En un sistema mediàtic dominat per la lògica econòmica i, per tant, a la recerca constant d’una part del pastís publicitari no ens ha d’estranyar l’obsessió per la l’audiència dels gestors i els professionals dels mèdia, ja que saben que els anunciants decideixen la inclusió de les seves falques o anuncis en funció d’aquesta audiència. Per això, els resulta imprescindible a tots (però especialment als segons) comptar amb un sistema que mesuri els telespectadors, els lectors o els oients. Una vegada acceptada aquesta premissa, el que menys importa és si el mètode és el més escaient o no. Hi ha, doncs, un acord tàcit entre les empreses mediàtiques i els anunciants a no qüestionar la validesa dels resultats d’aquestes medicions (ja sigui l’EGM o Sofres), encara que des del punt de vista metodològic siguin si més no qüestionables. Passa com en aquella rondalla en què ningú s’atrevia a dir que el rei anava nu.

Un cop els mitjans de comunicació han acceptat la validesa absoluta de l’EGM, els mèdia usen una sèrie d’estratègies per presentar els resultats d’aquest estudi de la manera que sigui més favorable als seus interessos, que no són pas els dels seus destinataris, sinó els del grups mediàtics en què la majoria de mèdia estan integrats. Si s’analitza com va informar la premsa dels resultats del darrer EGM (març del 2001), en relació a les ràdios que emeteren a Catalunya, es pot constatar una correlació evident entre el fet que un diari pertanyi a un determinat grup mediàtic i la manera esbiaixada com s'hi informa de l'audiència de la ràdio (o ràdios) del mateix grup, la qual correlació no podem atribuir ni a la casualitat ni a les rutines periodístiques. L’esbiaixament en la informació es pot observar fonamentalment en dos aspectes:

1. Com que la majoria de la premsa està inclosa en (caldria dir subordinada a) grups mediàtics, es focalitza l'atenció no pas en allò que podria interessar un destinatari mitjà, sinó en allò que interessa el grup mediàtic. Així, es magnifiquen els èxits d’audiència dels grup, encara que molts cops siguin molt relatius i/o discutibles, alhora que s’ometen o es releguen a un lloc secundari informacions que des del punt del lector serien més rellevants. És a dir, la informació es posa al servei d'aquest grup i es fa difícil saber si ens trobem davant una pàgina d’informació o no. Només cal fixar-se en els titulars dels diaris per constatar el que s'acaba de dir.

2. Com que no es poden qüestionar els resultats de l’EGM, perquè implicaria trencar l'acord tàcit de què parlàvem abans, els grups mediàtics opten per una altra via a l'hora d'informar sobre uns resultats que no els són gaire favorables. Es tracta d’una sèrie de procediments que busquen atenuar l’impacte d’uns resultats negatius. Quan el rigor i la veracitat informatius entren en conflicte amb els interessos (econòmics o d'altre tipus) dels grups mediàtics, acostumen a prevaler els segons.

Analitzarem, doncs, la repercussió d'aquesta enquesta en els diaris que es publiquen a Barcelona o hi tenen una edició catalana. Abans de res, donarem les dades dels dos darrers estudis d'EGM, amb les dades referides a Catalunya:

NOTA: L’asterisc assenyala que les dades són deduïdes a partir de la informació de La Vanguardia (LV).

Analitzarem el que van escriure els diaris a partir d'aquestes dades mitjà per mitjà. Una anàlisi més global permetria veure millor els mecanismes discursius que fan servir, però en dificultaria un comentari més detallat.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA (EPC)

En primer lloc, cal tenir en compte una qüestió purament numèrica: a l'apartat de l'audiència a Catalunya li dediquen 58 paraules. A l'EGM anterior, només a Ona Catalana, cadena participada pel Grupo Zeta, el mateix que publica EPC, li'n van dedicar el titular, el subtitular i un text en què era el centre de referència. La primera constatació, purament espaial, permet arribar a la conclusió que alguna cosa ha passat. Com es pot veure en el quadre anterior, Ona Catalana ha passat de 74.000 oients a 51.000. Hi ha hagut, doncs, un descens del 31'08% d'audiència. Aquest descens és comentat de la manera següent:

Ona Catalana, la cadena participada pel Grupo Zeta, manté el primer lloc entre les ràdios convencionals privades en català, amb 51.000 oients de mitjana, tot i que experimenta un lleuger descens respecte a l'onada de l'octubre i el novembre.

La pèrdua de gairebé un terç de l'audiència és descrita com un "lleuger descens". També és interessant el fet que Ona Catalana ocupa "el primer lloc entre las ràdios convencionals privades en català". Ara bé, remarcar que s´és el primer quan la competència per ser la primera ràdio convencional en català és ben minsa (o ets primer o ets segon) de no deixa de cridar l'atenció. A més, la referència a "ràdio convencional" evita competir, per exemple, amb Flaix FM, que té molts més oients (287.000 oients a l'anterior EGM).

