recordo ara una de ben fresca. Quan, parlant a Eivissa, vaig citar la frase «Si la peur était musique, quel concert 1'Espagne!»,;vaig sentir que algú recitava a mitja veu: «Si el miedo fuera música...». Els catalans del Sud que llegeixen Le monde en castellà fan la mateixa proesa —proesa especialment remarcable en el cas de gents que diuen ordinàriament «por», «taula», «finestra», «menjar», etc., i que sembla que, quan llegeixen «peur», «table» «fenêtre» o «manger» necessiten absolutament pronunciar «miedo», «mesa», «ventana» i «comer» per a entendre-ho. Certament, és un cas extrem.

Encara cal afegir a la llista de manifestacions la tendència «natural» —aparentment irresistible en molts casos— a adreçar-se en y a tots els «estrangers» fins i tot als qui declaren i insisteixen categòricament que prefereixen d'usar x. En aquest cas, sembla que els parlants de x subsumeixen els «estrangers» sota la categoria genèrica dels estranys —als quals s'adrecen maquinalment en y perquè hom no presumeix pas que un inconegut sàpiga parlar x. La persistència a parlar-los en y —encara que sàpiguen i vulguin evidentment parlar x— revela, potser, que els parlants de x reserven aquest idioma per als íntims i el troben «indegudament familiar» en les relacions amb els estranys. Ara: encara que aquesta mena d'interpretacions siguin prou convincents —i potser completament vàlides en molts casos—, són limitades a una certa mena de casos. Dins una perspectiva més àmplia, però, aquests casos es revelen coherents amb molts d'altres, als quals no semblen gens aplicables aquelles interpretacions. Val més, doncs, cercar una explicació general —i començar per reconèixer que la interposició és un aspecte essencial de la situació.

He parlat breument de coses molt corrents i familiars —tant, que ni tan sols semblen remarcables. Són coses que els catalans sabem massa bé —excepte que potser no sabem que les sabem. Si comencem a pensar-hi, conclourem que hi ha realment una estructura (o infrastructura) sociocultural que «genera» sistemàticament totes les menes de manifestacions que he passat en revista tan sumàriament. Potser n'hi ha algunes altres menes —essencialment anàlogues. No és pas que els episodis mateixos tinguin massa en comú. El lligam que els uneix pertany en un altre nivell. Els episodis impliquen una relació d'inclusió, en virtut de la qual (quasi) tots els membres de la societat que saben «altres» idiomes són un subconjunt dels qui saben y. Aquesta inclusió sembla categòrica —a més de «normal»— quan y ha esdevingut l'idioma general i comú dins la societat en qüestió, i tothom presumeix que tothom el sap. En tot cas, les excepcions són tan rares —en el sentit qualitatiu d'anòmales, més que no pas en el sentit quantitatiu d'escasses— que tenim bones raons per a negligir-les i concloure que la inclusió és una regularitat qualitativa, incorporada al sentit comú i a la vida quotidiana, fins a tal punt que és gràcies a ella que la gent saben a què atenir-se en moltes ocasions. Podem representar-la en forma d'una flowchart (fig. 2), que mostra que la qüestió «sap cap altre idioma?» és ulterior a la qüestió «sap y?». [iv] 

FIG. 2

Aquesta regularitat sembla tan antiga com la situació minoritària. Potser és més exacte de dir que la situació minoritària comença quan aquesta regularitat entra en vigor. En tot cas, la situació sembla establerta a partir del moment en què els parlants de x tenen molta més oportunitat i necessitat d'aprendre y que cap altre idioma. El bilingüisme unilateral —característica essencial de la situació— respon a unes contraintes que imposen i exigeixen y. Quan y esdevé així inevitable i indispensable dins la vida quotidiana del membres «normal» de la societat, tothom té més oportunitat i necessitat d'usar y que d'usar x —el qual ha esdevingut correlativament evitable i dispensable. De fet, aquesta regularitat és institucional. La interposició és «normal» per la— simple raó que les institucions faciliten l'accés de y als altres idiomes —no pas l'accés directe a partir de x. L'accés als altres idiomes és, doncs, una de les funcions que y monopolitza. I, com que és ordinàriament a través de y i en relació amb ell que hom aprèn altres idiomes, llurs àmbits semblen una prolongació o extensió del seu. Inevitablement, hom associa y —i no pas x— amb els altres idiomes, i viceversa.

