Josep. M. Figueras, professor d'història del periodisme a la UAB

[Aquest text, extret del llibre Premsa i nacionalisme (Pòrtic, 2002), ens ha estat facilitat per Josep M. Figueres, al qual li agraïm que ens hagi permès de publicar-lo al nostre web.]

A l'inici dels anys trenta es produeix a l'Estat espanyol un increment, quantitatiu i qualitatiu, en la crítica de la premsa madrilenya més bel·ligerant, com és el cas d'ABC, en relació a la qüestió nacional catalana. El catalanisme és atacat en diverses concepcions -política, cultural, social, periodística...- atès el creixement del nivell de normalització que van prenent la llengua i la cultura catalanes, i també, al creixement del desenvolupament polític de la reivindicació massiva per la consecució de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Hom segueix, senzillament, una trajectòria anterior que havia començat la Renaixença, i que s'estronca parcialment arran la dictadura militar de Primo de Rivera. La referència més antiga a les campanyes de premsa, la trobem a les memòries de J. Coroleu, quan escriu:

"Como si no bastase todo el combustible hacinado para promover un espantoso conflicto, dióse en decir que el Gobierno estaba vendido al oro inglés para ajustar con la Gran Bretaña un tratado que había de ser la ruina de Cataluña y que temiendo la influencia grande que tenía Barcelona en la península, había publicado el famoso Manifiesto en el cual presentaba á esta ciudad como un nido de egoistas y revolucionarios, á fin de malquistarnos con las demás provincias y cohonestar las violencias que aquí iban á perpetrarse.

"Al mismo tiempo creábase atmósfera en las demás provincias contra el egoismo catalán que pretendía sacrificarlas todas á la prosperidad de esta región más contrabandista que industriosa. De aquella época procede en gran parte la enemiga de contra Cataluña y el tildarla de rebelde y egoista.

"Los rumores del tratado anglo-español causaron muy mala impresión en Francia, por lo que la prensa inglesa se apresuró á desmentirlos diciendo que no se proyectaba sino una simple rebaja de aranceles."

És un text del pas dels anys trenta als quaranta del xix; hi apareix el rerafons econòmic que es desenvoluparà a cavall de la reivindicació proteccionista catalana. El Constitucional, com altres periòdics catalans, serà una bona font per veure les polèmiques i les discussions que sovint seran amagades per la censura, la qual cosa ens privarà de conèixer-les.

És tanta la virulència i la constància amb què la premsa madrilenya tracta de la qüestió catalana, l'anomenat problema catalán, que als diaris catalans del final del segle XIX i l'inici del xx -tant en La Renaixensa com en La Veu de Catalunya-, seran habituals les seccions dedicades a reflectir els atacs de Madrid al catalanisme. En diversos períodes polítics actuen legislacions repressives (lleis de premsa del 1879, 1883, o la llei de jurisdiccions del 1906), o bé trobem generals al front del govern, com Primo de Rivera, que dictaran normatives específiques contra la propaganda i el pensament catalanistes. En esfondrar-se la dictadura militar, torna a néixer públicament el desig de normalitat que havia romàs soterrat i, amb ell, la crítica al model centralista de l'Estat, sigui el 1930 o el 1976.

A l'inici dels anys trenta, s'estableix la formulació crítica, àmplia en el front i intensa en la profunditat ideològica, amb relació a les aspiracions i constants reivindicacions nacionals catalanes. La campanya que efectuarà en plena Segona República el prestigiós portaveu dels interessos conservadors i, alhora, notable tècnicament, periòdic madrileny ABC, recorda -i de fet cal vincular-ho- les anteriors i similars campanyes que menà també l'esmentat diari, i d'altres, arran els pocs anys que durà la Mancomunitat, i que motivaren la resposta del nacionalisme polític de la premsa diària i de la premsa fins i tot, cultural i humorística, com, per exemple, el setmanari nacionalista Cuca Fera. Aquesta publicació, en l'òrbita de les de l'Editorial Catalana i de la premsa de la Lliga, expressa molt bé l'opinió que té el catalanisme cultural de l'ABC. L'opinió del catalanisme polític s'havia vist pràcticament estable des del naixement del diari madrileny.

La premsa militar i la centralista, durant la segona meitat del segle xix i les dues primeres dècades del xx, ataca la Renaixença i l'aspiració autonomista. Aquest atac va acabar-se, per força, amb la llei de jurisdiccions, quan van aconseguir l'objectiu de neutralitzar el catalanisme polític.

"es manifestarà ben hostil a les reivindicacions catalanes. Al fons de l'Arxiu Prat, suara dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, hom pot consultar un recull de textos d'El Progreso que el mateix Prat va classificar i arxivar amb el significatiu epígraf d''El Progreso contra la Mancomunitat'."

