L'Algèria que surt als mitjans de comunicació és la d'un país tenyit de sang. Les informacions que arriben a Occident parlen gairebé sempre d'atemptats, barriades i pobles destrossats, degollaments macabres i molts ferits i morts. Aquest caòtic i violent hàbitat, que el corresponsal del diari El País al Magrib, Ferran Sales, resumeix com una 'guerra no declarada', enfronta els extrems del poder autoritari algerià i l'islamisme més intransigent. Les víctimes són sempre els més indefensos: el poble algerià, que rep el bany d'una violència sense discriminació que ofega camperols, treballadors, religiosos, periodistes, dones i nens.

El món occidental no sap respondre encara la pregunta següent: què passa a Algèria? Potser és necessari un viatge al passat històric i repassar el camí fins a aquest present violent per entendre de quina manera les llavors de la sang han donat el fruit.

1. Punts claus de la història d'Algèria
Algèria ha estat considerada sempre una terra de rebels. Al llarg de la història ha sofert tot un seguit d'invasions que l'han convertida en una terra de població heterogènia, on conviuen grups culturals i ètnics molt diferents. La immensitat del territori, unes cinc vegades l'extensió de França, ha fet possible que cadascun d'aquests grups conservi una autonomia relativa, però alhora ha creat una estructura social que durant molts anys ha impedit que s'establís un poder central fort capaç de tirar endavant un projecte de país. Els obstacles han estat múltiples, des de la mateixa situació interna, amb dinàmiques desintegradores, fins a unes relacions amb l'antiga metròpoli i la resta del món sempre difícils.

Una sèrie de factors han situat Algèria entre els països del sud de la Mediterrània més influents en la política europea: un potencial humà de 27 milions d'habitants molt dinàmic a nivell demogràfic (el 70% dels seus habitants són menors de 30 anys); riqueses energètiques al subsòl abundants, barates i fàcils d'explotar (sobretot gas i petroli); una situació geogràfica privilegiada dins l'entom del Magrib i la Mediterrània Occidental; la seva proximitat amb Europa i, finalment, la importància de la comunitat algeriana resident al continent europeu, sobretot a França.

Tampoc no s'ha d'oblidar la dimensió de les relacions de caràcter econòmic que Algèria manté amb el vell continent, que han establert uns nexes d'interdependència molt forts. Dels acords sobre el gas algerià que arriba a Europa a través dels gasoductes transmediterranis -cap a Itàlia.

El primer any del FIS com a partit polític legalitzat va ser el del triomf i la consolidació. Joves convençuts, idealistes i amb poques expectatives de futur, conformaven la militància més fidel, i el partit els aportava esperances i un objectiu pel qual lluitar: participar en el sanejament del país amb la imposició d'una república islàmica. Com diu Lahouari Addi, professor de l'lnstitut d'Estudis Polítics de Lió, el que els integristes proposaven era una refosa de les institucions i les confiaven a la sobirania de Déu:

''Fan una crida a Déu per limitar l'arbitratge de l'administració, ja que uns responsables de l'estat temorosos de Déu i obedients als textos divins no seran mai corromputs.''

L'actuació conjunta, no obstant, excloïa per principi qualsevol possibilitat d'iniciativa personal: la força de l'Islam es troba en el conjunt, en la unió. Per això calia allunyar Occident del pensament dels joves àrabs i adoctrinar-los segons la llei islàmica. En aquesta primera etapa, el FIS no només va créixer en militància, sinó que va comptar amb el suport econòmic del món àrab, especialment dels Emirats Àrabs i Kuwait, països que fomenten l'expansió de l'Islam. Després de la guerra del Golf, l'Iran -ja sigui de manera directa o bé a través del Sudan- es va convertir en la principal font de recursos econòmics de l'estranger.

Per la seva banda, el FIS continuava estenent les seves idees a través de les mesquites, una xarxa de comunicació molt poderosa als països islàmics. Els milers de centres d'oració repartits arreu del territori algerià servien de plataforma des d'on fer sentir cada setmana el seu missatge político-religiós (els divendres, equivalent al nostre diumenge) i parlar als fidels cinc cops al dia (el nombre de pregàries diàries obligades per l'Alcorà). Aquest sistema havia estat el mecanisme de difusió política encoberta durant els anys anteriors i ho va continuar sent fins a passar de nou a la clandestinitat, el 1992. Els màxims líders del FIS, Abassi Madani i Ali Benhadj, tots dos imans, van aconseguir cohesionar i organitzar un potent moviment d'oposició al règim algerià a les mesquites, des d'on adoctrinaven els seus fidels religiosament i políticament amb l'objectiu final de crear un estat islàmic. A més a més, el FIS també s'encarregava de cobrir les necessitats més bàsiques de la població a través d'una complexa xarxa d'associacions assistencials i culturals, creada ja des dels anys de la il·legalitat.

Així doncs, després de la victòria a les municipals, els islamistes van multiplicar l'agitació social i van reclamar eleccions presidencials anticipades: volien governar a nivell estatal. L'any 1992, un cop d'estat va impedir que un FIS guanyador a les eleccions legislatives pogués governar Algèria. Els seus màxims dirigents van ser perseguits i empresonats i el partit va ser dissolt el gener del 1992 per ordre del Tribunal Superior algerià. Madani i Benhadj, els dos principals líders, van ser condemnats a 12 anys de reclusió per un tribunal militar, però bona part dels seus dirigents ha continuat treballant en la clandestinitat a Algèria o des de països com Bèlgica, Alemanya o els Estats Units, on han rebut l'estatus de refugiats polítics.