D'altra banda, també és típic que els rars estrangers que saben x siguin un subconjunt dels qui saben y —segurament perquè l'han après abans, i ha estat a través d'ell que han entrat després en contacte amb x i l'han après.[v]

3. Història

Una vegada tematitzada i tipificada la interposició, és possible de coordinar la recerca. Sens dubte, una direcció importantíssima a indagar és la instauració històrica de la interposició com a aspecte essencial d'això anomenat situació minoritària. He fet ja algunes al·lusions a la història, i després assenyalaré alguns punts importants de la història sociolingüística catalana. Vull insistir ací en la importància de la recerca retrospectiva perquè, quan una situació qualsevol esdevé un fet acomplert, esdevé immemorial —i ni tan sols sembla un procés irreversible, sinó simplement un estat «natural» intemporal. Hom dóna per segur, per exemple, que tot parlant del gaèlic és necessàriament un parlant de l'anglès —suposició fantasiosa i rídicula si es tracta d'èpoques anteriors a la moderna. Alguns col·legues que deurien saber-ne de millors semblen irresistiblement donats a suposicions d'aqueixa mena, que obscureixen les qüestions que reclamen una recerca històrica seriosa. Hi ha qüestions —com ara: a partir de quan (quasi) tots els parlants del gaèlic són parlants de l'anglès, de tal manera que la competència en gaèlic arriba a implicar la competència en anglès— que no són pas merament cronològiques. Si volem jalonar cronològicament la història del cinema o la de la motocicleta, per exemple, haurem de tenir en primer lloc una certa noció del cinema o de la motocicleta, respectivament. Un avantatge, decisiu de la tipificació és que, a partir d'un concepte, podem construir hipòtesis abans de posar-les a prova —de fet, les hipòtesis orienten la recerca en aquesta o aquella direcció. La pura incapacitat de concebre hipòtesis —deguda a la manca de conceptes— ha estat fins ara el handicap més greu de la historiografia sociolingüística. Clarament: si no tenim cap idea inicial, mai no descobrirem cap pista interessant. Imagineu en què consistiria la historiografia econòmica si no hi havia cap teoria econòmica. Reconec que això és un punt molt delicat —perquè molts historiadors professionals se les combinen sense cap mena de teoria, i les idees en general en mala part, com si fossin impertinències.

És clar que els historiadors que no veuen cap necessitat d'entendre res tampoc no veuen la intricada qüestió de les relacions entre l'experiència del present i la indagació del passat. Deixaré a part l'espinosa distinció entre la política del passat (anomenada «història») i la història del present (anomenada «política»). Si prenem seriosament un tema, no ens deixarem pas intimidar per trucs retòrics. Per contra, ens interessarà molt la relació epistemològica que podem anomenar explicació recíproca. Els infants saben molt bé que, sempre que indaguem o contem una història, suposem que el passat aclareix el present. Potser, però, ens adonem menys clarament i menys sovint que, en contrapartida, el present aclareix el passat. Voler que el passat expliqui unilateralment el present és el notori truc obscurum per obscurius —una mena d'ocultisme que sembla fascinar especialment alguns filòlegs. La veritat és que tota reconstrucció versemblant del passat s'inspira d'alguna manera en experiències presents. El que vull dir ací és que, si ni tan sols sabem veure la interposició dins la nostra pròpia experiència més immediata i corrent, tampoc no sabrem traçar-ne la història passada. Em limitaré a afegir que copsar bé el tema de la interposició és començar a esbrinar l'argument d'una història —perquè tota situació real té una història real que el panorama present ens permet d'entreveure fins a cert punt.

El pitjor, però, és que la manca de perspectiva històrica va generalment unida a la manca de penetració analítica en l'observació del present. Com he assenyalat abans, la dispersió i la incoherència semblen característiques prou fixes del discurs sobre tota aquesta matèria. A més de miopies increïbles, hi ha cegueses totals. En el cas de la interposició, és típic que els arbres anecdòtics amaguin un bosc ben massís, i que hom parli de regularitats molt coherents com si fossin excepcions inconnexes. Repeteixo, doncs, que el concepte d'interposició ens permet de lligar moltes coses —i d'evitar grans confusions i aberracions. També reconec honestament que potser no té pas aquella explotabilitat comercial (i carrerística) immediata que és per a alguns el criteri decisiu i suprem de valor «científic». La sola mena de recerca que aquesta mena de societat tolera és la que pretén d'adaptar la gent al sistema institucional —no pas la que amenaça de subvertir el sistema sota el pretext de reformar-lo. I, com que la interposició és un aspecte molt refractari i molt bàsic d'aquest ordre establert, alguns investigadors es refusaran instintivament a qüestionar-lo i investigar-lo —fins i tot a parlar-ne i a pensar-hi. Després de tot, els grans fenòmens de la Natura no incumbeixen pas a les ciències socials. Etcètera.

4. Equívocs

El tema de la interposició es presenta escabrós perquè, d'altra banda, la temptació de simplificar i de restringir el «problema» per «resoldre'l» pot impedir-nos d'aclarir-lo. En tot cas, quan les primeres impressions passen per «conclusions» el discurs és ociós perquè no aporta res de nou. Vull dir, per consegüent, que cal seguir el bon exemple d'Eliot, que va copsar l'entrellat d'una situació abans de jutjar-la i opinar. D'altra banda, indagar és segurament més interessant —i més intel·ligent— que prejutjar.

