S'ha presentat Pierre Bourdieu només des de la seva faceta d’"activista", sobretot en la dècada dels noranta del segle XX. Se li adjudica el rètol de ”crític del neoliberalisme”, però no se’ns ofereixen els seus arguments. D’altra banda, la seva obra sociològica (les seves aportacions, tan discutibles com es vulguin) queda en un segon pla i la majoria d’articles es limiten a citar en fila índia les seves obres. Com acostuma a passar sovint, aquests mèdia només se centren sobretot en allò que, segons el seu parer, constitueix la faceta més mediàtica d'un personatge, alhora que la retroalimenten. En certa manera, si observem el tractament de la seva mort, es confirmen algunes de les afirmacions de Bourdieu a Sobre la Televisió, especialment quan parla de les categories de percepció dels i les periodistes, que porten irremeiablement a una determinada visió i construcció de la realitat. Bourdieu guanya, doncs, una batalla (teòrica i simbòlica) després de la seva mort.

S’ha fet un tractament exquisit, gairebé de guant blanc, en el cas de la mort de Cela. La seva faceta de franquista, de censor, ha quedat en quart pla i s’hi han buscat pal·liatius i disculpes.

Es tracta d’una premsa nacional espanyola. Especialment significatiu pel que revela en aquest sentit, és l’escàs espai que dedica l’Avui al sociòleg bearnès, sobretot si ho comparem amb les nombroses pàgines que mereix la mort de Cela. Sense voler desmerèixer algunes de les obres literàries de Cela, el lloc que ocupa aquest escriptor en la història de la literatura universal està per sota del que ocupa Bourdieu en la sociologia d’arreu del món. Per tant, una mostra més del provincianisme cultural espanyol que ens envaeix.

Ara bé, deixant de banda aquestes constants dels tres mitjans, volem centrar-nos en el tractament que de les dues morts va fer La Vanguardia.. Hi focalitzem la nostra atenció perquè la notícia sobre el decés del sociòleg, signada per Òscar Caballero, constitueix un atac despietat contra Bourdieu, que en tot cas seria més propi d’un article d’opinió. L’article és ple de tot un seguit de (des)qualificacions i d’ironies que tenen ben poc a veure amb el gènere informatiu i que difícilment permeten a la i al lector/a del diari de fer-se una idea del que representa Bourdieu en el panorama de la sociologia contemporània.

Aquest atac contra Pierre Bourdieu es construeix bàsicament amb tres mecanismes, que molt sovint es retroalimenten.

En primer lloc, hi ha una minimització de la seva vàlua i importància com a sociòleg. Així, en començar la notícia s’afirma el següent:

“Y si el pensamiento único fuera él? Bourdieu: el intelectual más poderoso de Francia." La portada del "L'Evenement du Jeudi" del 2 de agosto de 1998 tuvo eco fúnebre en la primera de "Le Monde" de hoy. "Pierre Bourdieu ha muerto", titula el vespertino en el espacio reservado a la política y a la guerra. Y le dedica dos páginas. Normal: según estadísticos americanos, Bourdieu (muerto de cáncer a sus 71 años, el miércoles, en París) era "el intelectual más mencionado en la prensa mundial".

Així doncs, per a Òscar Caballero el fet que Le Monde dediqui la primera pàgina al sociòleg es deu només a la projecció mediàtica del personatge ("el intelectual más mencionado en la prensa mundial", segons una estadística de la qual ben segur Caballero no s’ha plantejat la validesa). Una altra vegada les categories de percepció del periodista li impedeixen anar més enllà (un exemple més de l'autoreferencialitat que caracteritza el món del periodisme) i preguntar-se si no hi ha altres raons que hagin influït en la decisió del diari francès, com poden ser la importància de Bourdieu en el camp de la sociologia mundial o el nacionalisme francès. És evident, però, que l’articulista de La Vanguardia no po tenir en compte el primer factor, ja que immediatament afirma:

Avezado manipulador, el filósofo convertido en sociólogo, pero cuyas doctrinas "mezclaban agudas observaciones a perogrulladas sustentadas en encuestas discutibles" (Verdès-Leroux en "Le savant et la politique") alcanzó al gran público en 1993, cuando "La misère du monde" vendió 80.000 ejemplares a 22 euros.

