En aquest article volem analitzar els editorials del dia 23 de gener sobre el pacte estatutari entre el PSOE i CiU. Com sempre, analitzarem l'Avui, El Punt, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El Mundo i El País.

1. L'Avui

L'Avui titula "L'ampolla, mig plena o mig buida?". Planteja, doncs, l'editorial com una disjuntiva davant un context en què el líquid de l'ampolla n'ocupa la meitat. Aleshores cal decantar-se per si l'ampolla és mig plena o és mig buida.

L'Avui comença l'editorial plantejant la part positiva de l'acord:

L'acord que han subscrit José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas representa un avenç indiscutible en l'autogovern de Catalunya. En totes les grans qüestions que han estat en el centre del debat polític durant els darrers anys hi ha una millora palpable. [...] El PSOE ha arribat més lluny del que li permetia el context en què s'ha debatut l'Estatut i fins i tot les conviccions, els interessos i l'estratègia d'una part significativa dels seus dirigents territorials. L'absència de Bono i de Rodríguez Ibarra a la reunió del comitè federal que els socialistes van fer dissabte passat és, en aquest sentit, ben significativa.

En aquest paràgraf l'Avui destaca dues idees claus: el pacte PSOE-CiU "representa un avenç indiscutible en l'autogovern de Catalunya" i el pacte de CiU amb el PSOE ha permès que el partit socialista espanyol arribés "més lluny del que li permetia el context" polític i "les conviccions, els interessos i l'estratègia d'una part significativa dels seus dirigents territorials". Aquestes dues són, doncs, les parts positives del nou Estatut.

En canvi, en el segon paràgraf l'Avui presenta la part negatiu del pacte:

"El nou text ha avançat de manera ambiciosa en tots els aspectes, però queda lluny de la proposta que va aprovar el Parlament. Els partits polítics catalans van defensar tant aquell text que ara es veuran en la necessitat de justificar una rebaixa més que previsible. Pel que fa al finançament, per exemple, el redactat final, tal com ha quedat, implica una millora substancial que cal reconèixer, però no pas una reforma del model. Moltes coses, a més, dependran del futur: la creació i la definició de l'agència tributària catalana, la revisió dels criteris de solidaritat, la mateixa revisió de l'acord en funció dels resultats... [..]."

El paràgraf comença amb l'estructura "sí, però no". Primer diu que "El nou text ha avançat de manera ambiciosa en tots els aspectes" i després afegeix que "queda lluny de la proposta que va aprovar el Parlament". És a dir, l'ampolla és mig buida.

Quant al finançament, l'Avui afirma que les negociacions amb el govern espanyol han aconseguit "una millora substancial" sense que aquesta millora impliqui un "canvi de model" i que diversos aspectes claus del finançament han quedat posposats.

Per tant, l'ampolla és mig buida perquè hi ha hagut una rebaixa respecte de l'Estatut aprovat pel Parlament i perquè no hi ha hagut un canvi de model del finançament i se n'han deixat alguns aspectes claus per més endavant.

Fins aquí arriba l'argumentació de l'ampolla mig plena o mig buida de l'Avui. A partir d'ara, el diari farà consideracions "estructurals". Vegem-ho:

Al costat d'aquestes constatacions, cal fer-ne unes altres d'estructurals que ho han condicionat tot. Contra una proposta raonada des de Catalunya hi ha hagut una part d'Espanya que ha reaccionat amb una virulència insultant. Fins i tot han tornat a tremolar les casernes. I davant aquesta reacció violenta, una part substancial de la societat catalana s'ha alarmat i ha demanat "prudència" als seus representants. Els catalans no han respost amb contundència i seguretat a unes pressions que només buscaven espantar-los.

L'Avui afirma clarament que hi ha hagut una resposta part d'Espanya que "ho ha condicionat tot". I esmenta la reacció de l'Exèrcit espanyol. L'Avui assenyala que una part d'Espanya ha respòs amb una "virulència insultant" i amb una "reacció violenta". És a dir, en poques línies hem passat d'una resposta que inclou molta malícia o intenció de fer mal a una resposta agressiva, ofensiva (en el sentit d'ofendre).

A continuació manté que "una part substancial de la societat catalana" ha demanat "prudència" als polítics. En aquest sentit, l'Avui hauria de demostrar en què es basa per fer aquesta afirmació. L'Avui també assenyala que l'objectiu dels atacs era "només [...] espantar" els catalans. Segons aquesta lectura, doncs, "una part substancial" dels catalans som espantadissos ja que davant d'unes pressions d'una part d'Espanya demanem "prudència" als polítics. A més, no tenim contundència ni seguretat en nosaltres mateixos. En aquest retrat de psicologia social no demostrat que fa l'Avui els catalans no quedem ben parats.

Tot seguit l'Avui analitza les bases electorals del PSC i de CiU i la seva implicació en l'Estatut:

És obvi que el PSC, per exemple, ha anat molt més lluny del que li demanaven els seus electors. I que CiU també ha excedit en algun moment la resistència de la majoria dels seus votants. Només Esquerra Republicana podria haver fet curt per la seva implicació en el govern de Catalunya i en la governabilitat a Espanya. I potser això justificaria ara un rebuig que es limita a un aspecte bàsic però puntual.