A penes m'ocuparé ací, però, de les implicacions i repercussions socials de la interposició —i no pas perquè em semblin poc importants! Al contrari: crec que reclamen una indagació com la que vaig assajar d'encetar el 1965 (Conflit linguistique et normalisation linguistique dans l'Europe nouvelle) i de reprendre el 1973-74 (Mankind as the inclusive speech community: The social (mis)uses of language diversity in the perspective of World History). Noteu bé que on no hi ha cap alternativa, tampoc no hi ha cap possibilitat de preferència ni de judici. Comprendre que la interposició és una possibilitat implica imaginar-ne alguna altra —com Eliot va fer quan va assenyalar el contrast entre la «cultura satèl·lit» i la «petita nació independent». D'altra banda, la distribució dels avantatges i dels inconvenients pot ben bé no assemblar-se gaire a l'oposició absoluta entre el «pur Bé» i el «pur Mal». Podríem dir que és molt dolent (i molt rar) el vent que no fa cap bé a ningú. El mer concepte de la interposició no implica en principi, de fet, cap bé ni cap mal.

Retornem a la realitat històrica, però. Hem vist que y fa una funció d'intermediari necessari perquè acapara pràcticament l'accés en ambdós sentits entre x i els altres idiomes. Potser és precisament en aquesta funció que y ha esdevingut més inevitable i indispensable. I bé: la interposició és ambivalent perquè ho és la funció mateixa de l'idioma mediatitzador, que transmet i intercepta, mostra i amaga, obre i reclou —és un pont que uneix, i una barrera que separa. I és a causa d'aquesta ambivalència que la qüestió és intrínsecament litigiosa. Més: sembla indecidible perquè tot judici favorable o desfavorable és controvertible.

Segurament són capcioses les exaltacions de l'idioma y. Tota la retòrica de la missió salvífica i civilisatrice és l’autojustificació típica i predilecta de l'imperialisme —i potser el seu aspecte més irrecevable i fastigós. Pretendre que l'idioma y ha «regenerat», «redimit» o «alliberat» els pobres salvatges que parlaven x és sempre un abús revoltant —i sovint una desvergonyida impostura, indigna de crítica. Em sembla que no cal dir gaire més d'aquest costat de la qüestió.[vi]

Hi ha, però, l'altre costat. Retòrica a part, cal reconèixer que l'idioma y ha pervingut a exercir efectivament (fins al punt d'acaparar) una funció important per a la societat. La interposició és un modus uiuendi. Reconèixer aleshores que y és inevitable i indispensable és ulla constatació objectiva. Suposar-lo irreemplaçable és, però, una pretensió tendenciosa. És una veritat trivial que y restarà necessari mentre no serà pas reemplaçat —i també ho és que no serà mai reemplaçat instantàniament. Allò que Eliot va dir sobre el perill d'isolament d'Irlanda, Escòcia i Gales és molt cert si suposem que es deslligarien d’Anglaterra sense preocupar-se gens de connectar-se amb la resta d'Europa i del món. La hipòtesi que Eliot contemplava és concebible. Ara: no és gens probable ni versemblant. Almenys puc declarar com a testimoni directe una cosa que Eliot segurament no va saber mai —i és que la comunicació amb la resta d'Europa i el món és justament una preocupació prioritària d'alguns irlandesos, escocesos i gal·lesos.

És clar que qualsevol promoció social de x que no posi pas la seva comunitat en contacte directe amb altres idiomes serà una impasse i s'assemblarà a la temptativa d'aquell qui volia alçar-se tot estirant-se les orelles. Clarament: mentre x no assumirà de cap manera una funció important, que y acapara, restarà insuficient per a la seva pròpia comunitat —i tindran raó els qui es refusaran a sacrificar els parlants a l’ídol de l'idioma. Encara que tot plegat sigui una mera fantasia escapista, és tanmateix una fantasia d'autoreclusió i automutilació —i un símptoma que «reflecteix» el confinament de x. Aquesta tendència és tan coherent amb la interposició, que sembla una adaptació perfecta —i hom diria que la trava interna funciona en col·lusió amb l'externa. [vii]

Tenen, doncs, també raó els qui detecten en els entusiastes més efusius de l'idioma x una tendència localista i isolacionista, de vegades notòriament retrògrada —i sempre estrucista per definició. Associar x amb un «retorn a la Natura» és en tot cas girar-se d'esquena a la Història —i inhibir-se irresponsablement de les relacions entre la comunitat lingüística pròpia i la resta és resignar-se dòcilment a una posició marginal i subalterna. Encara que potser totes ]es societats celebren més o menys la «tribu», el «campanar» i llurs orígens mítics, i tendeixen a suposar que elles soles són la gent i la Humanitat (cf. Claude Lévi-Strauss, Race et histoire, 1952), el xovinisme sembla especialment grotesc en el cas de les minories. Cal afegir en justícia que aquest xovinisme és potser més fútil, patètic i inofensiu —i més comprensible, com a compensació o reacció defensiva. Una ironia típica és que, lluny d'impugnar i superar la interposició, aquest xovinisme s'hi adapta i resigna tot fent de la necessitat virtut. Les pretensions d'autarquia equivalen ací a declaracions de dependència.