A més, cal tenir en compte que les altres emissores a què fa referència la notícia no estan contextualitzades, de manera que no sabem si guanyen oients o en perden. De manera significativa, i potser casual, totes dues en guanyen:

A Catalunya, l'emissora de la Generalitat Catalunya Ràdio és la més seguida (637.000 oients).

COM Ràdio té 108.000 oients.

També resulta interessant l'omissió d'Ona Música. A l'anterior EGM li van dedicar una oració:

D'altra banda, Ona Música, la cadena musical d'Ona Catalana, es consolida amb 66.000 oients al llarg de l'any 2.000.

Ara Ona Música ha desaparegut de la notícia. La desaparició d’aquesta emisora permet arribar a la conclusió que la xifra d'oients ha minvat.

EL PAÍS (EP)

Com és sabut, PRISA és el propietari de EP y de la Cadena SER. El titular de la notícia ja és significatiu:

El grupo SER y Catalunya Ràdio mantienen el liderazgo de audiencia en la comunidad catalana.

En el titular s'obvia un aspecte: la Cadena SER ha perdut 4.000 oients des de l'anterior EGM. De fet, en el cos de la noticia, no es fa explícit que la SER hagi perdut oients ja que la frase és prou ambigua:

Le sigue Onda Cero -que incluye las emisoras de Onda Rambla y Radio Salud- con 451.000 seguidores, y la SER, con 419.000, pràcticamente los mismos que en la anterior encuesta (septiembre-noviembre de 2000).

Com es pot llegir, el sintagma "prácticament los mismos" no deixa clar si són uns pocs més o uns pocs menys. Només pel coneixement del funcionament dels mitjans de comunicació podem deduir, sense marge d'error, que són uns quants menys. No és pas l'única omissió. N'hi ha una altra de més important: no se'ns diu res del fet que la Cadena SER baixi de la segona posició a la tercera. A la notícia només se'ns informa que ara és la tercera, no pas que hagi baixat un lloc en el rànquing d'emissores més escoltades.

Un altre aspecte a comentar és el subtitular:

"'La República', de Joan Barril en COM Ràdio, supera a 'Els Matins amb Josep Cuní'"

La mateixa idea surt al cos de la notícia:

En este apartado [la franja matinal], el programa La República, de Joan Barril en COM Ràdio, ha logrado superar a su más directo competidor, Els matins amb Josep Cuní, de Ona Catalana.

Si més no, la focalització és curiosa. D'una banda, la gran notícia de la ràdio en català no és altra que en Barril té més oients que en Cuní. S'obvia, per exemple, en el subtitular l'augment del programa d'Antoni Bassas (un 9'32%, amb 33.000 oients més, pràcticament els mateixos que escolten Cuní, 43.000). A més, hi ha un altre aspecte a remarcar: Barril i Cuní són competidors directes. S'admet, tàcitament, que la lluita és pel segon lloc. Sembla com si Bassas se situés fora de la lluita per obtenir nous oients. Ara bé, no seria més lògic pensar que la gran bossa d'oients de Cuní i de Barril es troba entre la gent que escolta Bassas o que escolta emissores en espanyol? De fet, segons les dades de l'ultim EMG, la ràdio matinal en català, sumats els oients de Bassas, Cuní, Barril i Om, ha obtingut 38.000 més que a l'onada anterior (han passat de 452.000 a 490.000, és a dir, l'audiència s'ha incrementat un 10’84%).

Abans de passar a un altre diari, no ens podem estar de fer referència al sintagma "la comunidad catalana", que apareix al titular. Algú s'imagina un titular com el que segueix: "El grupo SER mantiene el liderazgo de audiencia en la comunidad española"?

LA VANGUARDIA (LV)

El Grupo Godó és el propietari de LV, de RAC 1 i RAC 105. El titular de la notícia ho mostra clarament:

RAC 1 dobla su audiencia mientras RAC 105 crece un 8% en el 2001

D'entrada, la focalització mostra que el més important del darrer estudi de l'EMG és l'ascens de les emissores del Grupo Godó. Tota la resta no té importància.

Ara bé, hi ha una qüestió a tractar: aquest ascens és real o es tracta d'una manipulació numèrica? Veiem què deia LV el dia el dia 13 de desembre de 2.000 amb el titular de "El Grupo Godó, líder de la oferta de radio privada en lengua catalana":

El Grupo Godó, con 120.000 oyentes, lidera la oferta de la radio privada en catalán, según los datos del Estudio General de Medios (EGM), que fueron hechos públicos ayer.