A partir de la radiografia de la base electoral que fa l'Avui s'arriba a la conclusió que l'Estatut aprovat pel Parlament anava més o menys lluny del que volien els votants del PSC i de CiU. Així, tenim la utilització d'obvi i "ha excedit [...] la resistència de la majoria dels seus votants [de CiU]".

Pel que fa a ERC, el seu rebuig està provocat per més d'un "aspecte bàsic". Del que afirma l'Avui, però, es pot deduir que l'únic aspecte bàsic sigui el finançament. De tota manera, no es pot subestimar aquest aspecte. En aquest sentit, cal recordar que els portaveus d'ERC sempre han manifestat que l'Estatut tenia tres aspectes claus: nació, finançament i bilateralitat. A més, diversos contertulians i columnistes han coincidit en una mateixa idea: és cabdal aconseguir un bon finançament.

Després d'analitzar les conjuntures interna i externa, l'editorial de l'Avui arriba al darrer paràgraf:

Catalunya, doncs, pot tenir un Estatut millor que l'actual, però pitjor que el que va portar a Madrid. Dit això, cal preguntar-se què demanaven els catalans i què estaven disposats a cedir la majoria dels espanyols. El procés de reforma estatutària ha tornat a fer evident una relació anòmala. Una part de l'Estat -majoritària quantitativament- no està disposada a cedir gens en poder i privilegis. I una altra part -minoritària- està disposada a renunciar a molt per no sentir-se amenaçada.

L'editorial torna a l'ampolla mig buida o mig plena: "Catalunya, doncs, pot tenir un Estatut millor que l'actual, però pitjor que el que va portar a Madrid". A continuació proposa l'elaboració d'una recerca sociopolítica: què volen els catalans i quina part de les demandes dels catalans volen acceptar els espanyols.

També cal remarcar que l'Avui qualifica d'"anòmala" la relació entre Catalunya i Espanya. Els psiquiatres tenen clar què cal fer quan han de tractar una persona que està implicada en una relació anòmala: cal canviar-la o trencar-la.

Per acabar, l'editorial acaba amb l'adjectiu amenaçada. Així, hem passat de les anteriors pressions a les amenaces.

Pel que fa al contingut, l'editorial de l'Avui és una mostra clara d'un text en què s'han de fer molts equilibris a l'hora de donar una opinió i en què l'important és no definir-se de manera clara.

2. El Punt

El títol de l'editorial d'El Punt és clar: "Estatut possibilista". Així, possibilista posa límits a Estatut.

El Punt comença l'editorial de la manera següent:

Encara que cal esperar a l'acabament del procés de reforma estatutària i del conjunt de negociacions, no es pot obviar que l'acord establert entre el president de CiU, Artur Mas, i el del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, suposa un pas definitiu per a l'aprovació del nou estatut. És un acord que comparteixen tres dels quatre partits que van materialitzar la proposta del Parlament: CiU, el PSC i ICV. Només ERC hi ha posat objeccions, però ha deixat la porta oberta a l'acord. Així doncs, ja es pot dir que la base del nou estatut ha quedat definida.

El Punt comença donant per fet un Estatut basat en el que han pactat el PSOE i CiU Així, parla de "pas definitiu" i de "base del nou estatut".

Posteriorment, El Punt escriu:

I a hores d'ara el que s'evidencia és que s'ha optat per una solució possibilista -el millor estatut "possible"" s'afirma des de CiU-. Si es materialitza l'acord actual, estarem davant d'unes millores considerables en l'autogovern, però també d'un redactat substancialment diferent del que va sortir del Parlament. Millores en competències importants com ara la gestió de la immigració, els aeroports o el servei de rodalies de Renfe. I també hi ha un avenç en finançament, amb un augment dels trams en la cessió d'impostos de l'IRFP, l'IVA i els especials, i deixant la porta oberta a una única oficina tributària catalana.

En aquest fragment de l'editorial El Punt qualifica l'acord entre el PSOE i CiU de "solució possibilista" que permet "millores considerables en l'autogovern" encara que el redactat final és "substancialment diferent" de l'aprovat pel Parlament. I enumera un seguit de competències en què s'ha avançat i esmenta la millora del finançament.

L'opció pragmàtica s'ha imposat a una opció de més profunditat política que emanava de la proposta del Parlament, la de reformular la relació entre Catalunya i Espanya i les bases de la participació dels catalans a l'Estat. L'Estatut, tal com està ara, no reconeixerà amb valor jurídic la condició de Catalunya com a nació, i elimina aspectes essencials de bilateralitat com ara el fet que Catalunya pugui gestionar els seus impostos, sobre la base d'un principi d'aportació a l'Estat definit en concepte de solidaritat i pagament de serveis estatals. Amb aquest estatut Catalunya tindrà més competències, però no l'ambició en autogovern que emanava de l'estatut aprovat al Parlament; i l'Estat espanyol no avança en l'acceptació de la plurinacionalitat. El resultat final és pragmàtic, però arribar fins aquí potser s'hauria pogut aconseguit sense dos anys de debat estatutari i amb les tensions polítiques que s'han generat en amplis sectors de l'Estat.

