El dia 11 de desembre El Periódico
de Catalunya va publicar un article de Noam Chomsky
publicat en anglès el 8 del mateix mes amb el
títol d'A dangerous neighbourhood. Tanmateix,
cal dir que com ha assenyalat www.rebelion.org el text
ha sofert mutilacions (i alguns canvis formals i lèxics)
que en cap moment no han estat justificades per l'esmentat
diari.
Els fragments suprimits es poden classificar
de la manera següent:
1. Eliminació d'incisos, que
aporten informació addicional, l'eliminació
dels qual implica que el lector/la lectora de vegades
no interpreta correctament el text.
2. Eliminació d'oracions subordinades,
sobretot adverbials, que aporten matisos o explicacions
suplementàries a l'oració principal.
3. Eliminació de paràgrafs
que consisteixen en una oració o en dues oracions
breus. En la majoria d'ocasions es tracta d'explicacions
que faciliten la interpretació correcta del text.
4. Eliminació d'adjectius qualificatius
que no permet que l'autor precisi la seva opinió
sobre un fet.
Tot i que la majoria de supressions
no afecten el contingut ideològic de l'article,
cal assenyalar que n'hi ha algunes que sí que
l'afecten o que el poden afectar:
El 2002, Washington va demostrar què entén
per democràcia el president Bush al donar suport
a un cop militar que va enderrocar breument el Govern
de Chávez. Després va haver de fer marxa
enrere a causa de l'oposició al cop a Veneçuela
i a tota Amèrica Llatina. (la negreta és
nostra i correspon al text suprimit per EPC).
Sense la causal no sabem per quines raons Bush es va
fer enrere.
Un altre cas claríssim és
el següent:
El suport al Govern electe
ha augmentat durant aquests anys.
En aquest cas, l'aparició o supressió
de l'adjectiu que qualifica al govern de Chávez
és fonamental. A causa de la presentació
que fan diversos mèdia del govern de Chávez
com a sinònim de dictadura, el fet que aparegui
electe, és a dir, escollit democràticament,
és importantíssim. I l'omissió
condiciona la lectura correcta del text.
Per tant, a partir del text suprimit
o omès podem arribar a dues conclusions: les
omissions suavitzen el discurs ideològic de Chomsky
i descontextualitzen les explicacions del lingüista.
NOTA:
A continuació reproduïm el text sencer.
LES AMÈRIQUES CONTRA ELS EUA
Com Veneçuela manté
les llars enceses a Massachusetts,
es pot llegir en un anunci a tota pàgina en un
important diari dels Estats Units. El pagaven Petróleos
de Venezuela i Citgo, la seva subsidiària establerta
a Houston.
Aquesta publicitat descriu un programa,
impulsat pel president de Veneçuela Hugo Chávez,
per vendre combustible de calefacció amb descompte
a les comunitats pobres de Boston i el sud del Bronx.
Un dels gestos més irònics registrats
mai en el diàleg Nord-Sud. L'acord es va concretar
després que un grup de senadors nord-americans
enviés una carta a les nou empreses petrolieres
més importants demanant-los que donessin una
part dels seus recents guanys rècord per ajudar
els residents pobres a cobrir les seves despeses de
calefacció. L'única resposta va venir
de Citgo.
Als EUA, l'acord ha esta rebut amb
desconfiança. Alguns afirmen que Chávez,
que ha acusat l'Administració Bush d'intentar
derrocar el seu govern, actua amb fins polítics
-a diferència, per exemple, dels programes d'ajuda
purament humanitaris de l'Agència per al Desenvolupament
Internacional nord-americana.
El combustible ofert per Chávez
és un més dels molts desafiaments als
estrategs de Washington que sorgeixen a l'Amèrica
Llatina. Les sorolloses protestes durant el viatge del
president Bush al novembre a la Cimera de les Amèriques,
a l'Argentina, mostren l'amplitud del problema.
Des de Veneçuela fins a l'Argentina,
l'hemisferi se n'està anant fora de control,
amb governs de centreesquerra per tot arreu. Fins
i tot a Amèrica Central, que encara pateix els
efectes de la "guerra al terror" del president
Ronald Reagan, amb prou feina es pot mantenir la situació
controlada.
A Sud-amèrica, les poblacions
indígenes s'han tornat molt més actives
i influents, particularment a Bolívia i l'Equador,
els dos productors importants d'energia, ja sigui oposant-se
a la producció de petroli i gas o bé sostenint
que ha de ser controlada a nivell local. Alguns parlen
fins i tot d'una Nació Índia.
Mentrestant, la integració econòmica
es reforça, invertint l'aïllament relatiu
que es va iniciar amb la conquesta espanyola. En
general, la interacció Sud-Sud creix, amb les
principals potències (el Brasil, Sud-àfrica,
l'Índia) al capdavant, especialment en assumptes
econòmics.
Tota l'Amèrica Llatina està
incrementant el comerç i altres relacions amb
la Unió Europea i amb la Xina. I tot i que
s'han registrat alguns retrocessos, és possible
una expansió econòmica, especialment per
als exportadors de primeres matèries, com el
Brasil i Xile.