Un procés, doncs, de llarga trajectòria. Ricardo Robledo s'ha fixat en el període que va de la crisi del 1898 fins el 1919 i conclou que hi ha un rerefons notabílissim d'arrel econòmica:

"Dintre dels motius que modelaren l'hostilitat moderna de Castella envers el catalanisme, convé destacar, sense cap sentit de prelació, el statuts de l'agricultura castellana. En el darrer quart de segle, incidí sobre Castella, com sobre totes les nacions europees, una crisi agrària. Les regions productores de cereals foren desplaçades progressivament d'uns mercats tradicionalment assegurats, i a Catalunya el blat estranger va tenir una acceptació constant per tal d'ésser barrejat, o no, amb el peninsular. Malgrat això, el mercat antillà constituí una bona soldadura perquè catalans i castellans estiguessin d'acord en imposar al darrer reducte del nostre imperi un rígid pacte colonial que, com de costum, mataria la gallina dels ous d'or. Quan es van perdre les Antilles, les fàbriques farineres del litoral quedaren ja enfrontades en oberta competència amb els negociants de Valladolid."

Per aquesta raó, Valladolid, la ciutat romàntica, com l'anomenava Giménez Caballero, ofereix amb el seu diari El Norte amb Royo Villanova al capdavant, el sentit patriòtic al qual al·ludia M. García Venero en la biografia que féu del polític Santiago Alba.

A Catalunya la premsa contestarà, Cuca Fera, per exemple, amb un humor irònic ben elaborat i, en complicitat amb els lectors, publica acudits, textos i, fins i tot, notes breus com la que reproduïm:

"Catalans: no llegiu mai ABC sinó en cas d'extrema necessitat, quan vullau fer acopi de coratge contra els enemics de nostra terra. Però no'l compreu pas. Si heu lograt persuadir al vostre barber, al vostre cafeter, al vostre cira-botes que'l foragitin de llur establiment podeu fullejar-lo a la Rambla drets, sense treure'l de les pinces del kiosker. Mes feu-ho amb el paraiguas estés, car totes les verdures de la Boqueria senten fretura de caure damunt dels traidors i poca soltes."

Aquest mateix any 1917, estant suspesa per decisió judicial la publicació de La Veu de Catalunya, apareix per a substituir-la el periòdic alternatiu Baluart de Sitges, en què trobem un altre text representatiu de la posició del catalanisme de la Lliga en relació a ABC:

"Les hores d'ara són hores de prova. En aquests moments es demostra quins són els amics i quins els enemics. Pel que toca a la premsa, el poble de Catalunya ja ha de tenir ben presents els periòdics que s'han de posar en la fosca renglera dels enemics de la Catalunya autònoma i de l'Espanya gran.

"A Madrid, població cèntrica on resideix el fons de reptils, el nombre de periòdics que fan campanya contra l'acció triomfadora de Catalunya són més nombrosos que enlloc. Entre tots es distingeix l'ABC, el qual, d'alguns dies ençà, està treient novament a llum totes les calúmnies i tots els vells tòpics injuriosos contra la nostra terra.

"Catalans: recordeu-vos dels periòdics que aquests dies fan campanya contra la renovació d'Espanya i per la perduració de les vergonyes del règim centralista i oligàrquic. Recordeu-vos especialment d'ABC i de la seva baixíssima feina.

"L'ABC ens fa la guerra. Doncs guerra a l'ABC, catalans! Cal no comprar-lo i aconsellar als amics que no el comprin. la millor contesta a la seva baixa campanya, és la baixa dels subscriptors i l'abstenció dels compradors."

El diari ABC no estarà sol en la seva oposició a les aspiracions catalanes. En el mateix exemplar del Baluart de Sitges d'aquest any 1917, amb l'Assemblea de Parlamentaris en dansa i les reivindicacions catalanes en increment, la primera pàgina de l'exemplar que ens ocupa és representativa del paper dels mitjans de comunicació madrilenys. De les sis notes editorials que hi figuren, tres van dedicades a blasmar els atacs genèrics dels periòdics de Madrid contra reivindicacions de Catalunya. Aquestes notes no són, com és habitual en la premsa, una resposta de polèmica entre diaris. Baluart de Sitges [La Veu] respon: "La parella estrangera" [sobre El Día Gráfico i La Tribuna], "Qui té fam..." [La Nación] i el que hem vist, "La vil campanya de l''ABC'". Els altres textos són "El règim de la calumnia" i "Voluntat". No podem deixar estar d'assenyalar com la primera nota, signada per "Josep", amb el títol "Catalunya pròdiga", acaba l'editorial manifestant:

"Catalunya, revestida d'un prestigi incomparable, consolidat en les darreres campanyes parlamentàries; Catalunya tan rica de voluntat com de matisos i flexibilitats, es mostra avui novament generosa, per la total redempció i reconstrucció de l'estat."