Veiem que, tot i que la situació minoritària produeix naturalment polèmiques, la interposició és un aspecte «latent», que sembla escapar a l'acumen dels polemistes —potser precisament perquè és tan obvi que tothom el suposa «natural, i inqüestionable. El fet, però, és que l'idioma mediatitzador no és pas merament «vehicular» Més aviat és un relais que re-transmet —i, més encara, un intermediari que representa i interpreta. Com el traduttore traditore proverbial, pot, doncs, mutilar, contrafer, escamotar i/o suplantar els continguts de la comunicació. En tot cas, la posició mateixa de y és clau, decisiva. L'idioma interposat funciona sempre com una vàlvula selectiva que controla d'alguna manera les relacions entre la comunitat de x i la resta del món. El monopoli de l'accés en ambdós sentits té efectes —com ara el filtratge cultural, el condicionament de les actituds i l'allunyament mateix en primer lloc —que poden ésser perniciosament distorsius.[viii]

Noteu bé que l'arranjament topològic que és la interposició imposa una certa ruta, la qual consisteix en certes operacions. Quina «versió» en resulta al capdavall? Per exemple: com apareixen davant el món els catalans (actuals i passats) a través del castellà? [ix]

I com apareix el món actual i passat davant la gent de Puerto Rico en americano? Tot indica que la interposició afecta subreptíciament el sentit mateix de la realitat. De fet, hi ha possibilitats tan sinistres com els malsons de Kafka i el món descrit per George Orwell en 1984.

Aquesta nena de qüestió és debatuda sovint a propòsit del poder de la censura, les news agencies i els mass media sobre la informació quotidiana. S'ha parlat molt menys, per contra, del poder de les institucions educatives damunt la formació de la gent.

He tocat molt incidentalment una qüestió que podríem enunciar així: com és viscuda la interposició? Els dos diagrames de la figura 1 suggereixen sengles imatgeries que potser són expressades conscientment o menys i que mereixen una anàlisi fenomenològica a la manera de Gaston Bachelard (La poétique de l'espace, 1957). D'un costat, l'àmbit de l'idioma x, circumdat pel de y, és un clap, una illa. És cert que tot àmbit és un clos per definició, i que implica sempre el contrast dins/fora. Ara: en aquest cas, el veïnatge immediat de l'àmbit de l'idioma x és el d'un altre idioma, situat justament entre l'ençà d'endins i l'enllà d'enfora. L'idioma y no és, doncs, ben bé exterior ni aliè —no és pas «estranger». És tota una categoria ambigua, que consta d'un sol membre i que té un significat ben singular. [x]

La posició equivoca de y té un aspecte correlatiu més important: la posició insegura dels parlants de x, sobretot a partir del moment en què esdevenen bilingües tot adquirint y —i incorporant-se a la seva comunitat lingüística. La inseguretat es manifestarà aleshores en forma de perplexitats, malentesos i inconseqüències. Davant els «estrangers», els parlants de x apareixeran —i es presentaran ells mateixos— com a parlants de y. D'altra banda, serà també com a parlants de y que els «estrangers», apareixeran sovint davant ells. Com que la «identitat» té molt a veure amb les maneres com la gent es prenen i es tracten els uns als altres, les confusions d'aquesta mena afecten el sentit de la realitat —no són pas mers incidents superficials.

Comprenem també que l'encerclament efectiu de la comunitat lingüística de x per la de y pugui produir de vegades en la primera una sensació de setge —que és el sentit etimològic d'«obsessió». Els puristes de x en sofreixen molt especialment —i amb raó: perquè l'encerclament és ja el començament de l'absorció. Sens dubte, tot purisme és defensiu. El purisme minoritari sembla, a més, monomaníac perquè es defensa angoixosament d'una amenaça omnipresent, prou anàloga a aquella «implosió» que el psiquiatre escocès Ronald D. Laing ha descrit sota el títol «inseguretat ontològica» (The divided self, 1960, cap. 3). L'observador constata que l'idioma y és en tot cas el centre constant (explícit i implícit) de referència dels puristes de x. I cal reconèixer que aqueixa dependència negativa és ben explicable.

També és clar que la interposició redueix l'àmbit de x a un apèndix del de y, de la mateixa manera que el bilingüisme unilateral redueix la comunitat de x a un subconjunt de la de y. Si observeu el diagrama connectiu de la figura 1, hi trobareu x relegat i confinat en un cul-de-sac que és una extremitat del món. Les dificultats de l'accés fan que la posició de x sigui relativament apartada, retirada i recòndita. I, en la mesura en què la seva posició és relativament remota i recòndita, és ben explicable que l'existència mateixa de x sigui generalment inconeguda —o almenys fàcilment ignorable. La interposició funciona així efectivament com una mena de blocatge o segrest que oculta x tot relegant-lo i confinant-lo «darrere» y. Aquesta ocultació de x —segurament molt anterior a la seva possible extinció final— és un dels aspectes més típics i importants de la interposició. El fet és que x desapareix així en un sentit bastant abans de desaparèixer en l’altre.[xi] I això també afecta el sentit de la realitat. Quan un idioma apareix molt esporàdicament i fugaç, és molt improbable que sigui reconegut —i una existència no— reconeguda no és ben bé «real».