El Punt contraposa l'opció pragmàtica a l'opció programàtica. Així, assenyala que Catalunya "tindrà més competències" però no pas "l'ambició" política de l'Estatut elaborat pel Parlament. El Punt esmenta diversos aspectes negatius de l'Estatut pactat per CiU: la reformulació inadequada de la relació de Catalunya amb Espanya, la manca d'aclariment de quina és la participació dels catalans a l'Estat, la manca de validesa jurídica del terme nació i la desaparició d'aspectes fonamentals de la bilateralitat. Finalment, El Punt dubta de si ha valgut la pena d'esmerçar tant d'esforç per fer un Estatut nou quan potser s'hauria pogut aconseguir el mateix mitjançant una relectura de l'Estatut vigent. També cal remarcar que El Punt afirma que "l'Estat espanyol no avança en l'acceptació de la plurinacionalitat", un dels aspectes bàsic de la proposta estatutària.

En definitiva, El Punt es distancia de l'Estatut pactat pel PSOE i CiU.

3. El Periódico de Catalunya

EPC titula "Un Estatut a cavall de l'ambició i el pragmatisme", és a dir, un Estatut a mig camí entre l'ambició i el pragmatisme, que com diu a la conclusió és "la millor Carta possible".

El primer paràgraf de l'editorial és aquest:

Catalunya tindrà un nou Estatut, molt millor que el del 1979, tot i que amb severes retallades respecte a la proposta del Parlament. A ningú ha de sorprendre, i encara menys als que van redactar un text deliberadament maximalista per afrontar ulteriors rebaixes, que el resultat final dilueixi els punts més dubtosament constitucionals. Tot Estatut ha de conjugar la doble legitimitat de la Cambra autonòmica i les Corts: aquestes són les regles del joc. Més enllà de quant s'ha respectat la voluntat del 90% del Parlament, el més rellevant és de quant autogovern gaudirà Catalunya. Més enllà de com s'inclogui el terme nació, només les noves atribucions en immigració, educació i justícia, la gestió d'aeroports i ports i la millora del finançament justifiquen per si mateixes l'acceptació dels límits fixats pel Govern. A cavall de l'ambició i el pragmatisme, Catalunya tindrà el millor Estatut possible.

L'editorial comença marcant els límits en què s'ha mogut l'Estatut proposat pel Parlament: "molt millor que el del 1979" encara que ha rebut "severes retallades". Així, s'han rebaixat "els punts més dubtosament constitucionals" atès que el Parlament va optar per "redactar un text deliberadament maximalista", raó per la qual les retallades "A ningú ha[n] de sorprendre".

No cal dir que això no és el que va dir EPC l'endemà de l'aprovació de l'Estatut al Parlament, com ja hem demostrat en un article anterior (www.contrastant.net/ves/EPCestatut.htm). A continuació reproduïm dos fragments de l'editorial d'aquell dia:

L'immobilisme també apareix al PSOE, on el sectors jacobins rebutgen fins i tot plantejaments de l'Estatut fàcilment defensables en el terreny constitucional, com ara la denominació de nació, la descentralització judicial a l'estil de la d'altres països com el nostre o un finançament més just.

Que [Catalunya] reclama treure-li totes les possibilitats a la Constitució per establir una estructura federal més d'acord amb la realitat plural que els discursos essencialistes. Pasqual Maragall no proposa bussejar en la història, sinó apostar pel futur: el de totes les nacions i regions espanyoles, per a les quals és vital trobar un model que permeti afrontar millor els reptes del segle XXI.

La denominació de nació ha estat canviada i aigualida perquè qui defineix que Catalunya és "com una nació" és el Parlament de Catalunya, no s'ha aconseguit la descentralització judicial i no s'ha assolit un finançament més just si just implica un canvi de model (sí s'ha aconseguit si suposa incrementar els diners que rebrà la Generalitat). A més, de l'"estructura federal" no se'n sap res.

Així doncs, EPC no va al·ludir en cap moment a l'Estatut com a "text deliberadament maximalista", sinó que en va assumir les implicacions.

Tot seguit EPC planteja que la qüestió a analitzar no és "quant s'ha respectat" el text original, sinó quin és el grau d'autogovern que tindrà Catalunya. Com que hi ha hagut una millora en diverses competències importants i una millora del finançament, això sols ja justifica "l'acceptació dels límits fixats pel Govern [espanyol]". Ara EPC ens aclareix que entre la disjuntiva d'un Estatut ambiciós o un Estatut pragmàtic, la solució ha estat elaborar un Estatut possible. És a dir, ni ambiciós ni pragmàtic, sinó un terme mig: possible.

EPC dedica una part del segon paràgraf de l'editorial al protagonisme que CiU ha volgut tenir en el pacte i hi afirma que:

Fins aquí, tot previsible. Tant com la triomfalista presentació de l'acord que ahir va fer la cúpula de CiU. Menys comprensible resulta que Mas i Pujol ja anunciïn que la federació mantindrà el seu discurs reinvidicatiu fins que hagi conquistat tot l'autogovern contingut en la proposta catalana, mentre Duran pretén eludir la voluntat del Parlament en aspectes com l'eutanàsia o l'avortament. Després de les amenaces de retirada del text per part de CiU, el pacte demostra que tot és "innegociable" o "irrenunciable" fins que s'accepta.