Com succeeix en règims amb control de premsa, i la dictadura de Primo ho és, ens trobem amb dificultats en la percepció: la censura, els espais blancs, les notes de publicació obligada, etc., fan que periòdics afins a la dictadura, com l'ABC, tinguin una millor possibilitat d'exposar el seu pensament amb relació a la qüestió catalana, mentre que la premsa nacionalista té limitacions en la projecció del seu ideari, la qual cosa ens arriba avui amb les conseqüències lògiques d'un discurs mutilat. Malgrat que episòdicament es produeixen punts de contacte, com el manifest de suport a la cultura catalana del 1924, que reprodueix mig segle després, la premsa de Madrid, i en què la valoració global correspon a una línia d'oposició continua.

Durant els anys 1917 i 1918, l'ABC manifestarà una constància en la seva hostilitat contra el catalanisme a través de textos de redactors i col·laboradors com José M. Salaverría i Manuel Cortezo y Collantes. També amb editorialistes com José Cuartero, i corresponsals col·laboradors com José Antich. Hi ha multitud de textos sobre aquesta posició crítica. Manllevem els primers fragments del famós article de Rovira i Virgili, "Catalans de l''ABC'":

"El decadent diari del fabricant de sabons d'olor senyor Luca de Tena està realitzant una campanya contra les aspiracions autonomistes de Catalu-
nya. No és d'ara que l'ABC es mostra anticatalà. El mal li ve de lluny. En ocasions diverses, el dit periòdic madrileny, ha manifestat el seu odi als ideals de la nostra pàtria i a la llengua catalana. En matèria d'anticatalanisme, l'ABC pot anar de tronc amb El Imparcial.

"La present campanya anticatalana del ideari del senyor Luca, ofereix una característica molt curiosa. La majoria dels senyors que la sostenen són catalans, almenys pel cognom. Allí veureu els articles del doctor Antich, cada dia més antic i més passat, el del senyor Más Yebra, nom que ens balla pel cap d'haver-lo vist en les planes tristes del Brusi; el d'un senyor Molins o Milans, que deia que és enginyer de Barcelona, i que de segur mai no havia escrit res en cap diari.

"Heu's aquí una campanya anticatalana feta per catalans de naixença, ja que no d'ànima. D'ara endavant, als catalans descastats els podrem dir 'catalans de l'ABC'. Qualsevol i qualsevulga català que desitgi escriure contra Catalunya i contra la seva llengua no té més que enviar articles a l'ABC on seran publicats per dolents que resultin. No cal que hi hagi gramàtica, ni ortografia, ni sentit comú, ni molt menys sentit de la dignitat. Mentre vagin contra l'ideal de Catalunya, els seran admesos, i el nom gloriós dels 'catalans de l'ABC' sortirà en lletres de motllo.

"Que al diari del senyor Luca no miren prim quan es tracta de publicar articles contra Catalunya, ho demostra l'haver acollit els articles d'aqueix senyor Milans o Molins, que diu que és enginyer, no sabem de quina mena. Són sos escrits tan mal girbats, tan poca-soltes i que demostren tal pobresa d'esperit, que aquí no els hauria publicat ni la Gaceta de Cataluña, òrgan del Comitè de Defensa Social. Per judicar de la mentalitat i de les opinions d'aqueix senyor Molins o Milans n'hi ha prou reproduïnt les seves paraules:

"Cómo catalán, conocedor de lo que ocurre en Cataluña, yo suplico a cuantos amen el sello característico de nuestra raza española que es el idioma castellano, que sigan imponiéndolo en Cataluña, como a madre que quiere evitar la separación de un hijo díscolo y le obliga a aceptar el suave yugo de sus besos y carícias.'

"Així parla el senyor Molins o Milans que d'aquesta feta serà cèlebre. Després d'haver sortit els seus treballs a l'ABC el darrer enllustrabotes barceloní té el dret d'enviar la seva opinió i els seus articles al diari del senyor Luca, demanant que siguin publicats en lloc preferent, com els del senyor Milans o Molins, a fi d'il·lustrar al públic d'allà dalt sobre la veritable situació del problema de Catalunya."

El 1920 Jofré és president dels Jocs Florals, i al diari ABC hom escriu en la tradicional línia de combat al catalanisme polític:

"España entera [...] comienza a protestar, noble, varonilmente, con vibrante indignación, con firmeza hidalga, contra la punible conducta de estos malvados que profieren gritos parricidas y pretenden deshonrar a la Patria dentro del propio solar hispano."