La interposició sembla ordinàriament una mera situació de fet. L’experiència revela ocasionalment, però, que forma part d'un ordre normatiu establert, salvaguardat per sancions més o menys dràstiques. La irrupció (o erupció) de x fora dels encontres i relacions entre els seus parlants pot ben bé semblar una transgressió «aberrant», i ésser reprimida com un ultratge escandalós. La tempesta espanyola provocada innocentment per Joan M. Serrat i que va excloure furiosament el català d'un Festival de la Cançó d'Eurovisió és un esdeveniment memorable i instructiu. Hi ha casos —com ara el català— en què la interposició és segurament un aspecte essencial de l'ordre públic. Havíeu potser pensat que era un tema trivial? Penseu-hi una altra vegada.

5. Interlingua

Cal reconèixer que molts arguments en favor i en contra de la interposició no són gens concloents —per la simple raó que són controvertibles. De fet, hi ha ambivalències típiques de la interposició —perquè, com hem vist, l'idioma mediatitzador uneix i separa. La veritat és que aquest debat serà prou vague i estèril —a menys que concebem sistemàticament alternatives comparables, i procedim a comparar-les punt per punt. Retornem, doncs, a la figura 1. Hi havia contactes directes entre tots els àmbits lingüístics —amb la sola excepció del de x, connectat exclusivament al de y, a la manera d'un enclavament o d'un apèndix. En aquella nena de distribució, associàvem naturalment la interposició amb la singularitat de la posició de x, que era un cas discordant. Aquell esquema era, doncs, molt simple i molt clar perquè realçava una excepció.

Hi ha, però, altres arranjaments topològics possibles —tants més com més elements entraran en el joc combinatori. De fet, amb els mateixos cinc idiomes, podem construir ja, per exemple, un arranjament alternatiu —vegeu la figura 3.  

¿Podem parlar ací també d'interposició? El contrast evident ací és entre la posició singular de y, i la de tots els altres idiomes. L'idioma y és ací una interlingua (o idioma pivot) perquè el seu àmbit és una mena de plaque tournante. En un sentit, aquesta altra distribució és la inversa de l'anterior. Mentre que allí era singular una posició perifèrica (presumiblement desfavorable), ací ho és una posició central (presumiblement favorable). En un altre sentit, però, ambdues distribucions tenen una cosa essencial en comú, que és el contrast mateix: la desigualtat.[xii]

La difusió d'una interlingua a escala mundial —com la de l'anglès a la nostra època— tendeix a crear una distribució semblant a la de la figura 3. Noteu bé que la difusió més important de l'anglès —la que el caracteritza qualitativament com a interlingua mundial— té a veure amb la seva posició, més que no pas amb el seu volum demogràfic. Clarament: no és pas una difusió compacta i massiva, sinó intersticial i ramificada —l'anglès s'estén més i més entre els parlants d'idiomes diferents. Sembla, doncs, que podem parlar també ací d'interposició. Ara: implica això una «minorització» de tots els altres idiomes del món, a mesura que l'anglès —o qualsevol altre— s'interposa més i més entre ells? Si ha començat ja aqueix procés, podrem detectar-ne alguns símptomes? Encara que l'alarmisme dels xovinistes de la Francophonie i llurs congèneres castellans, per exemple, no sigui gens aclaridor com a diagnòstic objectiu, pot ben bé ésser un d'aquells símptomes reveladors. Sens dubte, hi ha síndromes paranoides ben típiques, en què els deliris de persecució són correlatius dels de grandeur. De tota manera, el fet que una reacció sigui desmesurada no prova pas que sigui completament gratuïta. Almenys, cal reconèixer que la hipersensibilitat és una forma de sensibilitat —i és molt possible que s'exacerbi precisament quan un idioma dominant comença a esdevenir recessiu. Recordem també que és prou corrent que una tendència sigui «flairada» abans que constatada.

Potser hi ha ací una qüestió ben real que els utopistes lingüístics han eludit generalment. Els esperantistes, per exemple, han confiat que un idioma auxiliar mundial pot mantenir-se indefinidament com a l'idioma suplementari de tothom, sense esdevenir mai l'idioma bàsic (i, a la llarga, propi) de ningú. D'altra banda, el plàcid gradualisme de les famoses declaracions de Stalin a la Pravda (1950) sembla una bona manera de somiar la història, en comptes d'observar-la i d'explicar-la. Bones intencions a part, la raó sociolingüística decisiva per a posar en qüestió aquelles visions tranquil·lizants és que l'ús de qualsevol interlingua mundial s'assemblarà per força qualitativament a 1’ús de les interlingües regionals que han funcionat fins ara —i la història ens diu que, en molts casos, aqueix ús ha estat clarament expansiu, en detriment substancial del d'altres idiomes. Després de tot, l’anglès és la interlingua britànica (i dels Estats Units) —com el francès és la de França i el castellà la d'Espanya; i aquests precedents reals no semblen gaire tranquil·litzants.