D'aquest fragment del segon paràgraf de l'editorial volem remarcar que EPC critica CiU perquè vol continuar amb el "discurs reivindicatiu" fins assolir l'autogovern que establia l'Estatut aprovat pel Parlament i que relativitza la utilització tàctica dels adjectius innegociable i irrenunciable quan s'usen al llarg d'una negociació.

EPC dedica el tercer i darrer paràgraf a ERC. Amb el destacat de "L'empipament d'Esquerra", EPC fa el comentari següent sobre ERC:

Mentrestant, Zapatero va intentar aplacar ahir el malestar dels líders d'ERC, que en un moment d'arravatament van arribar a amenaçar d'abstenir-se quan es voti la Carta. Al marge dels lògics recels pel progressiu acostament del PSOE a CiU, Carod i Puigcercós tenen dret a exigir al president Zapatero alguna contrapartida que justifiqui el sí al text. Però estan condemnats a sumar-se al consens, si no és que assumeixen el risc d'un possible canvi d'aliances tant a Madrid com a Barcelona.

En primer lloc, s'ha de comentar l'ús de paraules com arravatament i van arribar a. D'una banda, el mot arravatament fa referència a irritació, a enfuriament, i allunya la resposta d'ERC del món de la raó i la introdueix en el món de la des-raó. I, d'altra, van arribar a seguit d'un infinitiu serveix per indicar la intensitat de l'acció expressada per aquest infinitiu. Així, en dir que els líders d'ERC "van arribar a amenaçar d'abstenir-se" posa de manifest la voluntat d'ERC d'abstenir-se i, alhora, expressa implícitament que EPC està en contra d'aquesta decisió, presa, segons el diari del Grupo Zeta, en un "moment d'arravatament".

En segon lloc, EPC defensa que ERC demani contrapartides que possibilitin que pugui votar que sí al text.

I, en tercer lloc, se sobreentén que si ERC no aconsegueix contrapartides significatives (ja que tenir "el dret a exigir" alguna cosa no vol dir aconseguir-la), EPC afirma que ERC s'ha de sumar al consens si no vol quedar-se aïllada.

En resum, EPC defensa el pacte entre el PSOE i CiU ja que és "la millor Carta possible".

4. La Vanguardia

LV titula "En la hora del pacto" i comença l'editorial parlant de la tradició pactista dels catalans:

En ese editorial ["La hora de España", publicat l'1 d'octubre de 2005], nuestro diario pedía al Gobierno español una actitud generosa y a las fuerzas políticas catalanas que hiciesen honor a la tradición pactista de la sociedad a la que representan, una tradición antigua, anterior incluso a la propia democracia moderna, que ha contribuido a la existencia de una psicología colectiva basada en el valor del trabajo, la moral del esfuerzo y el sentido del límite.

Com es pot llegir, LV demana generositat al govern espanyol i pactisme als partits catalans.

En el segon paràgraf LV escriu que:

Casi cuatro meses después hay motivos para estar de enhorabuena. El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, y el presidente de Convergència i Unió, Artur Mas, alcanzaban la noche del sábado en el palacio de la Moncloa un acuerdo básico para llevar a cabo la tramitación parlamentaria del nuevo Estatut sin riesgo de descarrilamiento. El voto de CiU no es aritméticamente imprescindible en el Congreso de los Diputados -como sí lo fue en el Parlament de Catalunya-, pero a nadie inteligente se le escapa que el apoyo de la primera fuerza de oposición en Catalunya era políticamente indispensable para que la iniciativa reformista, fuertemente hostigada por el Partido Popular, no naufragase. El pacto Zapatero-Mas, respaldado ayer mismo por el president Pasqual Maragall, garantiza que habrá nuevo Estatut.

LV creu que l'acord entre el PSOE i CiU garanteix la tramitació parlamentària i l'aprovació en el referèndum de l'Estatut i el qualifica d'"iniciativa reformista".

En el tercer paràgraf LV diu que:

Aunque la definición exacta del articulado deberá perfilarse en los próximos meses en el seno de la comisión constitucional del Congreso, el nuevo Estatut aportará tres novedades importantes al autogobierno de Catalunya: una definición más nítida de la identidad nacional catalana, en perfecta sintonía con la Constitución española de 1978; una revisión gradual y más equitativa de la dotación financiera de la autonomía, sin quiebra de la solidaridad interterritorial española, y una mejora del marco competencial. En resumen: Catalunya mejora su autogobierno en el marco constitucional y España gana flexibilidad interna sin precipitarse en el abismo de la balcanización, como hace unos meses pronosticaban algunos profetas de la catástrofe. Es un compromiso europeo, un paso adelante en la maduración federal del modelo territorial español, perfectamente enmarcable en el pactismo británico de la devolution,como muy bien han sabido intuir estas últimas semanas el diario Finantial Times y el semanario The Economist, estandartes del mejor liberalismo anglosajón.

A partir del que escriu LV, el diari del Grup Godó està d'acord que Catalunya es defineixi "com a nació" si fem cas d'"una definición más nítida de la identidad nacional catalana, en perfecta sintonía com la Constitución española de 1978". A més, hi ha dues raons més per donar el sí al text aprovat pels socialistes espanyols i la federació catalanista: una millora del finançament i una millora de les competències. Cap al final del paràgraf, LV defensa que el nou Estatut és "un paso adelante en la maduración federal del modelo territorial español", és a dir, un pas en la transformació de l'estat de l'autonomies en un estat federal, afirmació que s'hauria de demostrar. A més, com afirma anteriorment, no hi ha perill de balcanització.