Les constants campanyes que fa l'esmentat periòdic madrileny seran polèmiques, i especialment virulentes per la intensitat i la constància del seu tractament. La sèrie "Hermanos o Extranjeros" dels anys vint, n'és un exemple clar que ha arribat dins de la memòria col·lectiva present. No es tracta només d'un article aïllat d'un col·laborador ocasional, sinó d'un conjunt ben travat de textos elaborats amb voluntat de projecció social, amb ànsia d'influència política, i coordinats amb planificació metòdica. Aquesta acció periodística de les publicacions madrilenyes durant la dictadura de Primo va motivar l'agra protesta del nacionalisme català tant a l'interior -de manera continguda, per posar un exemple, a La Veu de Catalunya-, com a l'exterior -amb articles escrits amb un to lliure, com per exemple a Germanor-, entre altres publicacions. Anteriorment, fins els anys trenta, la premsa madrilenya no arribava a Catalunya, fora d'alguna subscripció aïllada d'un militar o d'un funcionari espanyol destinat a alguna ciutat important catalana, al marge, és clar, de les redaccions dels diaris de Barcelona i dels centres oficials. A la dècada de 1930 hi ha pocs punts on es vengui aquest diari i, a més, concentrats a Barcelona; tanmateix hi ha sentit de rebuig en grups radicals, com es pot veure en la premsa nacionalista, que en fa esment crític.

Aquesta acció de sensibilització té el seu contrapunt en la formulació de concrecions polítiques, en la proposta d'articular l'anticatalanisme en un doble front: a Madrid oposant-se a les demandes catalanes i a Barcelona creant un mur o dic al catalanisme. El procés es repeteix. Al 1918 i al 1934 apareixen articles que demanen la creació d'una Liga Española. El desembre de 1918, segons Martín, es constitueix a Barcelona una Liga Patriótica Española pensant:

"[...] como dogma y pensamiento la unidad sagrada de la patria y entre cuyas finalidades figurava la de acudir a todo género de campañas para impedir la propaganda separatista, llegando al boicotaje contra las entidades económicas y personalidades que defiendan tal principio".

Qualsevol esdeveniment pot motivar que hi hagi un conflicte periodístic; un simple comentari en un article, una citació mal presa, etc. Al costat de temes importants com la llengua, poden ser també objecte de polèmica les nimieses lingüístiques o les interpretacions de contingut. Vegem un simple cas il·lustratiu del to crític que tenen els corresponsals de Barcelona del periòdic que ens ocupa; el 1916, Rovira i Virgili publica un article en què diu textualment:

"En els nostres pagesos hi ha un amor sensual per la terra i un sentiment artístic innat. Per això ells caven i llauren tan bé, i fan tan drets els solcs dels camps i els crestalls dels horts, i donen una rica simetria als quadros de plantació."

Pedro Pujol, en una crònica en què comenta un article humorístic de Josep Carner a El Sol de Madrid, indica exemples de xovinisme català; atribueix a Rovira l'afirmació: "los campesinos de Cataluña aman su tierra tan intensamente, que al labrarla trazan los surcos rectos, iguales como un dibujo geométrico". Rovira tot seguit manifesta:

"Pero el senyor Pujol no deu entendre encara prou bé l'idioma català, i si per això deu haver traduït tan lliurement les nostres frases. Si no fos prendre's massa llibertat, li aconsellaríem l'estudi del nostre llenguatge autòcton, la coneixença del qual sempre és útil a un periodista resident a Barcelona, i tan ben informat i tan bon informador com ell."

D'abans de l'arrencada de la dictadura de Primo de Rivera trobem la campanya Hermanos o Extranjeros, que mereix la rèplica de Rovira i Virgili a La Publicitat, on aleshores col·labora el polític i periodista:

"Si els catalans d'avui haguessin de triar entre els tres termes següents: règim unitari, autonomia federativa i independència, hi hauria encara una massa considerable que optaria per la solució autonòmica. La subsistència del règim vigent no la vol cap català digne de dur aquest nom. Però si els termes de la tria només fossin dos, unitarisme i independència i els fets van tancant el nostre problema nacional dins el dilema decisiu, aleshores la immensa majoria dels catalans si fos consultada lliurement per plebiscit o en qualsevol altra forma, triaria sense vacil·lar gens la solució independentista. Aquesta afirmació no som nosaltres sols els que la fem. Dies enrere la feia, en forma explícita, el diari regionalista La Veu de Catalunya.