Un fet realment sorprenent a la notícia és l'absència de xifres parcials. En cap moment es proporcionen les xifres d'oients de les dues emissores per separat. A partir, però, de l'Avui i d'EPC sabem que RAC 1 tingué 17.000 oients. Així, si com afirma LV, el Grupo Godó tingué 120.000 oients, l'emissora RAC 105 hagué de tenir-ne 103.000.

Veiem ara la notícia del dia 5 d'abril de 2001:

El último ránking del Estudio General de Medios destaca que RAC 1, cadena de emisoras del Grupo Godó, ha registrado el mayor crecimiento entre las emisoras convencionales, con un aumento del 107'1% con respecto a la ola anterior de febrero-marzo del 2001. Por su parte, RAC 105, la radiofórmula musical del mismo holding, aumentó en un 8% su porcentaje de seguidores. Globalmente la audiencia de las emisoras del Grupo Godó alcanzó la cifra de 111.000 oyentes, consolidándose una tendencia al alza que resalta su validez como oferta radiofónica privada en catalán.

Ens trobem amb el mateix cas que abans: no hi ha xifres parcials, sinó només el total d'oients del Grupo Godó. Ara han escoltat les emissores d'aquest holding 111.000 oients. Per altres diaris (EP i Avui) sabem que RAC 1 tingué 24.000 oients. Per tant, segons les xifres de LV, RAC 105 en tingué 87.000.

Ara és l'hora de fer números. Segons LV, RAC 1 i RAC 105 tingueren 120.000 oients a l'onada anterior i 111.000 a l'onada actual. És a dir, segons les seves xifres, les emissores del Grupo Godó perderen 9.000 oients. Contràriament, a la notícia s'afirma que "Globalmente la audiencia de las emisoras del Grup Godó alcanzó la cifra de 111.000 oyentes, consolidándiose una tendencia al alza [...].". Així doncs, una pèrdua de 9.000 oients (un 7'55%) es converteix en la consolidació d'una tendència a l'alça.

No és, però, l'única trampa numèrica. El titular és totalment fals: ni RAC 1 dobla l'audiència ni RAC 105 augmenta un 8%. Certament, RAC 1 puja la seva audiència: passa de 17.000 oients a 24.000. Per tant, augmenta en un 41'12% l’audiència. Però no és cert que la dobli. El cas de RAC 105 és diferent: ha passat de 103.000 oients a 87.000. O sia, ha perdut 16.000 oients, raó per la qual perd un 15'55% d'audiència, és a dir, un descens es converteix en un augment, en aquest cas, d'un 8%.

AVUI (AV)

El titular i el subtitular de l'AV reflecteixen dos fets sens dubte importants: l'augment de la ràdio pública en català ("Catalunya Ràdio i COMRàdio fan créixer l'audiència de la ràdio pública a Catalunya") i el descens de Cadena Ser al tercer lloc ("Onda Cero aconsegueix desplaçar al tercer lloc al rànquing radiofònic català"). Posteriorment afirma que "Catalunya Ràdio puja un 14% i COMRàdio, un 86%".

Cal assenyalar, però, l'oblit sistemàtic (a l'anterior onada tampoc no s’hi fa esment) d'una altra emissora pública en català: Ràdio-4. En cap de les dues notícies ni tan sols s'esmenta.

EL MUNDO (EM)

Del tractament de EM, cal assenyalar-ne dos aspectes: d'una banda, la brevetat, ja que el cos de la notícia només consta de 133 paraules, i, d'altra, el titular ("Barril supera en audiencia radiofónica a Cuní") i un tros del lid ("El programa que conduce Joan Barril en COM Ràdio, La República, ha logrado superar a su más directo competidor"). Com que ja hem tractat tots dos temes, creiem que no cal insistir-hi.

CONCLUSIÓ

Al llarg del, text hem vist com els diaris utilitzen diversos mecanismes per "informar" sobre darrer EGM: l’omissió de dades, l’atenuació dels resultats, l’agrupació de les dades a conveniència (aprofitant el fet que un determinat grup mediàtic té més d'una ràdio) i la manipulació numèrica de les dades. A La mentira en la propaganda política y la publicidad (Paidós, 1995), de Guy Durandin, es comenten exemples similars als tot just assenyalats.

PROPOSTA CONSTRUCTIVA

Deixant de banda la validesa dels sistemes de medició, per tal d’evitar aquesta informació esbiaixada caldria, en primer lloc, que, en informar sobre audiències i lectors dels mèdia, els diaris siguin acurats en les dades. A més, per contextualitzar la informació, caldria que s'inclogués un quadre en què apareguin les dades de com a mínim les dues anteriors medicions (igual com es fa quan s'informa de l'IPC).