En el quart paràfrag trobem que:

Repitámoslo otra vez: ni España se rompe, ni Catalunya avanza hacia las aguas turbulentas de la secesión. El pacto del Estatut será beneficioso para la estabilidad política española y para los retos que este país deberá afrontar a medio plazo en un horizonte internacional y económico lleno de interrogantes. Lógicamente, hay en estas horas algunos problemas de digestión. El protagonismo adquirido por Artur Mas en la recta final de la negociación puede que haya provocado algún disgusto en la coalición de izquierdas que gobierna Catalunya y de una manera particular en Esquerra Republicana. Sin embargo, hay dos datos que no pueden pasar por alto: Pasqual Maragall será el president del nuevo Estatut y el pacto del Tinell verá cumplido uno de sus puntos cardinales. Pero no a costa de la marginación de CiU. Mas y Duran han actuado con inteligencia y han sabido reafirmar la vocación pactista de Convergència i Unió en un momento muy delicado de la política española. Y ello tiene mérito. Como también debe reconocerse la tenacidad del president Maragall, principal artífice estratégico de la España plural; la impronta de Esquerra, que fue el primer partido en proponer públicamente la reforma del Estatut, y el realismo de Iniciativa.

LV comença aquest paràgraf afirmant que la unitat d'Espanya no està en perill: Espanya no es trenca i Catalunya no camina cap a la independència. A més, l'Estatut que han pactat el PSOE i CiU "será beneficioso para la estabilidad de la política española y para los retos que este país deberá afrontar" en el futur.

Posteriorment, LV comenta que Pasqual Maragall serà el president del nou Estatut i el Pacte del Tinell veurà com es compleix un dels seus principals objectius programàtics. Tot seguit LV acaba el paràgraf fent referència a polítics i partits catalans: Mas i Duran han actuat amb intel·ligència, Maragall ha tingut molta tenacitat, ERC ha deixat la seva impromta a l'Estatut i Iniciativa ha actuat amb realisme. És a dir, reparteix elogis.

Finalment, l'editorial de LV acaba demanant que el PP reflexioni i fent un elogi del pactisme:

Y el PP debe reflexionar. De nuevo se pone en evidencia su riesgo de aislamiento estructural. Por muchas pasiones negativas que el Estatut haya desatado en España - y vive Dios que las ha desatado-, el PP no puede caer en la tentación de querer recuperar el poder sobre la base de una movilización anticatalanista. Qué tremendo error. Porque es la hora del pacto. Del pacto razonable. De ello debemos felicitarnos.
Cal remarcar l'al·lusió al "pacto razonable", o sia, no qualsevol pacte, sinó el raonable. D'aquesta manera, l'editorial acaba com comença: el titol fa referència al "pacto" i l'última idea és un elogi del "pacto razonable".

En resum, l'editorial traspua des del començament i fins al final que LV està d'acord amb el pacte assolit pel PSOE i CiU.

5. El Mundo

El títol de l'editorial mostra que EM és crític amb el nou Estatut: "Zapatero pacta con CiU a costa del consenso y la solidaridad". És a dir, EM afirma que Zapatero es carrega el consens constitucional i la solidaritat entre espanyols.

L'editorial comença com segueix:

Este fin de semana ha supuesto un punto de inflexión en la legislatura y en la estrategia política de José Luis Rodríguez Zapatero.El presidente del Gobierno ha alcanzado un acuerdo con CiU que le basta para sacar adelante un nuevo Estatuto para Cataluña en el Congreso de los Diputados y someterlo, con total tranquilidad, a referéndum en dicha comunidad autónoma. En este sentido, la advertencia de Carod-Rovira de que lo pactado "es insuficiente" sólo contribuye a incrementar la preocupación en la medida en que si ERC se suma será siempre a costa de nuevas concesiones.

EM parteix de les premisses que el Parlament espanyol aprovarà l'Estatut pactat entre el PSOE i CiU i que en el referèndum que s'ha de convocar guanyarà el sí. L'amoïna, però, que ERC s'afegeixi al pacte perquè aquesta incorporació suposaria "nuevas concesiones". El sintagma és prou clar: el pacte entre PSOE i CiU ha suposat ja un seguit de concesiones, "viejas concesiones", a les quals s'han d'afegir les que el govern espanyol farà si ERC se suma al pacte, que són "nuevas concesiones".

EM dedica les primeres línies del segon paràgraf a dues idees: CiU apareix com a probable nou soci del PSOE i el PSOE i CiU (i potser d'altres partits) tenen "la voluntad común de aislar al PP". A continuació assenyala que és poc probable que el PP i el PSOE arribin a un pacte durant la tramitació parlamentària de l'Estatut:

A menos que el trámite parlamentario permita su incorporación, lo cual parece poco probable, el acuerdo de Zapatero con los nacionalistas catalanes consuma la ruptura de la regla tácita de la Transición según la cual toda reforma que afecte al modelo de Estado debe contar con el respaldo de los dos grandes partidos nacionales. Zapatero se convierte así en el responsable de liquidar el llamado consenso o pacto constitucional, uno de los logros más importantes de la Historia reciente de España.