"No cal, doncs, que ABC segueixi fent la seva pregunta. És que no ha sentit la resposta rotunda que li havem donat? Dins el cor dels catalans la tria ja està feta. En aquestes condicions, té totes les nostres simpaties la campanya del diari espanyolista. Li perdonem tots els insults i totes les ofenses a canvi de la declaració, que volem suposar sincera, per la qual renuncia a la guerra contra Catalunya. Amb paraules externament suaus, ABC repeteix en el seu segon article la mateixa tesi independentista:

"'Meditadlo bien. España no irá a una nueva guerra civil. Frente a los legionarios de Cataluña que públicamente recluta L'Estat Català no habrá un solo español que pase armado la raya de Lérida o Tarragona. España os dejará tener cuanto apetecéis; todas las formas y todos los organismos de un Estado independiente, pero entendedlo bien: todos los organismos, desde el Poder ejecutivo a la frontera que se alzará entre vosotros y nosotros.'

"[...] Que la tesi del diari espanyolista la patrocinin francament les entitats representatives d'Espanya. Que permetin als catalans la tria de llur règim segons el dilema formulat per ABC. Ja veuran com ens entendrem tot seguit i com quedarà resolt en poques setmanes un problema que ha pertorbat ensems Espanya i Catalunya durant molts segles i que seguirà pertobant-les si no s'arriba a una definitiva solució."

A La Nau, dirigit i propietat de Rovira i Virgili, en la secció que apareix en portada "Del matí al vespre", Domènec Guansé dedica la seva columna al periòdic de Madrid que ara ataca a La Vanguardia:

"L'ABC és un diari que, segons diu, ens estima molt. No en tenim cap dubte. Ens estima i ens vol fer anar drets. Per això seria difícil de trobar un estament, una institució, una personalitat representativa, un caire del nostre esperit o dels nostres interessos que no l'hagi atacat el rotatiu madrileny. Si menys no, el seu valor haurà estat posat en quarentena. Des de l'organització de la nostra indústria fins a la nostra educació se'ns fa difícil de trobar alguna cosa de la qual l'ABC no hagi blasmat.

"[...] La fúria d'ABC és superior a l'equanimitat dels periodistes barcelonins més flemàtics [...]. Deu ésser difícil a Barcelona trobar no ja un diari, sinó un periodista que no hagi sentit la necessitat de defensar-se de l'ABC. Els periodistes barcelonins, tan individualistes que viuen ignorant-se els uns als altres, separats irreductiblement per les ideologies més distintes, sembla que no coincideixen en altra cosa que a rebutjar enèrgicament els sentiments que per nosaltres té l'ABC."

La frase "Hermanos o extranjeros", que esdevindrà famosa, no podrà ser replicada o analitzada amb llibertat per la labor de control que exerceix la dictadura de Primo de Rivera, que, amb el seu decret contra el separatisme, arriba a prohibir els símbols, com la bandera, a més de continguts, com tota la premsa política nacionalista, etc. Els anys trenta, en reemprendre l'ABC el lema, serà replicat i combatut. J. Carner i Germà escriu a propòsit de tota la premsa madrilenya que ataca Catalunya. Replica a l'ABC, La Nación, El Debate, La Libertad, Informaciones, etc., amb els termes següents:

"Catalunya ha de saber estar en aquests moments. Sense defalliments i amb un sa optimisme. Res d'actituds derrotistes ni cares arrugades. Si tothom és al seu lloc i sabem mantenir una fermesa, tots ben units, no tinguem por dels espanyols. ABC diu que el nostre problema és d'economia. El d'ells sí que és d'economia! El que ells veuen, i per això fan el valent i despisten, és que si Catalunya es separa se'ls haurà acabat l'arrós. Solament hem de pensar, i això ells s'ho callen -poseu-vos a lloc seu-, que cada any Catalunya paga a Espanya amb més de 1.000 milions i el govern de Madrid ens retorna molt poc per despeses. Aquesta milionada és la clau de tot el romanço de la premsa madrilenya."

A. Mallsol publica el 1934 un comentari sobre la secció "Hermanos o extranjeros" amb la prosa típica de la radicalitat del setmanari La Nació Catalana, que arribarà a tenir detinguts dos directors, un rere l'altre, i diversos processos amb la justícia espanyola:

"Bo és que un dia o altre, recollim el crit de guerra dels clodoalds de l'ABC. Abusen tant del seu dístic que ens han arribat a convèncer de que no saben el que es diuen. Per a ells això de germans vol dir ésser dòcils instruments de totes les seves concupiscènces, deixar-los governar, permetre que ens explotin, ens robin i ens assassinin. Si no volem admetre que els espanyols són els nostres superiors amb el dret d'insultar-nos i maltractar-nos, ja no som germans, som estrangers. [...] De germans ho som tots els homes. Ara que aquests germans es divideixen indefectiblement en dues parts: la dels que parlant s'entenen i la dels que no s'entenen encara que parlin. Això sempre dintre les lleis naturals, puix que el fet que hi hagi un o diferents homes que per afició o per imposició entenguin més d'una llengua, no desfà per res el fet ètnic de la gran divisió: al contrari, que com excepcions que són, confirmen la regla general."