El 1994, l'estat major algerià (els militars) va escollir Liamin Zerual, fins aleshores ministre de Defensa, nou president d'Algèria. Zerual era aleshores partidari del diàleg amb els islamistes, però les converses van fracassar. El FIS es va reorganitzar i es va iniciar una dinàmica d'accions violentes que va portar a la lluita armada directa contra l'estat. Entre les estratègies de terror utilitzades, gairebé totes amb la població civil com a víctima principal, el FIS va amenaçar d'atemptar contra tots els estrangers que hi hagués a Algèria a partir de l'1 de febrer de 1994. La promesa es va fer efectiva i a mitjans de mes 27 persones, entre periodistes, religiosos i membres de les administracions estrangeres al país, havien estat assassinades i, com a conseqüència, uns 10.000 estrangers van marxar del país.

El maig de 1994, el Grup Islàmic Armat (GIA), format per integristes radicals molt violents propers a les tesis del FIS, van reivindicar el seu primer atemptat: l'assassinat de dos religiosos francesos i un de belga. Segons les seves pròpies paraules, era un primer pas en ''l'aplicació de la política de liquidació dels jueus, dels cristians i dels descreguts de la terra musulmana d'Algèria.'' Però no només els estrangers han estat víctimes directes de l'escalada de la violència dels grups radicals. Les dones algerianes, que durant anys havien estat lluitant per sortir de la marginació a què l'lslam més radical les pretenia sotmetre, també van ser objecte dels atacs integristes.

Des de l'any 1992 han mort a Algèria més de 60.000 persones. La violència que exerceixen tant els grups integristes com les forces de seguretat de l'estat tenen atrapada i terroritzada la gran majoria de la població civil. Però les notícies esfereïdores que arriben a Occident sobre les massacres només són una part d'aquesta violència. El control ferri que l'estat porta a terme sobre les informacions que es proporcionen de cara a fora fa que se'ns presentin com a únics culpables de la violència a Algèria els grups integristes. El juny de 1994, el govern d'Alger va decretar la prohibició de difondre informacions independents sobre atemptats o enfrontaments armats a excepció de les que fossin elaborades per l'agència oficial de notícies. El que no es dóna a conèixer, evidentment, són els casos de violència exercida pel mateix exèrcit, ni com l'exèrcit se serveix de la repressió i la tortura per intentar acabar amb els grups integristes. La violència de l'estat -també la dels integristes armats- ha estat denunciada per Amnistia Internacional (AI) i per la Lliga Àrab per a la defensa dels Drets Humans. Un informe d'AI del 25 d'octubre de 1994 assegurava que les forces governamentals i els grups islamistes armats havien ''assassinat salvatgement milers de civils algerians, víctimes de la violència arbitrària que s'intensifica cada dia que passa.''

La premsa independent que havia sorgit durant el període de transició democràtica del país ha anat desapareixent a causa de les pressions econòmiques exercides per l'estat i perquè molts dels seus periodistes han esdevingut objectius d'atemptats, inspirats i duts a terme tant pels integristes com pel govern.

A finals de 1994, el president Zerual va fer un gir en la seva política. Va obrir una ronda de diàlegs amb els islamistes i va convocar eleccions legislatives per a finals de 1995 en un intent d'evitar que el conflicte acabés desembocant en una guerra civil de dimensions incontrolables. Però per això van ser necessaris dos gestos: Ia rehabilitació de I'ala política del FIS -mitjançant l'alliberament dels seus dirigents i l'anul·lació de la dissolució del partit- i la desaparició de qualsevol acte de violència tant per part de l'exèrcit (tortura i repressió) com per part dels integristes (atemptats i segrestos).

Els partits confessionals com el FIS i partits d'esquerres com el front de Forces Socialistes, el Partit dels Treballadors o l'àntic partit únic FAN, no van poder participar en les eleccions. Tot i així, es van poder presentar partits poc representatius i amb poques possibilitats de victòria com els islamistes moderats de Hamàs o el partit antiislamista bereber. La participació popular en els comicis va ser molt alta (74,92%) i la victòria de Zerual, aclaparadora (61,30% dels vots). Els resultats van ser acceptats per totes les parts, fins i tot pel FIS, que va reconèixer la victòria del president i li va oferir una treva i la possibiliat d'iniciar el diàleg.

El fet que una gran part de la població algeriana hagi de sobreviure en condicions molt precàries, amb un índex molt elevat d'atur, i que el nombre creixent de joves que s'incorpora a l'edat de treballar tinguin molt poques possibilitats de tirar endavant, explica que la situació d'inestabilitat social hagi derivat en una divisió de la població: uns miren cap a Orient i reclamen una república islàmica que els uneixi en un front comú per a un futur millor; els altres, titllats pels islamistes d'individualistes i mancats de fe, miren cap a Occident, enlluernats per les imatges d'abundància que els arriben del Nord.

Les últimes eleccions legislatives del juny de 1997, que ha guanyat la Reagrupació Nacional Demòcrata (RND) del president Zerual, han donat pas al primer Parlament multipartidista des de la independència d'Algèria. Els 106 observadors internacionals de 30 països de l'ONU designats per supervisar els comicis, no obstant, van dictaminar que el procés electoral havia estat ''mancat d'objectivitat per la carència de llibertat'' en l'exercici de la seva missió -tot i que no van parlar de frau- en part de l'escrutini algerià. L'oposició sí que va denunciar que hi havia hagut frau electoral, però el govern no en va fer cas. A partir de l'informe de l'ONU, els governs occidentals han d'establir ara els criteris per al futur de les relacions amb Algèria i amb aquesta intenció la Unió Europea va enviar-hi, l'hivern de 1998, una delegació per veure sobre el terreny quin era l'estat real de la situació.