EM dóna com a fet que es trencarà el pacte tàcit entre el PSOE i el PP (a qui anomena "los dos grandes partidos nacionales") que qualsevol canvi en el model d'Estat havia de comptar amb l'aprovació dels dos partits espanyols.

En el tercer paràgraf EM escriu que:

De hecho, todo hace pensar que acabar con ese consenso ha sido parte fundamental de la estrategia del Gobierno. Zapatero ha hecho concesiones de toda índole a Cataluña a costa del interés general para garantizarse el apoyo político tanto de los nacionalistas catalanes como de otras formaciones de la misma ideología que quieran imitar esta operación en sus respectivas comunidades, redundando en el aislamiento del PP, al que no le bastará con ser la lista más votada para gobernar.

EM critica Zapatero perquè "ha hecho concesiones de toda índole a Cataluña a costa del interés general" amb l'objectiu que els partits nacionalistes de les diferents comunitats autònomes de l'Estat espanyol li donin "apoyo político". EM oposa, doncs, "interés particular" a "interés general". EM torna a fer referència a les concesiones que ha fet Zapatero, que ara qualifica de concessions "de toda índole".

A continuació assenyala que algunes d'aquestes concesiones són inconstitucionals:

En cuanto a los términos del acuerdo, son menos graves de lo que hubiera supuesto la aprobación del texto remitido por el Parlamento catalán. El nuevo Estatuto se ha redactado con habilidad para soslayar los elementos más flagrantes de inconstitucionalidad.Ahora bien, esto no quiere decir que no los haya -cabe destacar por su enorme gravedad el atropello que para las libertades individuales supone el deber de conocer el catalán-, ni que esa calculada ambigüedad vaya a servir para cortar la espiral de reivindicaciones nacionalistas. El propio Mas se encargó de pinchar esa burbuja al advertir de que CiU "nunca renunciará" a conseguir el Estatuto aprobado en Barcelona, y ERC ya ha dejado muy claro que por "cuatro reales" no pacta y que seguirá dando batalla. "Hoy me siento más independentista que nunca", declaraba ayer Carod.

EM reconeix que l'acord està redactat en termes "menos graves" que el redactat pel Parlament, però, tot i això, hi veu inconstucionalitats. Si bé s'han eliminat "los elementos más flagrantes de inconstitucionales", encara en queden de menys flagrants. Per exemple, el deure de saber el català.

A més, EM creu que continuarà "l'espiral de reivindicaciones nacionalistas". En aquest sentit, cita les declaracions de Mas en què deia que continua defensant l'Estatut aprovat pel Parlament, l'afirmació de Carod que se sent més independentista que mai i les paraules d'ERC que continuarà treballant per la millora de l'Estatut i, en cas que no se'n surti, per un nou marc polític.

Més endavant, EM se centra en la definició de Catalunya "com una nació":

La fórmula escogida para denominar a Cataluña constituye todo un "salto adelante", por utilizar las palabras de Mas, para las reivindicaciones nacionalistas.Es verdad que el preámbulo no dice explícitamente que Cataluña sea una nación. Pero sí incluye que el Parlamento catalán la ha definido de esta manera, lo cual equivale a colocar una señal luminosa que servirá de estrella de Oriente al futuro caminar hacia la patria prometida de ese "pueblo catalán" invocado por los nacionalistas. Y también se ha tergiversado el sentido del artículo 2 de la Constitución para otorgar a Cataluña la condición de "realidad nacional", dejando un margen para la interpretación que será aprovechado -ya lo ha sido- por quienes se empeñan en equiparar a Cataluña con España.

EM afirma que "en el preámbulo no se dice explícitamente que Cataluña sea una nación", però pensa que tot i això pot ser "una señal luminosa" que poden utilitzar els "nacionalistas " per parlar de "pueblo catalán" i, per tant, pot conduir a situacions no desitjades.

A continuació EM argumenta que l'Estatut implica que l'Estat quedi hipotecat. Així, el destacat mostra clarament aquesta idea ("Un Estado hipotecado"):

En cuanto al ámbito de la financiación, Zapatero ha pactado con CiU a costa de la solidaridad interterritorial, que es uno de los pilares de nuestro sistema de convivencia. A la creación de una Agencia Tributaria catalana en un plazo de dos años se suman una ampliación sustancial de la cesta de impuestos cedidos que afectará a todas las comunidades, y el compromiso explícito e incluido en el propio Estatuto -extravagancia que sienta un pésimo precedente- de que en los próximos siete años el Estado invertirá en Cataluña un porcentaje equivalente al de su contribución al PIB, una cifra que asciende a 3.000 millones de euros.

Després d'assenyalar que l'Estat espanyol queda hipotecat per l'Estatut, EM se centra en la reducció de la solitaritat interterritorial:

La solidaridad se reduce, por tanto, por dos vías. El Estado pierde recursos para compensar las diferencias entre unas comunidades y otras al ceder un mayor porcentaje de los impuestos. Y los pierde también al hipotecar una parte de los Presupuestos para cumplir sus compromisos con Cataluña, que se convierte, así, en la única comunidad que tiene garantizadas las inversiones públicas hasta 2014. En suma, el modelo de financiación se ha modificado de manera bilateral y en beneficio de las comunidades más ricas y a costa de las comunidades, y también de los ciudadanos, más pobres. Así lo demuestra lo irrelevante de la rebaja de impuestos anunciada por Solbes. El dinero que podría haber financiado recortes sustanciales de los impuestos en beneficio de todos los ciudadanos se destinará a acentuar la capacidad de dominio y clientelismo de la clase política catalana, como ya advirtió Rajoy.