Podem enunciar així la qüestió: és possible que la situació qualitativa anomenada minoritària —i que generalment ho és, en efecte, a l'escala local— esdevingui a la llarga quantitativament majoritària a l'escala de la Humanitat? Mario Pei va abordar aquesta qüestió amb decisió i claredat dignes de respecte (One language for the world, 1958, cap. 29), La hipòtesi de Pei —la de l’advocat del diable, si voleu— és que la interlingua mundial arraconarà inevitablement més i més tots els altres idiomes i els eliminarà a la llarga. Segons això, la dinàmica expansiva de la interlingua mundial —no pas necessàriament l'anglès— és ja l'arrancada d'un procés indeturable de substitució lingüística, essencialment anàleg al de la situació anomenada minoritària. La idea és que aqueixa expansió implica necessàriament mecanismes de dominància-recessió que restringiran més i més l'ús dels altres idiomes. Més clarament: si, en tots els casos problemàtics o ambigus, la interlingua preval i els altres idiomes cedeixen, la interlingua guanyarà més i més terreny —i els altres idiomes en perdran contínuament. La hipòtesi de Pei sembla discutible —i potser val la pena de discutir-la amb rigor. Només diré, però, que és una possibilitat a prendre en compte seriosament. Observeu que, grandàries a part, els àmbits de v, w, x i z apareixen «arraconats» dins el diagrama partitu de la figura 2. I el diagrama connectiu mostra una xarxa radial —una mena de borla—, la cohesió de la qual depèn enterament de l'àmbit de y, perquè tots els altres en són apèndixs o penjolls. És clar que, d'altra banda, l'esquema de la figura 3 és un tipus ideal —una simplificació extrema que potser no és gaire realista.

Em limitaré a insistir que la qüestió intricada i espinosa de les implicacions i repercussions socials de la interposició és molt digna de recerca i de debat. També diré que la temptació de restringir el concepte a les situacions actuals anomenades minoritàries pot fer-nos despatxar la qüestió massa lleugerament. Afegiré que la discussió franca i intel·ligent és molt més objectiva i aclaridora —més científica en el sentit més decent del mot que certes menes pomposes i capcioses de recerca «tècnica». La integració sociolingüística de la Humanitat com a Comunitat Parlant Global és un aspecte integrant i important de qualsevol mena de World Order. I és ociós de dir al servei de què i de qui funciona la tecnocràcia. D'altra banda, és molt clar que les opinions públiques locals no s'ocupen gaire de les qüestions supralocals ni hi influeixen gens. És al nivell popular que preval pertot una epistemologia isolacionista, més i més antiquada i inadequada. Ací caldria parlar de les «minories» en l'altre sentit del mot. No ho faré pas, perquè l'oligarquia és un dels grans temes de la sociologia política —la qual, però, persisteix generalment a ignorar l’aspecte epistemològic del tema. Segurament cal dir que, com que la realitat social és relacional, totes les relacions «externes» importants són relacions internes. És prou irònic que, al segle XX, el filòsof Alfred N. Whitehead hagi expressat aquesta veritat elemental més clarament que la immensa major part dels sociòlegs.

6. Intrusió

Si copsem bé l'entrellat de la interposició, sabrem reconèixer-la sota diverses formes i en contexts distints. Ara partirem del mateix punt inicial, en una altra direcció. Com hem vist, la interposició s'instaura inicialment entre una comunitat lingüística (la de x) i la resta. En aqueixa primera etapa, la comunitat lingüística en qüestió és envoltada per una altra (la de y) que en toca solament els confins, de tal manera que encara no l'afecta ben bé internament. En una etapa ulterior, però, comença a «calar-la» tot infiltrant-s'hi.

És clar que ací hi ha també una concatenació d'etapes i transicions. La transició crucial ocorre quan y envaeix els àmbits públics, que les xarxes centralitzades i jerarquiques de les institucions i els mass media li permeten de monopolitzar. I bé: una vegada establert com a llengua pública de rigor (especialment en les ocasions «formals»), y pot començar a ésser usat entre estranys, fins i tot en ocasions «informals». Per començar, és en els contactes mixts —és a dir: en els encontres i les relacions entre els parlants de x i els de y— que operen les normes de dominància-recessió tot dirimint els casos litigiosos sistemàticament en favor de y. Un canvi que precipita això és l'aprenentatge inevitable i indispensable de y, imposat i exigit per les institucions públiques, les quals reïxen a fer-ne l'idioma comú i general d'un conjunt social que engloba la comunitat lingüística de x. Es tracta d'una bilingüització unilateral que incorpora quasi) tots els parlants de x a la comunitat lingüística de y —fins a tal punt que, a la llarga, es buida pràcticament el conjunt dels parlants unilingües de x; mentre que, si de cas, creix el conjunt dels parlants unilingües de y.

En aquesta nova situació, és molt explicable que els parlants de x, esdevinguts bilingües, optin regularment per l'altre idioma en llurs encontres i relacions amb els parlants de y, que resten unilingües. Tot seguit s'instaura una presumpció implícita i categòrica en favor de y en totes les ocasions dubtoses —perquè, in dubio, els parlants de x s'estimen més d'errar en la direcció més segura. És aleshores que tothom presumeix que tothom sap y —i que hom no presumeix pas que un inconegut sap x. Els parlants bilingües de x recorren més i més a y com a idioma («neutral» que no pressuposa gaire ni compromet gens. El recurs a y és, doncs, una típica hipòtesi zero, vàlida en principi i en general. i dispensada mentrestant de la càrrega de la prova. Clarament: y esdevé ordinari a la llarga dins la vida dels parlants de x, en la mesura en què és usat en primera instància i fins a nova ordre. De fet, els parlants de x usaran y sempre i pertot, excepte en llurs contactes més directes i privats amb altres parlants de x. Correlativament, x esdevindrà excepcional a mesura que serà usat només en aqueixos contactes. Al límit, l'ús de x —ocasional i esporàdic— esdevindrà remarcable. Hom remarcarà que aquest o aquell individu parla x —i no remarcarà pas el fet contrari.