2. El conflicte i les parts

Salima Ghezali, directora del diari algerià La Nation, definia a principis de 1997 la situació d'Algèria amb aquestes paraules:

''És una guerra civil. No és una guerra oberta ni declarada, però estem en una situació de guerra civil. El conflicte s'inicià amb la violència islamista. Després s'agreujà i el govern creà les milícies. Hi ha civils que han pres les armes contra el poder constituït i hi ha civils que han estat armats pel poder constituït. Avui hi ha forces armades, militars, policia, grups armats islàmics i grups de ciutadans organitzats en milícies. Aquests són els elements que protagonitzen la guerra civil a Algèria.'' (El viejo topo, núm. 103, gener de 1997)

La divisió de la societat algeriana i l'esclat de la lluita armada no es pot justificar per la crisi econòmica resultant dels 30 anys de govern socialista autoritari, per la situació caòtica o per la corrupció. El mal és molt més greu. Els islamistes estan convençuts que trobaran la seva identitat (en el cas d'Algèria, perduda amb la colonització) en la religió, i això no es pot entendre des d'un Occident cada cop més laïcitzat.

Després del cop d'estat de 1992 i la il·legalització del FIS, la guerra latent ha esdevingut definitivament una guerra entre l'exèrcit i els islamistes. La societat algeriana es troba ben bé al mig, entre els atemptats indiscriminats dels radicals i la repressió física i psicològica d'un exèrcit que la remet al colonialisme.

En el conflicte algerià s'enfronten dues parts de la societat clarament diferenciades. A més dels sectors més partidaris d'una islamització de la societat contraposats a aquells que busquen un model occidental, la divisió també es tradueix a les esferes del poder. Entre els sectors dirigents, la polarització està protagonitzada, d'una banda, pels islamistes i, d'altra, pel govern.

2.1. Els islamistes
La tornada al fet religiós està protagonitzada per dues orientacions islàmiques diferents:

a. L'Islam modern, oficial, on l'estat musulmà mana sobre la llei islàmica. No admet una separació entre estat i religió, però accepta l'adaptació del dret religiós al món modern.

b. L'Islam radical, que apareix com a portador d'una regressió social, d'un conservadorisme extrem, que utilitza contra els efectes nocius d'una modernització que creu que és imposada. Vol sometre el món modern a una concepció totalitària del dret religiós: la xària (la ley islàmica). Per l'Islam radical, la religió mana sobre l'estat musulmà.

A Algèria, aquestes dues concepcions de l'Islam s'hi enfronten d'una manera fratricida, i alhora totes dues van contra el govern: la primera, a través de la via democràtíca (per exemple, el Moviment de la Societat per la Pau, segon partit més votat als últims comicis); la segona, amb la lluita armada liderada pel GIA.

2.2. El govern

Segons Sami Naïr, professor de la Universitat París VIII, l'estratègia governamental consisteix a enfortir, en primer lloc, la cúpula militar per evitar escissions i, a continuació, facilitar l'accés d'un president capaç de dur a terme una transició democràtica després d'haver afeblit la força social dels islamistes. El president escollit va ser Liamin Zerual, exministre de Defensa.

Segons l'arabista Gemma Martín, professora de la Universitat Autònoma de Madrid i directora de l'Área Magreb-Oriente Medio del Centro Español de Relaciones Internacionales, l'estratègia d'afebliment del FIS per part del govern s'ha organitzat al voltant de dos eixos. D'una banda, el foment de mesures econòmiques favorables a la burgesia urbana (alguns sectors de la qual donen suport al FIS) a través de facilitar les inversions en àmbits molt rendibles, com per exemple el sector immobiliari o el d'importació-exportació. D'altra banda, s'ha impulsat la creació de llocs de treball polítics -aparentment improductius- per als joves, en un intent d'allunyar-los de les milícies.

En termes polítics, el govern ha permès l'expansió de l'islamisme moderat per intentar que absorbeixi l'islamisme que hi ha en certs sectors de la societat.

Les accions del GIA i la seva crida a la guerra santa permeten al règim legitimar la seva lluita antiislamista de cara a la resta de països, ja que la manipulació informativa fa que s'identifiqui tota la guerrilla islamista amb els excessos del GIA. La imatge de l'extremisme facilita que Alger rebi el suport de la comunitat internacional, que vol evitar que algun dia les riqueses energètiques algerianes puguin caure en mans de l'integrisme radical.

El suport econòmic internacional fa pensar que la lluita contra el radicalisme islàmic li és molt més rendible al govern Zerual que no pas repartir-se el poder amb l'oposició. A més, és fàcil veure que es donen les condicions favorables a una radicalització política i al sorgiment de grups integristes islàmics armats a d'altres països del Magrib, com Tunísia o el Marroc. Aquestes condicions es podrien extremar si els islamistes arribessin al poder a Algèria, i això facilita encara més el suport internacional a l'actual règim.