EM sosté que la solitaritat interterritorial es redueix perquè l'Estat deixarà d'ingressar diners i perquè l'Estat invertirà 3.000 milions d'euros a Catalunya. Tot plegat provocarà que l'Estat tingui menys diners per dedicar a la solidaritat.

També cal remarcar que EM creu que el nou Estatut augmentarà "la capacidad de dominio y clientalismo de la clase política catalana". Així, fa seves les paraules de Rajoy. En aquest sentit, és significatiu l'ús de ya, és a dir, s'ha acabat complint el que deia el dirigent del PP.

En el darrer paràgraf de l'editorial fa saber que analitzarà el nou Estatut, com ja va fer amb el text aprovat pel Parlament, i fa un resum de les principals idees expressades al llarg del text:

Cuando llegue el momento de su debate en la comisión constitucional, EL MUNDO analizará el nuevo texto artículo por artículo, como hizo con el proyecto aprobado en septiembre, y denunciará todo aquello que suponga un retroceso en términos de la igualdad de derechos y la solidaridad interterritorial. Aunque no sea la catástrofe que salió de Barcelona, se trata de un Estatuto que no responde a los criterios de consenso e interés general. Aparte de sus consecuencias negativas directas, abre una etapa en la que el 40% de los españoles van a sentirse excluidos del nuevo proyecto colectivo. Queda por ver lo que opinan los votantes del PSOE en el resto de España.

En aquesta citació EM qualifica l'Estatut aprovat pel Parlament de catástrofe i assegura que el 40% dels espanyols queden foren del pacte estatutari. L'última oració de l'editorial la dedica als votants dels PSOE. Tot i que no ho diu implícitament, EM té l'esperança que els votants no catalans del PSOE no facin seu el nou Estatut.

En conclusió, EM està en contra de l'Estatut pactat pel PSOE i CiU. Des del títol de l'editorial fins al final es mostra molt crític amb el nou text estatutari.

6. El País

EP titula "Nuevo Estatuto al fin". Amb la utilització de al fin EP evidencia que estava esperant des de feia dies que s'arribés a un pacte i que, a més, està content pel pacte.

El primer paràgraf és el següent:

Ha habido entendimiento entre Zapatero y Artur Mas, y lo habrá con el resto de los participantes en la negociación del nuevo Estatuto catalán, porque para todos ellos era peor el desacuerdo que el acuerdo. Aparte otras razones, porque los negociadores catalanes sabían que difícilmente encontrarían una ocasión comparable si el fracaso de esta iniciativa llevaba al PSOE a la oposición. Había alguna duda en el caso de CiU dado que está fuera del gobierno catalán, y le tentaba la hipótesis de fracaso seguido de elecciones anticipadas. Pero sólo podría asumir el coste de la ruptura si era capaz de trasladar la responsabilidad a la intransigencia del Gobierno. Zapatero ha actuado de forma que Artur Mas pueda apuntarse el éxito, e incluso le ha dado la oportunidad de ser él quien informe de los acuerdos.

Cal destacar dues idees d'aquest paràgraf. En primer lloc, EP afirma que hi ha entesa "con el resto de los participantes en la negociación del nuevo Estatuto catalán". És a dir, EP dóna per fet que ERC donarà el seu vistiplau a l'Estatut pactat pel PSOE i CiU. I, en segon lloc, EP no tenia clar quina seria la postura de CiU perquè la federació catalanista actualment és a l'oposició.

El segon paràgraf comença amb l'oració següent:

Su satisfacción [la de CiU] es proporcional a la incomodidad de ERC al verse de nuevo apartada de la jugada decisiva, como en septiembre.

D'aquesta oració, se'n desprèn la idea que la incomoditat d'ERC amb l'Estatut no està motivada per raons polítiques, sinó perquè no ha participat en "la jugada decisiva".

En el tercer paràgraf EP fa un elogi del pacte com a mitjà de negociació política i, en conseqüència, remarca la legitimitat que genera:

Pero el acuerdo es el resultado de un pacto. Aunque el texto llegó avalado por el 90% del Parlamento catalán, una mayoría de los ciudadanos de esta comunidad compartía con la mayoría de los ciudadanos del resto de España la preferencia por el pacto; es decir, que no compartía la idea, inicialmente defendida por algunos sectores nacionalistas, de que el Parlamento español debía limitarse a convalidar el anteproyecto catalán. Un pacto implica cesiones recíprocas, y es lo que ha habido. Contra lo que sostiene cierto soberanismo declamatorio, ello no reduce, sino refuerza, la legitimidad del Estatuto que resulte.