Una línia de continuïtat a través de les sèries d'editorials i articles com "Hermanos o extranjeros", o dels articles monotemàtics també en sèries, com les de la llengua o altres. El 28 de juliol de 1934, Alcalá Galiano publica l'article "Hacia una liga nacional", en què afirmava amb la mateixa tònica de continuïtat de les dècades que hem vist més amunt:

"Son ya tantos los síntomas graves que amenazan la unidad y la existencia misma de España que urge dar la llamada a todos los hombres de buena voluntad, descartando diferencias idoelógicas o pasiones partidistas. Porque se trata, sencillamente de defender a la Patria."

Els textos que publica la premsa catalana sobre l'hostilitat de la premsa madrilenya són nombrosos. És balder, ara, fer-ne la relació. Els editorials de La Veu són prou explícits. El titulat "L'Estatut de Catalunya", comença:

"L'ABC, de Madrid, davant el projecte d'Estatut Català, torna a dibuixar la seva oposició sistemàtica a les aspiracions autonomistes de la nostra terra. Quant a l'estructura de l'Estat espanyol, diu que ara es tracta de descompondre Espanya per a organitzar-la damunt les bases federals.

"Ningú no intenta ara descompondre Espanya. Tot el contrari. Espanya porta més d'un segle en perfecte període constituent, precisament perquè no ha estat mai composta, ben constituïda. El que volem els catalans, en harmonitzar la llibertat de Catalunya amb la grandesa d'Espanya, és precisament vertebrar Espanya, articular Espanya definitivament en el conjunt viu dels pobles espanyols. El projecte d'Estatut no és pas una temptativa per a dissociar Espanya. Tot el contrari. És una temptativa generosa per a reintegrar Espanya en la plenitud dels seus pobles. [...] Si l'ABC no tingués emboirada la seva perspectiva pels seus prejudicis, no podria parlar amb aquest menyspreu de la cordialitat entre els pobles espanyols, com d'un destorb que li fes nosa, com d'una contingència que li sabés greu. És posible que la passió política arribi a extrems tan lamentables que hi hagi un diari espanyol que es planyi de la cordialitat entre els pobles hispànics?"

Tot i que la premsa de Madrid no se segueix a Catalunya fora dels cenacles politicoperiodístics, és important de remarcar com la premsa catalana la valora per la incidència que té en el poder judicial, executiu i legislatiu, atenent que a Madrid hom llegeix la premsa de Madrid, i a Catalunya hom llegeix la catalana; d'aquí que hi hagi una visió constant, tant a l'inici del segle com als anys trenta, de l'actuació d'aquesta premsa.

A les darreries de la dictadura de Primo, l'ABC manté, igualment, no tan sols una posició crítica sinó fins i tot hostil contra Catalunya. El to arriba a afectar la cultura com a element d'identificació, d'identitat, que es contempla com a separació de la unitat. En una visió del món del llibre del 1923-1930, se cita un article del 1927 que expressa l'opinió del periòdic en un moment d'aproximació cultural com és la realització de la magna exposició sobre el llibre català, el mes de desembre, amb un notable esforç, atès que es presenten sis mil llibres editats al llarg del segle en llengua catalana. Mentre que La Gaceta Literaria saluda l'exposició efusivament, l'ABC expressa la seva irritació23 per la aquesta celebració en un text que transcrivim traduït arran de la glossa de l'esdeveniment:

"Hi ha a Catalunya vastos i poderosos elements culturals incorporats a l'obra comuna de la cultura espanyola; és la cultura catalana que coneixem i admirem tots els espanyols. [...] Hi ha una altra cultura catalana que sols coneixem d'oïda, de referència, producte de testimoni desfavorable: la que ve a l'Exposició del Llibre Català a Madrid. No coneixent-la, no podem estimar-la, no pot interessar-nos, ni és veritablement que en conjunt interessi aquí a ningú. [...] Fem justa salvetat per a certes edicions artístiques, poesies, novel·les, teatre, en què l'ús de la llengua local pot ésser element de perfecció, de bellesa, animació cordial de l'obra, però les versions catalanes dels clàssics universals, la ciència en català, la filosofia en català, el conjunt de tot això, el que s'escriu en un idioma canviat pels designis i exclusivament per a uns quants catalans, de dos a cinc mil, segons el càlcul més optimista, no és ni vol ésser cultura."