En aquesta recessió escalonada, l'àmbit de x es clivella i disgrega al mateix temps que s'encongeix —al límit, s'esmicolarà tot reduint-se a un arxipèlag d'illots minúsculs. Mentrestant, l'àmbit de l'idioma y (dominant) s'estendrà i ramificarà intersticialment a la manera d'una xarxa més i més atapeïda que entrelligarà els fragments dispersos de la comunitat lingüística de x. El fet és que y assumirà així una funció cohesiva, estrictament correlativa —precisament complementària— de la disgregació de la comunitat lingüística de x. I aqueixa funció de y presenta totes aquelles ambivalències paradoxals i capcioses que són típiques de la interposició —excepte que les presenta d'una manera molt exagerada, perquè la intrusió interna s'afegeix a l'encerclament extern.

L'ordinarització de y dins la vida dels parlants de x pertany ja a un procés d'unilingüització, invers de la bilingüització anterior. L'abandó de x seguirà —sempre amb un retard perceptible l'adquisició de y. Podem, doncs, dir que el bilingüisme unilateral intermedi és realment un desfasament —la imbricació a través de la qual una població inicialment parlant unilingüe de x pot esdevenir finalment parlant unilingüe de y. Quan el conjunt dels parlants bilingües de x es buida —com s'havia buidat abans el dels seus parlants unilingües—, tothom parla y sempre amb tothom, i l'extinció correlativa de x marca la consumació del procés. Atenció: és perfectament possible que, abans d'aqueixa fi, hagi començat un altre procés. Al nord de Mèxic, per exemple, hi ha pobles que van nativitzar el castellà ben poc abans —o després, ai las!— de la conquesta ianqui. És perfectament possible que una comunitat sigui tan infortunada que agafi finalment un tren que no va enlloc.

He esbossat una concatenació teòrica il·lustrativa que no és ni una fatalitat històrica inexorable ni una fantasia personal arbitrària. És simplement un tipus possible d'història —del qual hi ha, de fet, una certa abundància de casos empírics. Espero que concedireu que és una possibilitat intel·ligible —i molt digna d’atenció encara que no sembli gaire probable a primera vista en aquest o aquell cas concret. Espero també que sabreu distingir —alguns no en saben ni remotament— entre una hipòtesi i una apoteosi. Tot plegat és una qüestió de gèneres de discurs —i també de competència discursiva. La qüestió concreta és, doncs, si les hipòtesis són un gènere que forma part del repertori d'una cert conjunt social. És una qüestió molt delicada i embarassant en alguns casos. No en diré res més.

7. Exploració retrospectiva

La historiografia (socio)lingüística catalana sembla, excepcions a part, una formidable il·lustració d’allò que he dit sobre l'absència d'idees —i la consegüent incapacitat de construir hipòtesis. Potser és més exacte de dir que els filòlegs que han fet ací una certa mena d'història de la llengua hi han aplicat maquinalment esquemes preconcebuts i inadequats. En aquest camp de què parlem, s'han concentrat tenaçment en les expressions d'actituds, per la les quals sembla apropiat l'esquema dualista més rudimentari. Títols com ara «Apologies», «Excel·lències», «Defensa», etc., són prou eloqüents. Ara: noteu que aquell esquema dualista és intemporal i que produeix la impressió d'una història merament reiterativa, sense processos ni transicions importants de què parlar. En definitiva, és aquell sentit comú que diu que «sempre» hi haurà «bons» i «dolents», «amics» i «enemics», etcètera. Potser té raó —mais ce n'est pas la guerre! Reduir la història humana a fluctuacions vegetatives de la més pobra descripció és una brutalitat inadmissible. I el pitjor és que l'esquema preconcebut de les oposicions dualistes (sense canvis històrics pròpiament dits) és tan perfecte que les recerques mateixes hi entren i quadren perfectament, perquè són tan apologètiques com els texts que citen —i una prova d'això és que es preocupen molt més d'adduir-los i apilar-los que no pas de destriar-los i esbrinar-los. Més: hi ha casos en què sembla que els erudits moderns atribueixen ingènuament als autors antics llurs pròpies preocupacions apologètiques. Tot plegat sembla una retòrica molt comprensible —i una historiografia inacceptable. Una historiografia monòtona i monotemàtica falseja una història real que, segons tots els indicis, no ha estat gens monotemàtica ni monòtona. El pitjor de tot és que una historiografia poc interessant pot fer-nos creure, a tort, que la història real té molt poc interès.