De tota manera, el suport econòmic i financer internacional no evita que la crisi social empitjori cada dia. La població és víctima d'una violència que assassina, però també d'un govern que no dubta a fer servir la brutalitat com a mètode efectiu de repressió. La periodista algeriana Salima Ghezali exerceix des de fa temps una denuncia infatigable contra un govern i un exèrcit que empresonen i torturen arbitràriament molts algerians, sense que la premsa del país ho mencioni.

3. Missatgers de la sang

El món occidental rep les informacions de la realitat algeriana a través de les agències de notícies o dels corresponsals. Des de les terres algerianes, les informacions arriben amb tots els matisos propis que atorgui el periodista o amb els condicionaments, fins i tot existencials, que aquest estigui vivint a Algèria.

Fins a mitjan 1996, el corresponsal d'El País a Alger fou Ferran Sales, el qual va ser expulsat del país i es va haver de traslladar a Rabat (Marroc). La Vanguardia ha mantingut el contacte amb les informacions algerianes a través del servei especial de Kim Amor, igualment des de Rabat.

Les informacions d'Algèria que El País i La Vanguardia ens porten a casa nostra tenen una missió d'emmagatzematge informatiu. És a dir, la societat occidental es limita a acumular les informacions com a simple acte mecànic, sense deixar que entrin de debò en la pell de cadascun dels ciutadans. Les notícies algerianes vénen massa sovint tenyides de sang, ja que l'única percepció de la realitat per a un occidental és la dels atemptats i de les massacres. Els mitjans de comunicació no revelen les altres realitats d'Algèria, com podrien ser les culturals o les socials, perquè no són noticioses. La sensació d'un observador europeu és que la mercaderia informativa és sempre la mateixa i que l'acumulació de notícies arriba amb una minvada orientació reflexiva sobre el conflicte. Així, Algèria es converteix en un mer país pintat a qualsevol mapa-mundi de color vermell sangonós.

Aquesta realitat periodística es pot aplicar a múltiples conflictes mundials, que semblen que tenen una clonicitat informativa. Ara bé, els matisos ens fan veure aquestes repeticions amb una diferenciació palesa. Per intuir i descobrir els matisos i les diferències sobre les informacions publicades a la premsa a Catalunya, presentem una anàlisi que aborda dos fronts informatius. Un primer on s'analitzen els aspectes més diferenciadors sobre les informacions publicades arran de tres atemptats a Algèria. Per a aquest apartat hem escollit tres notícies publicades pels diaris El País i La Vanguardia. La raó per la qual hem escollit aquests dos mitjans de comunicació és perquè, bàsicament, són els que ofereixen més informacions -i d'una manera més continuada- sobre Algèria. A més, també contenen aportacions amb un contingut més analític sobre el conflicte que altres diaris catalans. En segon lloc, hem fet una anàlisi dels editorials de tots els diaris publicats a la ciutat de Barcelona (Avui, Diari de Barcelona. El País, El Periódico i La Vanguardia) quan va tenir lloc el cop d'estat a Algèria el gener de 1992 per assabentar-nos de quina va ser la reflexió i el posicionament de la premsa catalana respecte de la fi de la primera experiència democràtica algeriana.

En el conflicte algerià, les informacions d'El País i La Vanguardia es poden assimilar bé i les diferències, a priori, són inapreciables o fins i tot inexistents. L'anàlisi feta de tres informacions sobre el conflicte algerià que van publicar posa en evidència que els titulars són l'autèntica brúixola informativa de les notícies, i l'element que diferencia l'estil i el punt de vista dels dos rotatius.

Així, a les notícies que van publicar sobre un atemptat amb cotxe bomba que va tenir lloc a Alger el 25 de gener de 1995 i sobre un altre atemptat molt similar contra la Casa de la Premsa, també a Alger, el 12 de febrer de 1996, es pot comprovar com els titulars de La Vanguardia atribueixen la culpabilitat de l'acció terrorista als integristes i titulen d'una manera força espectacular: ''Los integristas provocan una masacre al hacer estallar un coche bomba en el centro de Argel'' (La Vanguardia, 3 1 de gener de 1995) i ''Matanza de los integristas en Argel'' (La Vanguardia, 12 de febrer de 1996).

Als titulars de les mateixes informacions al diari El País, la culpabilitat de l'acció no es dóna als integristes: ''Un coche bomba causa 38 muertos y más de 250 heridos en el centro de Argel'' (El País, 31 de gener de 1995) i "18 muertos y 52 heridos en Argel en un atentado con coche bomba contra la Casa de la Prensa'' (El País, 12 de gener de 1996). En aquell moment ningú no s'havia responsabilitzat encara de l'atemptat, i així ho recull El País, mentre que La Vanguardia atribueix directament l'acció als integristes.

Una altra diferència que s'observa és que El País, als seus dos titulars, quantifica la informació amb xifres concretes de morts i ferits, mentre que La Vanguardia mesura la magnitud de l'atemptat amb dos termes, ''masacres'' i ''matanza'', més inconcrets, però que donen a entendre una gran quantitat de víctimes i que tenen una connotació important d'espectacularitat.

En una altra ocasió, els titulars tornen a evidenciar la diferència de criteris informatius entre els dos diaris. En relació amb la mort d'un grup d'integristes per part de l'exèrcit algerià (26 de març de 1995), La Vanguardia publica: ''El ejército abate a 300 integristas en una vasta operación en Argelia''. El titular informa que és l'exèrcit el protagonista del fet i qui ha reduït els presumptes terroristes. El País, en canvi, titula: ''Más de 300 integristas mueren en una emboscada del Ejército al suroeste de Argel'' i, per tant, el protagonisme se l'emporten els integristes, que moren víctimes d'un parany. En aquests titulars la diferent connotació dels termes ''abate'' i ''mueren'' torna a mostrar una dualitat informativa ja que el verb ''abatre'' té un significat més atenuant, és gairebé un eufemisme informatiu, mentre que ''morir'' és una sentència clara ja que, en definitiva, es va aconseguir posar fi a la vida dels integristes. Però no s'acaba aquí la reflexió sobre aquests titulars.

