En les setmanes posteriors als atacs terroristes de l´onze de setembre hi va haver dos diaris de referència que van utilitzar les pàgines dels articles d´opinió per fer-se eco de la política de resposta militar oficial del govern, ignorant en gran part els qui en dissenteixen i els que hi són crítics.

Un estudi realitzat per FAIR de les pàgines d´opinió del New York Times i del Washington Post durant les tres primeres setmanes després dels atacs (12/9/01 –2/10/01) va revelar que es donava molt espai a les columnes que instaven o assumien una resposta militar als atacs, mentre que les opinions que reclamaven enfocaments diplomàtics i basats en el dret internacional com a alternativa a l´acció militar eren gairebé inexistents.

Vam comptar un total de 44 columnes en el New York Times i en el Washington Post que insistien clarament en una resposta militar, i, en canvi, només dues columnes que demanaven solucions no-militars.

(Tot i que pràcticament tots els articles d´opinió dels dos diaris tractaven d´una manera o altra els fets de l´onze de setembre, la majoria no van tocar específicament el tema de com respondre als atacs, i moltes se centraven en l´economia, la reconstrucció, l´alcalde de Nova York Rudoph Giuliani, etc. Durant el període analitzat, el Washington Post va publicar un total de 105 articles d´opinió i el New York Times un total de 79.)

En general, el Washington Post era més militarista, que publica com a mínim 32 columnes que instaven una acció militar, en comparació amb les 12 en el New York Times. Però el Washington Post també comptava amb les úniques columnes que vam poder trobar durant les primeres tres setmanes posteriors a l´onze de setembre que defensaven respostes no militars; el New York Times no tenia cap columna d´aquest estil. Les dues columnes de dissensió eren d´escriptors ocasionals.

Els columnistes habituals del New York Times i del Washington Post van escriure la major part de l´argumentació proguerra. Dues terceres parts de les columnes del New York Times que apressaven a l´acció militar eren de columnistes del diari, així com també més de la meitat de les columnes proguerra del Washington Post. Això pot explicar alguna cosa sobre quins periodistes són triats perquè promocionin a la prestigiosa tasca de columnista.

A més a més, les dues pàgines d´articles d´opinió mostraven una discriminació de gènere sorprenent. Dels 107 escriptors d´articles d´opinió del Washington Post, només set eren dones. La proporció en el New York Times era una mica millor, amb vuit escriptores del total de 79.

Quan els crítics defensen que els mitjans periodístics tenen el deure d´oferir un ampli debat sobre la guerra, una resposta comuna és preguntar el perquè – al cap i a la fi, no hi ha un consens polític i popular a favor de la guerra?

Potser és així, però hi ha raons per creure que s´ha exagerat i distorsionat la magnitud i la naturalesa d´aquest consens.

A les enquestes que deixaven triar entre la resposta militar o res, és cert que una ampla majoria escollia la guerra. Però si es presentava l´opció entre l´assalt militar o l´extradició i judici dels responsables (Christian Science Monitor, 27/9/01), una minoria considerable escollia o bé l´extradició (30%) o bé no es decidia (16%). Aquestes persones gairebé no van tenir cap representació en el debat dels articles d´opinió; en efecte, és possible que moltes persones a qui es va demanar que escollissin entre anar o no a la guerra no haguessin llegit mai una alternativa a la guerra formulada en cap mèdia convencional.

També hi ha un buit de gènere poc reconegut en les respostes de les enquestes sobre l´acció militar, un fet que dóna un nou significat a la discriminació de gènere dels articles d´opinió del Washington Post i del New York Times. En els últims dos paràgrafs d´una notícia de 1.395 paraules titulada "Insubmissió pública a la guerra contra el terror" (29/9/01), el Washington Post assenyalava que les dones "estaven possiblement i significativament menys a favor de donar suport a una guerra llarga i costosa." Segons el Washington Post, mentre que el 44% de les dones donarien suport a un vast esforç militar, "el 48% havia dit que volien atacs limitats o cap acció militar."

De la mateixa manera, una enquesta realitzada per l´empresa Gallup/CNN/USA Today (Gallup.com, 5/10/01) donava per resultat que el 64% dels homes pensen que els EUA "haurien de llançar-se en una guerra a llarg termini," mentre que el 24% estava a favor de limitar les represàlies a castigar els grups concrets responsables dels atacs. En canvi, "les dones estaven dividides en dos grups iguals – amb el 42% a favor de cada una de les dues opcions." Gallup també assenyalava que "el suport de les dones a la guerra és molt més condicional que el dels homes," i que el 88% de les dones estaven a favor de les represàlies militars, però que aquest percentatge baixava al 55% si 1.000 soldats nord-americans hi havien de perdre la vida (el 76% dels homes donarien suport a la guerra sota aquestes circumstàncies).

Evidentment, una igualtat de sexes a les pàgines d´articles d´opinió no garantiria una representació proporcional dels qui dissenteixen –algunes de les columnes proguerra més virulentes i antimusulmanes les han escrites comentaristes dones (per exemple Mona Charen, que va demanar expulsions ètniques en massa –Washington Times, 18/10/01). Tanmateix, donades les diferències per sexes que han suggerit les enquestes, un nombre més alt de dones a les pàgines d´opinió podria molt bé desmentir la creença convencional que tots els nord-americans estan a favor incondicional d´una guerra sense límits.

Malgrat tot, fins i tot si s´acceptés la idea que el públic està a favor de la guerra de manera aclaparadora, la tasca del periodisme és mantenir-se independent i qüestionar amb duresa la feina dels polítics. Fet i fet, la història dels Estats Units és splena de polítiques oficials que van ser populars en el seu moment però que avui es veuen com a desastres. ¿No se n´hauria sortit millor el país si els periodistes haguessin qüestionat més intensament i d’una manera més perseverant el consens que donava suport a la guerra del Vietnam o a l´empresonament dels nord-americans japonesos?

Més que cap altre diari, el New York Times i el Washington Post –amb la seva influència incomparable en el Congrés de la nació i en les sales de premsa dels Estats Units– tenen el deure de proporcionar als lectors un ventall ample de punts de vista sobre com tractar el tema del terrorisme, les seves causes i les seves solucions. Si l´objectiu de les pàgines d´opinió és aportar un debat aprofundit que inclogui opinions crítiques, tots dos diaris han decebut els seus lectors en un moment crucial.