En aquestes circumstàncies, cal començar per obrir qüestions i encetar direccions de recerca que desborden la minsa temàtica de la historiografia erudita. La possibilitat d'embastar un programa coherent depèn sempre d'una inspiració orientadora, que aquella historiografia no sembla haver trobat —ni necessitat— fins ara. Sens dubte, cal concebre la història sociolingüística catalana d'una manera molt més àmplia i profunda que la convencional. La idea fixa de les «actituds» ha empobrit i trivialitzat una història real en què unes gents han fet molt més que exalçar o denigrar ocasionalment aquest o aquell idioma. En primer lloc, han viscut en aquest i/o aquell idioma. Hi ha, doncs, un canemàs de relacions més íntimes i persistents que aquelles efusions i exaltacions esporàdiques que han acaparat l'atenció dels erudits. Aquest nivell, a penes explorat fins ara, és important perquè és simplement bàsic. I és certament aquí que hi ha hagut les tendències més substancials i els canvis més decisius. És clar que aquest enfocament posa el problema de la documentació: com i on trobar les dades pertinents? Aquest és, però, un problema ben típic —i cal reconèixer que les idees de l'historiador són un factor essencial. Si sabem què cerquem, serà molt més probable que ho trobem.

El concepte d'interposició —i la constatació actual del fet de la interposició— forneix una pista que la recerca històrica deu saber aprofitar. Si la interposició és a hores d'ara un fet constatable, cal suposar que té una història explorable. Una questió molt òbvia i elemental és aquella de la instauració de la interposició. Evidentment, la questió és prèvia a qualsevol resposta. De tota manera, és prou útil perquè suggereix hipòtesis a mesura que percebem ací i allà indicis significatius. En el cas de la historiografia sociolingüística catalana, comencem a sospitar que potser ja sabem alguna cosa interessant —excepte que segurament encara no sabem ben bé que la sabem. La meva hipòtesi és que podem almenys assenyalar un jaló històric crucial, que és un element importantissim per a la reconstrucció d’aquest aspecte de la nostra història.

Em refereixo específicament a dos personatges dels quals ha dit alguna cosa la historiografia erudita: Baldiri Rexach (1703-1781) i Antoni de Capmany (1742-1813), que pertanyen a generacions successives. Els texts de l'un i de l'altre que els erudits han (re)citat —i d'altres, que han negligit— són enormement aclaridors en relació a la interposició. De fet, el concepte d'interposició és segurament la clau que permet d'entendre i d'apreciar uns documents molt més instructius que les glosses estereotipades dels erudits recents. Molt explicablement, Rexach i Capmany no s'expressen ni pensen en els termes encunyats per la Renaixença del segle XIX. La mystigue de «la Llengua» hi brilla, doncs, per la seva absència. De fet, no hi trobem enlloc aquell centre absorbent d'interès —ni tampoc la típica fraseologia. Per consegüent, la primera qüestió és en quins altres termes raonen Rexach i Capmany. Tot plegat mereix un estudi que no puc encabir ací.

Només diré que, entre el discurs de Rexach i el de Capmany, detectem ja un contrast molt viu i molt pertinent. En efecte: és un contrast múltiple. En primer lloc, escriuen en idiomes diferents —Rexach en català, i Capmany en castellà. Els universos dels discursos respectius són coherents amb aqueix fet. La diferència essencial quant al català no és pas qüestió d'actituds, sinó de relacions. Rexach anomena el català «la llengua pròpia» —i és prou clar que, per contra, Capmany hi veu (almenys sovint) un idioma aliè. Què té això a veure amb la interposició? Bé: Rexach la detecta i la impugna molt explícitament dins la secció de les Instruccions per n l'ensenyança de minyons (1749) en què s'ocupa «De las scièncias de las llenguas». Les seves remarques mostren que té una idea ben lúcida de l'estructura essencial i de les implicacions socials de la interposició. Coherentment, manté que és en relació directa amb el català que els catalans han d'adquirir «la inteligència de las llenguas» que els permetrà «de aprofitar de las virtuts y vicis del Gènero Humà». Capmany, per contra, considera la interposició un fet acomplert, i conclou també coherentment— que els catalans espanyols han d'adoptar com a propi el sol idioma a través del qual es comuniquen amb la resta del món —l'idioma en què aprenen francès, per exemple. La trajectòria biogràfica de Capmany —i de quasi tots els membres importants de la seva generació il·lustra clarament la lògica d'un sistema de relacions en què els catalans espanyols es destacaran com a paladins quixotescos de la cultura castellana contra l'extranjero en la gran crisi de l'Ancien Régime.

Decididament, val la pena d'esbrinar aquest fil de la nostra història —sense perdre de vista el context de la història europea, que també és absolutament nostra. Deixem que els erudits continuïn parlant de la «Decadència» (literària) dins l'univers dels discurs de la Renaixença. Cal, però, que algú comenci a estudiar el procés històric que ha reduït certes comunitats lingüístiques europees —la catalana i la gal·lesa, per exemple— a subconjunts d’altres. Aquest tema, molt més vast i complex que els llocs comuns de l'erudició belles-lletrista, és també molt més clar i intel·ligible. Decidiu vosaltres mateixos si és més o menys important.

  NOTES