Els dos titulars descarreguen de responsabilitat a l'exèrcit: el que utilitza 'abate' perquè edulcora l'acció de matar i el que usa 'mueren' perquè gairebé sembla que morin sols. Per suposat, el lector comprèn què ha ocorregut, però ho carrega ideologicament de forma diferent si la frase està contruïda d'una manera o altra. Per expressar-ho plàsticament, la reflexió que s'imposa és la següent: per què no es va titular, per exemple, ''L'exèrcit assassina 300 integristes a Algèria'', entre d'altres models de titulars amb els quals s'expressaria un rumb informatiu diferent?

La diferenciació informativa també es pot detectar en altres parts de la notícia. La Vanguardia, per exemple, fa judicis prematurs i hipòtesis que no s'han contrastat en la informació del 31 de gener de 1995 (''Los integristas provocan una masacre al hacer estallar un coche bomba en el centro de Argel''), com ho demostra la inclusió de condicionals de l'estil ''podría ser una respuesta de los extremistas islámicos al primer aniversario del nombramiento de Liamin Zerual como jefe del Estado Argelino'' o ''la estrategia de las autoridades parece centrarse ahora en la convocatoria de elecciones presidenciales'', interpretacions i supòsits que es van repetint al llarg de la informació.

Una altra diferenciació entre les informacions dels dos diaris és el fet que La Vanguardia dóna més relleu a les accions governamentals. Aquest aspecte es pot comprovar quan a la mateixa notícia del 31 de gener de 1995 es troben de manera reiterada la relació de l'atemptat amb l'aniversari del president algerià Liamin Zerual (''se produjo coincidiendo con el primer aniversario del nombramiento del general retirado Liamin Zerual'' / ''podría ser una respuesta de los extremistas islámicos al primer aniversario del nombramiento de Liamin Zerual como jefe del estado Argelino'').

A les seves informacions sobre Algèria, La Vanguardia basa més la notícia en les informacions que rep de les fonts governamentals, com ho demostra el fet que gairebé són les úniques fonts que esmenta. El País, en canvi, recull altres fonts informatives com les dels observadors, diplomàtics o, fins i tot, l'opinió de la mateixa gent del carrer que ha presenciat l'atemptat. També recull un ventall informatiu més ampli de la societat algeriana, i es fa ressò, per exemple, de l'alliberament del fill del líder d'un grup islàmic que estava empresonat.

Aquests matisos fan que la informació d'El País tingui un estil més viu i imparcial i que s'expliqui d'una manera més propera al reportatge, mentre que La Vanguardia manté una exposició que es basa més en l'estructura clàssica de la notícia.

Tot i que les informacions analitzades fins ara estan Iluny en el temps, les diferències en el tractament informatiu per part dels mitjans de comunicació occidentals sobre Algèria no són aïllades, ni particularment ni cronològicament, com ho demostren les dues informacions publicades a El País el setembre de 1997.

El 7 de setembre de 1997, en una crònica signada per Pedro Canales des de Rabat, El País titulava així la seva informació: ''Un grupo radical mata a cuchilladas y hachazos a 63 personas en la capital de Argelia''. Al lead de la informació ja es detecta la primera diferenciació informativa, perquè al ''grupo radical'' se li atribueix la denominació de ''supuestamente islamistas''. Quan es llegeix tota la notícia no es troba cap referència més a l'autoria dels fets, només la descripció d'aquesta matança. Aquest buit informatiu denota com n'és de fàcil i perillós, en les notícies sobre Algèria, precipitar-se a buscar la culpabilitat dels assassinats sense tenir cap dada ni font solvent. Però un fet que demostra aquesta desorientació i la irregularitat informativa sobre la situació d'Algèria, és el contrapunt que aporta una altra informació d'El País, ''Indicios de que un sector del régimen argelino tolera la violencia'' (13 de setembre de 1997), escrit pel periodista del The New York Times Roger Cohen, en què apunta que la matança a la qual ens referíem en la informació anterior podria haver estat obra del règim algerià: ''La ola de matanzas ocurridas en las afueras de Argel, que en un primer momento no recibieron explicación por parte del Gobiemo, ha planteado la posibilidad de que una virulenta lucha de poder haya estallado en el seno de la opaca oligarquía que gobierna Argelia con el apoyo del ejército.'' El periodista justifica aquesta suposició en el fet que ni la policia ni l'exèrcit van actuar en cap moment per impedir-ho: ''Los atentados perpetrados por hombres encapuchados tuvieron lugar cerca de barracones militares o de comisarías de policía. En ninguno de los dos casos hubo indicio alguno de un intento de intervención por parte de las autoridades.'' (El País, 13 de setembre 1997).

Tots aquests exemples posen en evidència el grau de turbulències comunicatives que pateixen les informacions que provenen d'Algèria i que, en certa manera, marquen els camins de la dual, complexa i conflictiva societat algeriana.

