Fa uns dies vam penjar un article aparegut a La Vanguardia on Andy Robinson informava que Al Gore, candidat demòcrata a les darreres eleccions presidencials nord-americanes i, a més, el candidat que rebé més vots, no ha pogut muntar una televisió de centre-esquerre ja que no ha aconseguit prou publicitat perquè hi ha empreses que de cap manera no hi volen incloure anuncis.

Aquest fet puntual posa de manifest un dels filtres del model de propaganda que van elaborar Noam Chomsky i Edward S. Herman a Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media el 1988 [Los guardianes de la libertad, Editorial Crítica, Barcelona, 1990]. Succintament: "El segon filtre consisteix en el poder de la publicitat per fer prosperar o enfonsar un determinat diari o canal", escriu Neil Smith a Ideas and Ideals (Cambridge University Press, 1999) [Ideas e ideales, Cambridge University Press, 2001].

Un dels casos més clars de l'aplicació de l'esmentat filtre fou el tancament de Daily Herald per manca de publicitat el 1960 a la Gran Bretanya. Cal tenir present que aquest diari progressista, vinculat al Partit Laborista, venia més del doble de diaris que The Times, The Financial Times i The Guardian plegats. Però ni la quantitat de lectors i la fidelitat que van demostrar van permetre que el diari se'n sortís.

Els anunciants exerceixen una gran pressió sobre les empreses periodístiques perquè a causa de l'elevat cost que implica l'emissió d'un programa televisiu o radiofònic o la publicació d'un diari. Així doncs, la seva presència és fonamental per tal de permetre'n la subsistència: sense publicitat no existiria cap producte periodístic.

I, evidentment, pagar un anunci permet que l'anunciant pressioni els mitjans en cas que consideri que el tractament informatiu d'un cert tema no es fa prou objectivament. En aquest sentit, un diari publicat als Països Catalans ha rebut recentment pressions d'alguns dels seus anunciants perquè consideren que el tractament informatiu que s'hi fa d'un determinat conflicte polític és esbiaixat.