La tasca periodística, doncs, de l'ABC, no arriba a ser ni episòdica ni anecdòtica. Encarna una activitat constant, una plataforma d'informació i d'opinió que crea, expandeix, alimenta i en definitiva, manté, un clima estable contra el catalanisme polític en el qual fa referència a les aspiracions nacionalistes. Aspira a anul·lar-les, o, si més no, a frenar-les, atès el seu creixement. Un sector nacionalista, que pot ser representat pel periodista i polític i cultural en allò que Antoni Rovira i Virgili, destaca per la constància i l'amplitud en la labor de denúncia de la crítica que duu a terme l'ABC. I tant se val que el catalanisme estigui en posició d'exposar lliurement les seves aspiracions com que hagi de sobreviure en la clandestinitat o l'exili en temps de persecució.

Mirem només un exemple dels anys difícils més propers. Quan apareix l'edició en espanyol de Realidad de Cataluña de Maurici Serrahima, l'ABC del 29 de juny de 1967 se n'ocupa a través de Gonzalo Fernández de la Mora. Naturalment, aquest any, tot i la llei de premsa de 1966, el catalanisme no pot parlar clarament, i ha de ser en una revista de l'exili on trobem el comentari. "Pere de Creixell" rebat els arguments del teòric opusdeista quan exposa els trets que caracteritzen el fet nacional català. Fernández de la Mora escriu en l'esmentat número del diari:

"A mi juicio, el factor verdaderamente decisivo no es ninguno de los que aduce Serrahima, sino otro, a saber: que un sector de la minoría intelectual de Cataluña no quiere ser española y, en mayor o menor medida, según los períodos, ha extendido tan sentimiento a una parte, siempre restringida, no del área idiomática catalana o del ámbito geográfico de la Corona de Aragón sino tan sólo en la zona limítrofe a Barcelona, ya que ni en Valencia ni en el archipiélago balear, ni menos aún en Huesca o Zaragoza, se ha producido el fenómeno a que me refiero. En mi opinión lo decisivo del hecho diferencial catalán no es una peculiaridad constitucional racial, lingüística o religiosa, ni siquiera un condicionamiento histórico; es una actitud deliberada, de consecuencias preferentemente políticas: una voluntad de autonomía."

S'ataca, en conseqüència, l'ideari catalanista, i es fa des d'una perspectiva de combat directe. Les campanyes són per a modificar la realitat i, per si no quedés prou clar, exposen que les reaccions alienes no els afecten i que les seves pròpies campanyes tenen un objectiu nítid:

"Es inútil complicar a los Reyes Católicos ni a nadie en el problema actual de Cataluña, en lo que ahora se ha hecho de la cuestión catalana, cambiándola radicalmente y sacándola del cauce en que inflexiblemente la mantuvo el espíritu nacional.

"No se conseguirá que este espíritu pase como cosa nueva, producto de inducciones y sugestiones, ni hacer creer que hasta hoy el país no ha conocido ni le han indignado las pretensiones nacionalistas, y que ABC ha improvisado ahora sus campañas por la unidad. Las hizo más enérgicas y tenaces cuando tenían eficacia. Y hoy precisamente, con el profundo convencimiento de que no hay recurso inmediato contra la desmembración de España, frente al rumbo fatal e incorregible de los compromisos revolucionarios, no hace más que mantener sus opiniones de siempre, que no debe rescatar a los amigos ni a los enemigos; salvar su voto y señalar las responsabilidades ajenas. Ni en este asunto ni en los demás ha hecho nada que aventaje a la crítica de muchos republicanos que piden otra República y sueñan con rectificaciones imposibles. A ellos, con la bula que a nosotros nos falta, pertenece lo más duro y acusador que se haya dicho sobre el régimen. [...] Comentando la 'táctica extremista' de ABC don Luis Bello nos presenta a la vindicta republicana como un enemigo feroz que utiliza su autoridad, su crédito y su influjo en destruir la República. [...] Es ocasión de advertir que ABC no ha comenzado aún las campañas a que le obligan su deber y su significación, y, que tiene inédito su juicio cabal acerca de los hombres y las obras de la República. El delito imperdonable de ABC, señalado frecuentemente al odio enemigo por los que se guarecieron en todas las tiendas y se aposentaron en todos los campamentos, es el de permanecer donde estaba, creer lo que creía y mantener, bajo la pauta de la ley de Defensa, su inmutable devoción a España: a la historia, a las ideas, a los sentimientos y a los intereses de España."