Només amb el contrast i la reflexió dels fets més simples es pot aconseguir una visió més global i alhora més propera a la realitat d'aquells esdeveniments que, com el conflicte algerià, necessiten una certa dosi analítica i de comprensió vital per evitar, com recordava la directora del setmanari algerià La Nation, Salima Ghezali, que ''el més perillós en un conflicte civil, és la solidaritat selectiva: plorar per certes víctimes i no fer-ho per les altres'' (Avui, 28 d'octubre de 1996).

4. La primera relliscada

Si ja és un fet lamentable el tractament que acostumen a fer els mitjans de comunicació sobre les informacions que genera la realitat algeriana, en posar gairebé exclusivament l'accent en els crims dels grups integristes i en callar o donar menys pes a la violència de l'exèrcit, no menys denunciable va ser la presa de posició que van fer els mitjans de comunicació just després del cop d'estat de gener de 1992.

Hem fet una ullada als editorials publicats arran del cop d'estat militar [reproduïts a l'annex d'aquest capítol] i hem pogut comprovar com tots els diaris que es publicaven a Catalunya s'hi van posicionar a favor. El cop d'estat va interrompre el procés de democratització que havia començat l'any 1989, després d'un seguit de revoltes populars que tenien la seva arrel en la desastrosa situació econòmica del país magribí.

El llenguatge utilitzat pels mitjans de comunicació en els respectius editorials va ser una autèntica obra d'enginyeria propagandística, dirigida a manipular l'opinió pública en favor de l'acció militar i mostrar els integristes com un moviment antidemocràtic, un fet que, pels diaris, justificava la intervenció de les forces de seguretat per impossibilitar la seva arribada al govern. Els diaris van optar per carregar contra els integristes i van parlar-ne sempre en clau negativa. Com a exemple, una de les frases de l'editorial d'El Periódico: ''Cada vegada es veu més difícil desactivar l'islamisme creixent a Algèria'' (13 de gener de 1992). El fet d'utilitzar la paraula ''desactivar'' impregnava l'islamisme d'un caràcter explosiu i això sol ja indueix a pensar que eren els únics responsables del vessament de sang que hi havia hagut fins aleshores i del que encara sacseja el país.

El Diari de Barcelona (13 de gener de 1992), quan va fer referència a la més que probable victòria per majoria absoluta del FIS a la segona volta de les legislatives, va dir que els integristes aconseguirien el ''control del país''. Quan a Catalunya o a Espanya una força política guanya unes eleccions per majoria absoluta es diu que governarà el país i no pas que el controlarà. El mateix diari, quan va recordar les revoltes populars de 1989 en què els ciutadans algerians van obligar el règim militar a impulsar l'obertura del procés de democratització paralitzat pels mateixos militars el gener de 1992, va dir que aquestes revoltes van ser ''manipulades'' pels dirigents del FIS. El fet d'utilitzar el qualificatiu "manipulades", sinònim en aquest cas de ''liderar'', donava un sentit pejoratiu que posava sota sospita qualsevol acció i legitimitat dels integristes.

De la mateixa manera que un diari sempre ha de ser curós amb l'ús del llenguatge, encara és més perillós que sigui poc rigorós amb les informacions a l'hora de tractar aquest conflicte. Així trobem que El País (13 de gener de 1992) fa servir la paraula ''sorprenent'' per parlar del triomf del FIS a les eleccions municipals de 1990. ¿Sorprenent per a qui? Un diari com El País hauria de tenir constància, o potser la tenia i no la va voler esmentar, que el triomf dels islamistes en aquestes eleccions era força previsible. A finals dels anys vuitanta la pèrdua de confiança de la població algeriana envers els seus governants era creixent i els dirigents del FIS van saber cohesionar i organitzar tot aquell descontentament i crear un moviment d'oposició amb representació de gairebé totes les classes socials del país.

Els diferents editorials publicats aquells dies donaven com un fet segur que l'arribada del FIS al poder (acabava de guanyar de manera aclaparadora la primera volta de les eleccions legislatives) suposaria un pas enrere en el desenvolupament i la democratització d'Algèria, un país que acabava de votar lliurement per segona vegada en la seva història.

Però allò que els editorials deien que eren els interessos suprems dels ciutadans no admetien la instauració al poder d'una força que, segons ells, representava un perill per a la mateixa democràcia.

Els editorials qualificaven els islamistes de contraris a la democràcia i al pluralisme, però el cert és que els líders del FIS havien fet declaracions de to tolerant i negociador durant els dies precedents als comicis.

Una de les argumentacions que es repetia més en els editorials era la possibilitat que Algèria es convertís en un nou Iran i el perill que l'experiència es pogués estendre a la resta de països del Magrib.

En aquest sentit, el Diari de Barcelona deia sobre el triomf de l'integrisme islàmic en un editorial del 12 de gener de 92 que:

''Podria representar a 1'est un revifament de la figura de Gaddafi i la conseqüent amenaça, en termes diferents, tant per Egipte com per Israel i provocar, a l'oest, un increment molt perillós de l'integrisme a Tunísia i al Marroc.''

L'endemà, l'Avui definia la victòria electoral com ''una situació políticament explosiva: la instal·lació en ple Magrib, a un pas d'Europa i enmig d'un polvorí demogràfic i social, de la segona experiència d'estat islàmic, de República dirigida pels fonamentalistes religiosos [...] molt més pròxima i més activa que l'amenaça iraniana.'' (13 de gener de 1992)

El Observador també feia referència a aquest suposat perill:

''Vet aquí l'exemple del que va passar arran de la presa del poder dels aiatol·lah a l'Iran, que van convertir per decret els Estats Units en ''el Gran Satan'' i es van transformar en un perill per a l'estabilitat intemacional.'' (14 de gener de 1992)

Aquestes crítiques, però, no tenien en compte les diferents maneres d'entendre la vida social i política que hi ha entre els musulmans xiïtes (els de l'Iran) i els sunnites (que són majoritaris al món àrab).