Fixem-nos que l’articulista usa el mot “doctrinas” per referir-se a les teories de Bourdieu. El mot no és casual, ja que és totalment coherent amb d’altres que apareixen a l’article (“gurú”, “prédica”, “secta” i “los predicadores del impuesto Tobin”), amb els quals configura un veritable camp semàntic que vertebra tot el text. Fins i tot en l’àmbit més estrictament acadèmic es nega el pa i la sal al sociòleg bearnès, atès que, segons Caballero, aquell no hauria elaborat cap corpus teòric (subjecte per tant a uns mètodes i a uns criteris de validació reconeguts i acceptats dins la sociologia) sinó “doctrines”, que com ja se sap entren en el terreny de les creences. La cita que segueix, de Verdès-Lerux, (un bon exemple de discurs reportat que s’integra en el discurs de l’articulista) serveix per reforçar la desqualificació acadèmica de Bourdieu, tot i que no deixa de ser un enunciat vague i imprecís. Quines són aquestes “agudas observaciones” o “perogrulladas sustentadas en encuestas discutibles”?

Cap al final de l’article apareix un altre fragment revelador:

“Sus panfletos últimos preferían otro chivo expiatorio: la prensa "como portavoz de los grupos de poder que la poseen".

Deixant de banda el qualificatiu de “panfleto”, que fa referència, entre d’altres llibres, a Sobre la televisió (abans ja s’hi havia referit com a “su panfleto contra la televisión”), cal comentar el sintagma “otro chivo expiatorio”, que cal relacionar amb un enunciat anterior (“Pero el comienzo de la fama precedió en cuatro años a mayo del 68: "Los herederos" denunció el papel de "la escuela francesa como sede del sistema de reproducción del poder social".). Amb aquest sintagma, l’articulista de La Vanguardia nega qualsevol validesa acadèmica a les conclusions del llibre Les héritiers (i suposem que també de La reproduction) ja que en aquestes conclusions el sociòleg només s’inventa “chivos expiatorios”.

En segon lloc, hi ha una etiquetació negativa i denigratòria del personatge. Així, hi podem llegir expressions com ara “avezado manipulador”, “gurú del movimiento”, “mandarín todopoderoso de la clase universitaria gala”, “vigoroso crítico del neoliberalismo”. En aquest sentit, cal remarcar el destacat de l’article (“Pierre Bourdieu era el gurú de los movimientos de la izquierda no integrada”), en què apareix una altra vegada el terme “gurú” i que cal atribuir-lo no pas al periodista que ha elaborat la notícia sinó segurament a una decisió d’un nivell superior mitjançant la qual el mitjà de comunicació assumeix i reafirma el plantejament general de l’article. Tota aquesta etiquetació no necessita ser demostrada en cap moment, sinó que allò que designa esdevé realitat pel fet de ser enunciat en un mitjà de comunicació. Veiem aquí la capacitat que tenen els mèdia de construir/crear la realitat mitjançant el poder designador del llenguatge.

En tercer lloc, al llarg de la notícia només s’hi citen mitjans de comunicació i personalitats acadèmiques que són especialment crítics amb el sociòleg. Aquestes citacions esdevenen arguments d’autoritat irrebatibles que no necessiten tampoc cap mena de demostració i serveixen de retruc per confirmar/reforçar l’etiquetació del personatge. Així, a les cites ja esmentades de L'Evenement du Jeudi o de Verdès-Leroux, se n’hi afegeix una de Raymond Aron:

“En los años 1960, Raymond Aron, que fuera su director de investigación, definió a Bourdieu como "gurú de secta, arrogante y dominador, experto en intrigas universitarias, despiadado con quienes podrían hacerle sombra".