De tots els països llatinoamericans,
Veneçuela és probablement el que ha estret
més les seves relacions amb la Xina. Actualment
projecta vendre més petroli a Pequín,
com a part d'un esforç per reduir la seva dependència
d'un Govern nord- americà hostil.
El problema més espinós
a la regió per a Washington és Veneçuela,
que proveeix gairebé el 15% del petroli que importen
els Estats Units. Chávez, elegit el 1998, exhibeix
la mena d'independència que els Estats Units
entenen com un desafiament, igual que passa amb l'aliat
de Chávez, Fidel Castro.
El 2002, Washington va demostrar què
entén per democràcia el president Bush
al donar suport a un cop militar que va enderrocar breument
el Govern de Chávez. Després va haver
de fer marxa enrere a causa de l'oposició
al cop a Veneçuela i a tota Amèrica Llatina.
Accentuant el malestar de Washington,
les relacions entre Cuba i Veneçuela s'han fet
més estretes. Els dos governs practiquen el sistema
de canvi, cada un recolzant-se en els seus punts forts.
Veneçuela proveeix petroli a baix preu mentre
Cuba organitza programes d'alfabetització i salut
i envia milers de mestres i metges, que, com passa
arreu, treballen a les àrees més pobres,
que havien estat prèviament desateses.
Els projectes conjunts de Cuba i
Veneçuela també estan tenint un impacte
considerable en d'altres països del Carib, on,
amb un programa anomenat Operació Miracle, metges
cubans atenen persones que no tenien esperances de ser
ateses, amb fons proporcionats per Veneçuela.
Chávez ha guanyat reiteradament
eleccions i referèndums controlats per organitzacions
internacionals, tot i l'aclaparadora i aferrissada
hostilitat dels mitjans de comunicació.
El suport al Govern electe ha
augmentat durant aquests anys. El veterà periodista
Hugh O'Shaughnessy explica per què en un informe
per a l'Irish Times: "A Veneçuela,
on l'economia del petroli ha produït una rutilant
elit de supermilionaris, una quarta part dels que ara
tenen menys de 15 anys pateixen fam, per exemple, i
el 60% de la gent per sobre dels 59 anys no té
cap ingrés. Menys del 5% de la població
disposa de Seguretat Social. Només ara, sota
el president Chávez, la medicina ha començat
a ser una cosa real per a una majoria de pobres en la
rica però profundament dividida societat veneçolana
[...] Des que va arribar al govern mitjançant
eleccions democràtiques i va començar
a transformar el sector de la salut i dels serveis socials
que tan malament atenien el gruix de la població,
el progrés ha estat lent, però perceptible...".
Ara Veneçuela s'està acostant
al Mercosur, el bloc comercial líder d'Amèrica
del Sud, que ja inclou l'Argentina, el Brasil, el
Paraguai i l'Uruguai; presenta una alternativa a l'anomenat
Tractat de Lliure de Comerç de les Amèriques,
patrocinat pels Estats Units.
El que està en aquests moments
en joc a la regió, com a totes les altres parts
del món, són models socials i econòmics
alternatius. Moviments populars enormes sense
precedents s'han desenvolupat perquè la integració
dels països vagi més enllà dels programes
econòmics, per abraçar els drets humans,
les inquietuds sobre el medi ambient, la independència
cultural i els contactes entre els pobles.
Aquests moviments són ridículament
anomenats antiglobalització perquè afavoreixen
una globalització dirigida a afavorir els interessos
dels pobles, no els dels inversionistes o les institucions
financeres.
Les dificultats dels Estats Units a
les Amèriques s'estenen tant al Nord com al Sud.
Per raons òbvies, Washington ha intentat confiar
més en el Canadà, Veneçuela i d'altres
fonts de petroli que no siguin les d'Orient Mitjà.
Les relacions del Canadà amb els Estats Units,
però, són més "tibants
i combatives" del que ho han estat mai abans
com a resultat, entre altres qüestions, del rebuig
de Washington a les decisions del Tractat de Lliure
Comerç de l'Amèrica del Nord que afavoreixen
el Canadà.
Tal com Joel Brinkley
informa a The New York Times, "parcialment
com a resultat d'això, el Canadà intenta
construir una relació forta amb la Xina i alguns
alts càrrecs diuen que hauria de traspassar una
porció significativa del seu comerç, particularment
el petroli, dels Estats Units a la Xina".
Realment, fa falta molt talent per aconseguir
que fins i tot el Canadà s'allunyi dels Estats
Units. Però el que està passant és
que la política de Washington a l'Amèrica
Llatina només incrementa l'aïllament dels
Estats Units. Un exemple recent: durant 14 anys seguits,
l'Assemblea General de l'ONU ha votat en contra de l'embargament
comercial contra Cuba. En l'última votació,
aquesta resolució va ser aprovada per 182 països.
Quatre hi van votar en contra: els Estats Units, Israel,
les illes Marshall i Palau. Micronèsia es va
abstenir.
|