Els diaris van entendre la victòria del FIS, no com la resposta natural d'un poble als abusos d'un règim militar per la via d'unes eleccions lliures i sense coercions, sinó com una amenaça a un estat molt proper a Occident, però que en últim terme acabava de perdre democràticament el suport dels seus ciutadans. En aquest sentit esdevé tota una declaració de principis la reflexió sobre la victòria islamista de Salima Ghezali, periodista i directora del diari La Nation:

''El poble algerià està preparat per a una vida política lliure i pluralista, una vida que inclou els islamistes. Són una tendència de fons de la nostra societat que no pot ser esborrada d'un cop de ploma o d'una canonada. Expressen problemes reals i proposen solucions amb les quals jo no estic d'acord. Si se'ls exclou, no tindran més remei que continuar expressant-se a través de la violència.'' (El País, 2 de desembre de 1995)

Però el que és encara més sorprenent i incomprensible és el doble llenguatge que van fer servir alguns els mitjans en l'enfocament de les seves informacions, ja que per una banda van criticar de manera ferotge la cúpula militar que dirigeix el país des de la seva independència, mentre que de l'altra van aplaudir el cop d'estat d'uns militars que, segons els propis mitjans, són corruptes i incapaços de tirar endavant el país. El fenomen va ser comú a tots els diaris.

Al Diari de Barcelona:

[Els dirigents del FAN] ''establerts en el poder, van anar teixint una xarxa de privilegis, de corrupcions, que els va valer una gran impopularitat durant la crisi econòmica dels anys 80.'' (13 de gener de 1992)

A l'Avui:

''[...] la desastrosa gestió econòmica dels últims anys del FAN -l'esquerra laica i autoritària que havia governat el país des de la guerra contra els francesos [...]." (14 de gener de 1992)

A El País:

''[...] arran de les revoltes populars que van donar la mesura del descrèdit d'un sistema de partit únic dominat per funcionaris incompetents i corruptes."(13 de gener de 1992)

A La Vanguardia:

''El descrèdit del FAN des que va assumir la gestió de la república fa trenta anys s'ha vist en els errors de la seva orientació internacional, en la planificació econòmica i en el seu autoritarisme polític.'' (13 de gener de 1992)

Doncs si són corruptes, incompetents i autoritaris, per què se'ls dóna el beneplàcit per continuar dirigint un país quan han demostrat que no en són capaços? ¿No és la premsa la primera que hauria d'haver criticat el cop d'estat i defensar el procés de democratització?

La premsa ha jugat un paper fonamental en el desenvolupament de la situació de guerra civil encoberta que viu a Algèria. Des d'aquest primer suport explícit al cop d'estat, els mitjans de comunicació han continuat quantificant les morts d'aquest sagnant enfrontament sense explicar-ne les causes i legitimant l'actual govern amb un tractament informatiu parcial de les notícies que genera l'enfrontament entre l'estat i els extremistes islàmics.

BIBLIOGRAFIA

AGUIRRE, M (ed.): Raíces de los conflictos armados. Anuario del ClP 1995-96. Barcelona: Icaria, 1996, 272 pàgs.
BALTA, P.: Islam. Civilización y sociedades. Madrid: Siglo XXI, 1994, 250 pàgs.
BALTA, P.: El gran Magreb. Desde la independencia hasta el año 2000. Madrid: Siglo XXI, 1994, 322 pàgs.
BERNARD, L.: El lenguaje político del Islam. Madrid: Taurus, 1990, 191 pàgs.
COSTA, J. (et alii): ''L'Islam davant la modernitat. Algèria a la deriva (1962-1995)''. Treball de recerca publicat a la revista de la Universitat de València, juny de 1995.
DEVOLLUVY, P. i DITEIL, M.: El polvorín argelino: enigmas y violencias de la otra orilla. Barcelona: Flor del viento, 1995, 331 pàgs.
KHADER, B.: Europa y el Mediterráneo: del paternalismo a la asociación. Barcelona: Icaria, 1995, Col. Anthrazyt, núm. 82, 151 pàgs.
MONTABES, J. i LÓPEZ, B.: El Magreb tras la crisis del Golfo: transformaciones políticas y de orden internacional. Granada: Universidad de Granada, 1994, 350 pàgs.
MONTBRIAL, T i JACQUET, P. Ramses: Rapport Annuel Mondial sur le système economique et les stratégies. Institut Français des Relations Intemationales (IFRI). París: Dunod, 1996, 392 pàgs.
NAÏR, S.: Mediterráneo hoy: entre el diálogo y el rechazo. Barcelona: Icaria, 1995, col. Anthrazyt, núm. 81, 127 pàgs.
ROQUE, M. A.: Las culturas del Magreb. Barcelona: Icaria, 1996, col. Anthrazyt, núm. 97, 238 pàgs.
SEGURA, A.: El Magreb: del colonialismo al islamismo. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1994, 381 pàgs.
VV.AA.: Anuario Internacional Cidob 1995: Claves para interpretar la política exterior española y Ias relaciones intemacionales en 1995. Barcelona: fundació CIDOB, 1996, 629 pàgs.