En el quart i cinquè paràgraf EP posa un exemple de pacte, concretament, la definició de Catalunya com a nació:

Un ejemplo es lo sucedido con la definición de Cataluña como nación. Los ciudadanos de Cataluña tienen derecho a pensar y sostener que Cataluña es una nación, pero hacerlo figurar así sin más en el Estatuto equivale a dar por supuesto que esa convicción es compartida por las partes que pactan, España y Cataluña. Y eso no es así; ni la mayoría de los diputados de las Cortes ni la de los españoles en general asume esa definición. El Estado no podría reconocerla sin asumir el riesgo de que un hipotético gobierno nacionalista decida un día tomar pie en esa aceptación para proclamar el derecho unilateral de ruptura, o para interpretar el deber de conocimiento del catalán de una manera que afecte a derechos políticos de los ciudadanos, por ejemplo.

Se ha buscado una solución pragmática. Se admite e inscribe en el preámbulo que los catalanes, a través de su Parlamento, consideran a Cataluña como nación, pero se remiten sus eventuales consecuencias a la distinción constitucional entre nacionalidades y regiones: ni más, ni menos. Y para que no haya dudas, en el articulado se vuelve a la definición como nacionalidad en los términos del Estatuto aún vigente. Se toma así la palabra a los nacionalistas que habían dicho que se trataba de un reconocimiento simbólico, sin consecuencias jurídicas. La cuestión no depende de que vaya en el preámbulo o en el articulado -en ambos casos podría tener consecuencias jurídicas, al menos a efectos interpretativos-, sino en que se evite una definición diferente a la constitucional.

Del primer paràgraf de la citació cal remarcar la idea que els catalans "tienen derecho a pensar y sostener que Cataluña es una nación". Segons aquesta formulació, els catalans tenim "derecho a pensar y sostener" que Cataluña és una nació, però després cal tenir en compte que "ni la mayoría de los diputados de las Cortes ni la de los españoles en general asume esa definición", per la qual cosa el dret no s'exerceix. Una vegada més es posa de manifest que tenir el dret de pensar alguna cosa no implica exercir-lo.

Per la seva banda, el segon paràgraf de la citació explica que s'ha buscat "una solució pragmàtica" al problema de la definició de Catalunya partint de la idea que es tracta de fer "un reconocimiento simbólico" de la identitat de Catalunya que no tingui conseqüències jurídiques i que encaixi dins la Constitució espanyola.

En el sisè paràgraf EP analitza el finançament:

Algunos portavoces nacionalistas habían condicionado su actitud final ante esta cuestión al grado de acuerdo en el tema de la financiación. Artur Mas vino a decir que, al margen de los contenidos concretos, lo principal era que se había cambiado el sistema, asumiendo lo esencial de sus planteamientos sobre financiación. De momento, sin embargo, no habrá Agencia tributaria única que recaude todos los impuestos en Cataluña, incluidos los del Estado, como planteaba el anteproyecto, sino una agencia consorciada.

Cal remarcar l'ús de de momento i de sin embargo a la darrera oració de la citació. Tots dos estan relacionats amb "la Agencia tributaria única". La unió de de momento amb no indica que encara no s'ha dut a terme alguna cosa i el connector sin embargo té una funció contraargumentativa, en cas s'oposa a la idea implícita que hi ha d'haver una Agència tributària única..

El setè i darrer paràgraf és el següent:

Habrá tiempo de discutir la letra pequeña del acuerdo y otras cuestiones polémicas como las inversiones del Estado en Cataluña con más detalle. De momento, es bueno que haya acuerdo, que el Estado haya demostrado fuerza para no ceder en cuestiones que pondrían en cuestión su función como garante de la igualdad y solidaridad y que ello sea compatible con una actitud no intransigente en cuestiones en sí mismas discutibles. Son tan excesivas e inexactas las palabras con que Eduardo Zaplana ha reaccionado en nombre del PP ante el acuerdo -en contraste con la reacción de todos los otros partidos e incluso de los líderes del PSOE más reticentes- que no hacen más que subrayar el momento político en que Zapatero alcanza uno de los objetivos más trascendentes que se había marcado para su primera legislatura.

Cal remarcar que EP afirma que "el Estado [ha] demostrado fuerza". D'una banda, una cosa és el Gobierno i una altra el Estado. Qui ha pactat l'Estatut amb CiU és el govern espanyol, no pas l'Estat espanyol. D'una altra, cal tenir present que, segons l'Estatut vigent, la Generalitat és Estat. A més a més, EP és l'únic diari dels analitzats que fa referència a l'Estat com a negociador. L'altre diari que analitzem publicat a Madrid repeteix reiteradament que qui pacta és Zapatero, és a dir, el president del govern espanyol.

Finalment, EP critica les declaracions de Zaplana en contra del nou Estatut, paraules que considera "tan excesivas e inexactas" que serveixen per donar més relleu a l'acord assolit per Zapatero, que s'havia proposat que l'aprovació de l'Estatut fos "uno de los objetivos más transcendentes" de la legislatura actual.

A partir de la lectura de l'editorial, s'arriba a la conclusió que EP està (molt) satisfet pel pacte entre el PSOE i CiU.

7. Conclusió

A partir de l'anàlisi dels editorials, es pot arribar a la conclusió que EP, EPC i LV estan d'acord amb el pacte PSOE-CiU, que EM hi està en contra, que El Punt se'n distancia i que l'Avui no es decanta clarament per cap de les dues opcions.