Durant la guerra de les Falklands [Malvines] (1982), el Booard Review Weekly de la BBC es va reunir per discutir com s’havia de presentar la guerra al públic. L’acta d’aquesta reunió mostra que els alts directius van decidir que calia afaiçonar els informatius d’acord amb "la sensibilitat del públic" i que la cobertura informativa de la BBC s'havia de centrar en les declaracions sobre la política del govern. Es considerava que un "estil imparcial" era "un enuig innecessari".

L’acceptació (llevat de tres esmenes menors) per part d’Argentina d’un pla de pau proposat pel Perú va ser ignorada per BBC. El govern de Thatcher no hi estava interessat; les notícies de la BBC ho van reflectir, juntament amb l’engany que Argentina era la culpable del fracàs del pla de pau. ITN, la informació de la qual no era gaire diferent, va afirmar que "el 70% [del públic britànic] vol emprendre una invasió". Tanmateix, aquesta mateixa enquesta mostrava que el 76% dels enquestats desitjaven que l’ONU ocupés les Falklands (Malvines) mentre Gran Bretanya i Argentina negociaven. D’aquest fet no se’n va informar. En canvi, als informatius es van interpretar els resultats de l’enquesta com una mostra que l’opinió pública britànica s’estava "endurint".

Ja hi tornem a ser. Diumenge passat, el diari Observer va informar que "el 65% [de la població] donava suport a l’ús d’atacs aeris selectius i "quirúrgics" contra els països que amaguen terroristes". L’enquesta del diari no explicava què eren els atacs aeris "quirúrgics". No deia tampoc si els seus enquestadors havien explicat als ciutadans que, durant la guerra del Golf, el 70% de les 88.500 tones de bombes que van caure sobre Irak i Kuwait no van encertar els seus objectius, i, per contra, van causar desenes de milers de morts entre la població civil, o que en l’atac de l’OTAN a Iugoslàvia de fa dos anys, es van fallar la majoria d’objectius. "Atac quirúrgic" és un terme enganyós. Per què, doncs, l’usen?

Tanmateix, la mateixa enquesta revelava que el 60% dels ciutadans s’oposaven als "atacs aeris massius". LA MAJORIA DELS BRITÀNICS S’OPOSEN ALS ATACS AERIS era el gran titular que el diari Observer no va publicar, tot i que, d’acord amb qualsevol norma periodística autèntica, seria el tema de portada. En canvi, la pàgina principal estava dedicada a "la xarxa que s’estreny sobre Osama Bin Laden" i al paper de la Gran Bretanya com al "més vigorós aliat dels Estats Units en la guerra". Hi havia un to panteixant d’"empènyer endavant". Les fonts eren els serveis d’intel·ligència britànic i americà i el Ministre de Defensa.

El periodisme s’ha basat en fonts oficials anònimes la feina de les quals en aquestes circumstàncies és manipular les notícies que tractin d’esdeveniments importants. Triem qualsevol de les "nostres" guerres o massacres recents i anotem les mentides dels diplomàtics i dels serveis de intel·ligència,  que van sortir a la llum pública més tard. La llista és llarga. Considerem, per exemple, els atacs de George Bush pare contra Panamà i Somàlia fa més de deu anys. Tots dos van ser presentats com a persecucions de bandits a l’estil del Salvatge Oest (el General Noriega en el cas de Panamà i el general Aldid en el cas de Somàlia). Es van citar "fonts" que afirmaven que havien mort pocs civils. De fet, els helicòpters proveïts d’armes nord-americans van matar més de 2000 civils a les barraques de Panamà City i, segons una estimació de la CIA, entre 7.000 i 10.000 van morir a Somàlia durant allò que el Pentàgon va anomenar "Operació per restaurar l’esperança". De tot això no se’n va informar. El 1998 el president Clinton va destruir amb míssils creuers una inofensiva fàbrica farmacèutica del Sudan . Les "fonts dels serveis d’intel·ligència" van ser àmpliament citades pels mèdia britànics i americans en el sentit que no hi havia cap mena de dubte que aquest era el lloc on les organitzacions d’Osama Bin Laden fabricaven gas nerviós. L’acte de Clinton va provocar la mort centenars, potser milers, de persones innocents. Es diu que hi havia un informe de l’ONU sobre la quantitat de gent que hi va morir, el qual va ser suprimit a causa de la pressió de Washington. La suma dels morts de tots aquests atacs supera diverses vegades la quantitat de gent que va morir als Estats Units l’11 de setembre.

Malgrat l’admirable esforç de dissidència que hi ha a les pàgines dels diaris Guardian i The Independent, la impressió dominant que ofereixen la televisió i la premsa és la d’una cursa desenfrenada ja coneguda cap a la guerra. Hi apareixen les mateixes imatges conegudes de vaixells i avions al costat del sol, el mateix argot militar usat pels periodistes ("atacs quirúrgics" i "actiu" són els termes més apreciats), les mateixes històries reconfortants sobre les gestes del SAS, la mateixa demonització d’algunes nacions i cultures, els mateixos disbarats ja coneguts respecte de l’antiamericanisme (que ara, en el terreny de l’autoparòdia, caracteritzen qualsevol crítica de la política nord-americana com a "racista") i les mateixes enquestes amb "els percentatges d’aprovació" ja coneguts, les quals s'obtenen d'una ciutadania a qui se li nega informació creïble de fonts independents, per no esmentar la perspectiva que Washington està utilitzant el desastre de l’11 de setembre per accelerar el domini americà sobre gran part de la humanitat, amb els perills consegüents per a tots nosaltres.

Sens dubte, els periodistes s’haurien de preguntar: no és possible desfer-se d’aquesta càrrega? I examinaran i analitzaran els cursos de periodisme que formaran la propera generació el fracàs institucional (deixant de banda algunes excepcions) a l’hora de prendre nota clarament d’aquests fets? S’adverteix els estudiants que els veritables periodistes han de mostrar-se escèptics davant de qualsevol autoritat i que la seva feina consisteix a esquivar paranys i a mirar sota les pedres, sobretot en aquesta època? Sembla que la fórmula sagrada "donar al públic el que vol", que significa no oferir-li cap alternativa, hagi multiplicat els qui creuen que és el cinisme del públic, no pas els seus mestres, el que els consagra com a periodistes. Fa molt de temps que John Milton ho va expressar succintament: "Els qui arrenquen els ulls de la gent els culpen de la seva ceguesa."

Res no justifica la mort de gent innocent als Estats Units, com tampoc res no justifica la mort d’innocents en qualsevol altre lloc. Aquesta és una veritat irrebatible en aquesta època surrealista. Aquells qui contribueixen a la propaganda actual que afirma que no hi ha cap altra sortida sinó la guerra, podrien reflectir que probablement també ells acabaran amb les mans tacades de sang.