El catalanisme, durant tota l'existència del diari, manifestarà la seva vehement posició defensiva contra els atacs del periòdic madrileny. En ocasions puntuals aniran de costat, com en l'aspecte religiós, però no serà, ni de bon tros, una d'aliança estratègica. El que diu l'ABC sobre Cambó i la Lliga ens estalvia els comentaris. En moments culminants, com ara l'obtenció de les llibertats polítiques catalanes, per exemple, el discurs serà manifestament explícit, com és el cas d'un editorial de La Veu dedicat expressament a les campanyes de l'ABC contra l'Estatut:

"Tot just aprovat pel poble de Catalunya l'Estatut de la seva autonomia, han començat, una part de la premsa de Madrid i a d'altres indrets de les terres d'Espanya, els atacs contra el projecte de la nostra carta orgànica i el referèndum de diumenge, que li ha donat una categoria indiscutible com a expressió de la nostra voluntat col·lectiva.

"Com de consuetud, ocupa el primer lloc en aquesta ofensiva l'ABC de Madrid. Es lamentable que l'experiència universal no hagi ensenyat res als que encara s'oposen a la llibertat de Catalunya perquè la creuen incompatible amb la grandesa d'Espanya, quan la història demostra inexorablement tot el contrari. Si ara no s'aconseguia resoldre definitivament el problema català, amb la promulgació d'un Estatut que proclamava alhora la llibertat de Catalunya i la nostra convivència amorosívola amb els altres pobles d'Espanya s'hauria perdut una avinentesa potser única [...].

"Els diaris i els elements polítics que s'oposen ara a l'Estatut realitzen una obra nefasta de discòrdia i separació. Cal que nosaltres corresponguem, amb tota generositat, intensificant la nostra voluntat de concòrdia i el nostre desig de convivència. Contra aquesta forma de separatisme, que és la més perillosa, oposem la nostra consciència de catalans i el nostre sentit hispànic. Aquests atacs injustos no ens faran perdre la nostra serenitat ni la nostra cordialitat. Els que ens ataquen no són el poble espanyol. Nosaltres esperem trobar en el conjunt viu dels pobles hispànics aquella fervorosa simpatia que ens permetrà de col·laborar lliurement i eficaçment en l'esforç comú per a organitzar la nova Espanya."

L'ABC confondrà conscientment els conceptes d'autonomia i separatisme. Tot i la voluntat de la població catalana en aquests temes i els seus processos, no vol creure tampoc en la vocació de col·laboració no secessionista que manté la Lliga de Catalunya. El portaveu oficiós d'aquest partit remarcà clarament la seva posició. A l'editorial de La Veu del 23 de juliol de 1931, entre molts d'altres textos polèmics, podem veure, sota el títol "Ni assimilisme ni separatisme":

"Convé molt que a Madrid no hi hagi cap polític ni cap intel·lectual solvent que, en aquesta hora, quan Catalunya vota i presenta a les Corts Constituents l'Estatut de la seva autonomia, pugui sentir la més lleu recança ni la més lleugera temença, quan a l'esdevenidor. Catalunya vol la seva llibertat, no per a isolar-se egoísticament, no per a desentendre's dels problemes generals d'Espanya, com si fossin estranys al nostre interès i a la nostra cordialitat, sinó tot el contrari, per a poder contribuir lliurement, amb tot l'esforç de la nostra empenta pròpia, a la grandesa viva del conjunt hispànic. [...] Perquè una Catalunya lliure necessita, gairebé com a complement indispensable, una Espanya gran. Una Espanya que per la seva cultura i per la seva riquesa pugui realitzar la missió històrica, encara inèdita, que nosaltres li assignem en el complex peninsular i en les relacions espirituals i mercantils amb Europa i amb Amèrica [...]. La concòrdia predicada per Cambó: ni volem l'assimilisme, ni separatisme. Els entusiastes aplaudiments amb els quals fou rebuda i saludada la falaguera fórmula demostraren que interpretava autènticament la posició espiritual de Catalunya [...]. Aquest és el sentit de la nostra autonomia. Aquest és el sentit de l'Estatut de Catalunya, que el nostre poble es prepara a votar unànimement."

Tot i el sentit de pertinença a una entitat superior de rang polític més que de sentit vital i anímic, és a dir, més l'estat que la pàtria, a La Veu són força habituals els textos de denuncia a l'hostilitat centralista contra el catalanisme cultural, social i polític. Des de la seva aparició arran del tancament de caixes i la denúncia de la premsa hostil madrilenya el 1899, la polèmica amb la premsa de Madrid serà constant. Les dificultats s'incrementaran. Sebastià Farnés explica les causes de la seva ruptura amb El Heraldo de Madrid el 1900, i tant Prat de la Riba com la mateixa La Veu n'exposaran les raons, la defensa dels atacs derivats de la incomprensió.

Torna a dalt