DIARIS CONSULTATS:

Avui, de 1'1 d'octubre de 1995 al 30 de juny de 1997.

El País, de l'1 d'octubre de 1995 al 30 de juny de 1997.

El Periódico, de l'1 d'octubre de 1995 al 30 de juny de 1997.

La Vanguardia, de l'1 d'octubre de 1995 al 30 de juny de 1997.

CRONOLOGIA

1954
- Setembre. Ahmed Ben Bella, del Comitè Revolucionari d'Unió i Acció (CRUA), és escollit president de la República d'Algèria mitjançant un referèndum.
- 1 novembre. Principi de la insurrecció a Algèria. Guerra d'alliberament nacional fins a 1962.

1965
- El coronel Huari Bumedian ordena la detenció de Ben Bella i s'erigeix cap del Consell de la Revolució i de l'Estat. El Front per a l'Alliberament Nacional (FAN) recull el descontentament i el suport de bona part de la població.

1970
- Algèria esdevé membre de l'Organització de Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPAEP).

1975
- Aprovada la Constitució, que s'estableix com a llei fonamental de la República d'Algèria. Bumedian s'alia amb el FAN.

1976
- Bumedian és escollit president de la República d'Algèria.

1978
- Mor el president Huari Bumedian.
- El FAN escull Chadli Ben Jedid com a candidat a la presidència.

1989
- Se celebren eleccions democràtiques, que guanya Ben Jedid.
- Comença l'etapa de multipartidisme polític.

1990
- Juny. El Front Islàmic de Salvació (FIS) guanya les eleccions municipals a bona part del país.

1991
- 26 desembre. El FIS es proclama vencedor en la primera volta de les eleccions legislatives.

1992
- Gener. L'exèrcit porta a terme un cop d'estat a Algèria i fa dimitir el president Ben Jedid. Es tanca el procés electoral i s'il·legalitza el FIS. Mohammed Budiaf assumeix la presidència de l'estat.
- Juny. Budiaf mor assassinat a causa d'una conspiració interna. Alí Kafi és proclamat cap d'estat.
- Entren en escena guerrilles islamistes com el Grup Islàmic Armnat (GIA) o l'Exèrcit Islàmic de Salvació (EIS). Comencen les matances de població civil.

1993
- 21 setembre. Assassinat de dos tècnics francesos. El GIA dóna als estrangers un mes de marge per marxar del país.

1994
- 31 gener. Liamin Zerual, fins aleshores ministre de defensa, és proclamat nou cap d'estat.
- Maig. El GIA assassina dos religiosos francesos i un de belga.

1995
- Gener. Vuit partits algerians de l'oposició signen a Roma la Plataforma de Roma, on es comprometen a respectar els principis democràtics. Esclata un cotxe bomba a Alger: 38 morts i més de 250 ferits.
- Març. L'exèrcit mata 350 integristes.
- Novembre. Eleccions presidencials sense la participació dels partits islamistes. Liamin Zerual s'imposa per àmplia majoria a la resta de candidats.

1996
- 12 febrer. Un cotxe bomba col·locat a la Casa de la Premsa d'Alger fa 18 morts i 52 ferits.
- 18 novembre. Aprovada la Constitució algeriana, que legitima el poder de Zerual.

1997
- Juny. Eleccions legislatives guanyades per Zerual. Són les primeres, des de la independència, que han donat pas al primer Parlament multipartidista de la història d'Algèria.
ANNEX: ELS EDITORIALS SOBRE EL COP D'ESTAT DE 1992

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA (13 de gener de 1992)

L'exèrcit, contra els islamistes
Cop a Algèria

L'expectació sobre com s'evitaria l'accés dels islamistes al poder a Algèria es va resoldre anit amb l'anul·lació de tot el procés electoral, cosa que invalidà la victòria obtinguda pel Front Islàmic de Salvació (FIS) a la primera volta dels comicis legislatius. Aquesta solució és molt més contundent que l'aplicada el dia anterior, quan el president de la República, Xadli Benjedid, va ser empès a presentar la dimissió del seu càrrec en el que sembla ser un cop d'estat constitucional. Amb l'anul·lació del procés electoral, les noves autoritats algerianes ja no ajornen, sinó que impedeixen, la celebració del segon envit dels comicis, que segons tots els pronòstics donaria la majoria absoluta al FIS.

El protagonisme de l'exèrcit en aquest procés sembla ser decisiu. Es considera que les forces armades del país magribí estan decididament disposades a impedir l'accés dels islamistes al poder al preu que sigui. El FIS, de moment, ja ha convocat manifestacions de protesta per avui, malgrat que encara està per veure quina serà la reacció real arran de la contundent decisió del Consell de Seguretat, que ha pres les regnes del poder. L'únic cert és que cada vegada es perfila com a més difícil desactivar l'islamisme creixent a Algèria sense un vessament de sang. El camí del país cap a la democràcia sembla que ha quedat definitivament frenat per por a la victòria en les urnes dels islamistes, que pretenen instaurar un règim teocràtic, a l'estil del d'lran.

DIARI DE BARCELONA (13 de gener de 1992)

El futur del Magrib depén d'Algèria

La dimissió del president algerià Xadli Bendjedid, que es va produir inesperadament dissabte al vespre, s'interpreta com una maniobra a la desesperada per impedir que les forces integristes del Front Islàmic de Salvació (FIS) aconsegueixin el control del país en la segona v