Les paraules atribuïdes a Aron (que han estat repetides pels mèdia francesos, especialment l’expressió “gurú de secta”) són la prova irrefutable que necessita el fiscal Óscar Caballero per condemnar Bourdieu d’uns crims que en cap moment ens explica. Ara bé, cal adonar-se d’entrada que la data és d’allò més inconcreta (“los años 1960”); una mostra de periodisme de precisió, doncs. D’altra banda, si la citació és (aproximadament) certa, el periodista no l’hauria d’acceptar com una mena de veritat de revelada que li serveix per confirmar els seus (pre)judicis sobre el Pierre Bourdieu, sinó que l’hauria de contrastar i hauria de comprovar fins a quin punt està fonamentada en fets. En el fons, el conjunt de l’article no deixa de ser una variant en l’àmbit cultural d’un tipus de periodisme molt estès a les seccions de política o “nacional” dels mèdia convencionals: el periodisme de declaracions.

Sens dubte, les paraules d’Aron constitueixen l’argument d’autoritat en què es basa Caballero per desqualificar/etiquetar Bourdieu. Tot seguit pren la paraula Bernard-Henri Lévy:

En 1998 Bernard-Henri Lévy, enemigo dilecto, lo describe como "el amargado maestrito que debió aguardar para hacerse oír a que desaparecieran los auténticos ‘maîtres-à-penser’".”

Fins i tot, l’articulista es permet ironitzar després d’aquesta citació:

“No era lo que Bourdieu pensaba de Bourdieu.”

Evidentment, si algú llancés un atac contra Óscar Caballero segurament podríem concloure que no és pas el que Óscar Caballero pensa d’Óscar Caballero. Sense anar-hi més lluny, la polèmica mediàtica que va desfermar a l’Estat francès el llibre Sobre la televisió només s’entén perquè evidentment el que s’hi afirmava no era que “els mèdia convencionals pensen dels mèdia convencionals” (o el que els periodistes pensen dels periodistes). Com diu un sociòleg català, cap geperut no es veu el seu gep.

Precisament, per veure’s el gep d’un mateix, no ens podem estar de recomanar a Óscar Caballero de llegir dues obres de Bourdieu, Per una sociologia reflexiva i Le Métier de sociologue (escrit amb Jean-Claude Passeron i Jean-Claude Chamboredon), on trobarà moltes reflexions sobre els problemes metodològics i epistemològics amb què s’ha d’encarar un/a sociòleg/a, les quals creiem que poden ser útils per a moltes professions, com ara la de periodista.

En contraposició al que hem vist fins ara, el tractament informatiu de la mort de Camilo José Cela fou molt diferent. D'entrada, el titular de la secció "El entierro" és prou explícit: "Muere Cela, el gran provocador". S'insisteix en aquesta idea en el subtítol de l'apartat dedicat a "Las reacciones", on s'afirma que Cela era "un escritor cuyas opiniones no dejaban indiferente a nadie", el titular del qual era "Adios emocionado a un autor único". Es torna a insistir en el tarannà provocador de l'escriptor espanyol en el subtítol de l'apartat dedicat a "Su vida": "La trayectoria del escritor ha estado jalonada por diversos episodios polémicos e incluso pintorescos".

En primer lloc, és remarcable l'ús del connector incluso, que evidencia la implicació de la persona que elabora el subtítol en allò que escriu. I, en segon lloc, a partir d'aquests textos es pot arribar a la conclusió que les provocacions de l'escriptor espanyol tenen un valor positiu. A més, aquestes provocacions eren bàsicament morals, moltes vegades basades en l'ús de paraules grolleres a oïdes pulcres sense cap rerafons ideològic o polític.

Un altre aspecte important que apareix en el textos que comentem és la presentació del passat franquista de Cela. Xavi Ayén ("Un vivir apasionado") escriu el següent:

En 1939, acabada la Guerra Civil, se hace funcionario del Sindicato Nacional Textil. Fue también censor, aunque benévolo: "Ni leía siquiera las revistas, ponía el sello y me daban un sueldecito de 375 pesetas al mes". Fue promocionado en su carrera por el delegado nacional de Prensa y Propaganda Juan Aparicio en los años cuarenta. Pero, con los datos en la mano, la verdad es que fue más censurado que censor. En 1946, el director general de Propaganda, Pedro Rocamora, afirmaba que la lectura de "La familia de Pascual Duarte" le hizo sentirse "enfermo y con malestar físico inexplicable. (...) Es una novela que predispone inevitablemente a la náusea".

