El dia 9 d'abril, al programa informatiu Catalunya vespre de Catalunya Ràdio, el conductor del programa, Kilian Cebrià, va entrevistar, cap a les 19.40h, el senyor Fernando Castillo, president internacional de Reporters sense fronteres. La intervenció del senyor Castillo ens va sorprendre per diverses raons. En primer lloc, ens va sorprendre que parlés de "forces aliades" per referir-se a les tropes britàniques i nord-americanes que combatien a l'Iraq en el moment en què s'emetia el programa radiofònic. En aquesta guerra, els mitjans de comunicació han utilitzat principalment tres maneres de referir-se a les tropes que van lluitar contra l'exèrcit iraquià: forces aliades, forces anglo-americanes i forces invasores. És evident que hi ha una gran diferència entre emprar-ne una o una altra. La denominació més neutra és la de forces anglo-americanes, ja que tan sols ens informa de la procedència geogràfica de les esmentades forces. La denominació forces invasores denota un posicionament pro-iraquià o contrari a l'acció militar de britànics i nord-americans. La denominació forces aliades és la que han divulgat les fonts oficials britàniques i nord-americanes, i, per tant, utilitzar-la equival a acceptar la versió del conflicte que proporcionen els governs de Bush i Blair. Per això ens sembla improcedent que el president d'una associació de periodistes no opti per una denominació més neutra que aquesta.

Però la nostra sorpresa va augmentar quan vam sentir el senyor Castillo parlar de periodistes morts a l'Iraq tant per foc amic com per foc enemic. Fernando Castillo es referia al fet que els primer dies d'abril de 2003 van morir a l'Iraq diversos periodistes, uns víctimes del foc anglo-nord-americà i uns altres víctimes del foc iraquià. Quin és per a Fernando Castillo el foc amic i quin el foc enemic? El context deixava ben clar que els periodistes a què es referia Castillo eren els periodistes occidentals, i que el foc amic és el produït per les forces occidentals del Regne Unit i dels Estats Units. En aquest punt cal preguntar-se quina mena d'informació pot proporcionar un reporter que en un conflicte bèl·lic distingeix entre foc amic i foc enemic.

Tant com el que va dir el senyor Fernando Navarro, però, ens va sorprendre el que no va dir. En efecte, el president de Reporters sense fronteres va denunciar la situació de manca de llibertat d'expressió, i fins i tot de llibertat física, que pateixen molts periodistes a diversos llocs del món. Es va referir concretament a Cuba, on va explicar que els dies immediatament anteriors s'havien jutjat i condemnat diversos periodistes per l'exercici de la seva professió. A Euskadi, el març de 2003, va ser tancat un mitjà de comunicació, el diari Egunkaria, van ser detinguts diversos professionals de la comunicació i es van obrir processos judicials contra alguns d'ells. A més, el director del rotatiu clausurat ha denunciat haver patit tortures de part de la policia espanyola. Per això, ens sorprèn que el president de Reporters sense fronteres no fes cap referència a aquests en el seu repàs dels atacs que rep la professió periodística arreu del món.