Podem llegir que fou un censor bènevol i que, de fet, "fue más censurado que censor". Així doncs, l'obscur biogràfic queda totalment blanquejat: Cela no es res més que un censor benèvol censurat.

Josep Massot ("La creación de un personaje") aporta una visió on Cela és la unió dels contraris, com el ying i el yang, és a dir, un personatge summanent dúctil i versàtil:

Cela es el temperamento anárquico y geniudo -como Dalí o González Ruano- que incomoda incluso a sus afines, y en él conviven el censor y el censurado, el tremendista ("Pascual Duarte") y el más contemporáneo ("Mazurca"), el escatológico y el dandi, el franquista y el amigo de los exiliados, el inventor de exabruptos y el tímido, el carpetovetónico y el existencialista o, en fin, el autor experimental y el pícaro oportunista. Al final acabó entregándose a la caverna. Pero antes de ser patético, Cela fue, en momentos difíciles, defensor de la poesía catalana, de Picasso, de Aub, de Américo Castro o de Aleixandre y amigo de Camus, Miró, Malaparte o Tristan Tzara.

Aquí veiem que pesa tant el franquisme de Cela com l'amistat amb els exiliats. Per cert, el sintagma "el amigo de los exiliados” implica que Cela és amic de tots els exiliats, afirmació que cal considerar hiperbòlica. En tot cas, serà amic d'alguns exiliats. I, a més, ser amic d'alguna persona no vol dir compartir-ne necessàriament les idees (de qualsevol mena).

Només José Martí Gómez, a la secció "Diario de un reportero", és més distant amb el passat franquista de Cela:

Fue criticado por muchas cosas; por haber ejercido de censor en sus años jóvenes, por ejemplo.

A més de censor, però, Cela fou un delator franquista. Veiem que enfoca el tema Xavi Ayén:

La aparición, en la transición, de un documento que probaba que Cela se había ofrecido como delator a la policía en el año 1938 le produjo, según sus biógrafos, una profunda depresión, pues era un intento de no ser reclutado para el frente.

Com abans, quan es parla del Cela censor, ara hi ha una comprensió cap al Cela delator: només ho va fer per evitar anar a fer la guerra.

Pel que fa a les idees Camilo José Cela, hi trobem una visió crítica aportada per Manuel Vázquez Montalbán en un recull de citacions elogioses de personalitats de la vida cultural espanyola ("Más allá de sus incorrecciones o exageraciones, siempre quedará su literatura."). A més, Baltasar Porcel relativitza la figura de l'escriptor espanyol en un article en en fa una crítica parcial ("Cela-1: león marino").

Per acabar, Xavi Ayén comenta, entre d'altres anècdotes, que Cela, borratxo, va cridar "Maricóooon" a un dels artistes d'una sala de festes on havia anat per celebrar que el dictador veneçolà Marcos Pérez Jiménez li havia pagat tres milions de pessetes (de 1953) per escriure un llibre d'encàrrec. Se suposa que aquesta anècdota és una de les que permet de subtitular, com hem vist anteriorment, que la vida de Cela va tenir episodis "pintorescos". En aquest sentit, l'insult i el menyspreu de Cela no només no són criticats, sinó que s'explica l'anècdota com un senyal de com era de divertit el Nobel espanyol.

En conclusió: mentre que Cela és un personatge que se serveix dels mèdia per projectar-se públicament i, alhora, els mèdia se serveixen de Cela per crear polèmiques sovint intranscendents i totalment irrelevants (es tracta d’una veritable relació simbiòtica), Bourdieu és un crític dels mèdia convencionals. En aquest sentit, el tractament informatiu de La Vanguardia, en tant que el cas més acomplert, és paradigmàtic.