En una guia turística d’Espanya editada per Anaya es pot llegir, en l’article dedicat a Barcelona, el passatge que reproduïm tot seguit:

"Visita a la ciudad. A primera vista pueden encontrarse dos dificultades, en realidad fácilmente superables, y que a la postre serán indispensables para conocer bien esta ordenada ciudad. La primera dificultad es el aparcamiento: todo el centro está cerrado al tráfico automovilístico, pero el ayuntamiento ha dispuesto numerosos y funcionales aparcamientos subterráneos. La segunda dificultad es el idioma catalán, adoptado por el gobierno autónomo como lengua oficial en substitución del castellano. Todas las indicaciones de calles, oficinas públicas, museos, medios de transporte, etc., se consiguen en catalán, pero hay que tener en cuenta que dos tercios de la población de Barcelona no son catalanes y que el castellano sigue siendo todavía la lengua más difundida".

Guía completa para viajeros. España. Madrid: Anaya-Touring, 1989, pàg. 145.

Atès que en la presentació de l’edició espanyola de la guia es diu que "para la descripción de las localidades turísticas más importantes de España se ha partido de la edición del Touring Club italiano [...] aún cuando se ha realizado un serio esfuerzo por adaptar, actualizar, completar e, incluso, rehacer totalmente [...] el material original", i atès que l’edició original italiana diu exactament el mateix que l’espanyola, hem d’atribuir la responsabilitat del text a parts iguals a Anaya i al Touring Club, i hem de dirigir a totes dues institucions les crítiques que formularem a partir d’ara.

Afirmacions dubtoses:

• Barcelona és una ciutat ordenada
• Dos terços de la població de Barcelona no són catalans.

Què entén el redactor de l’article per "català"? La interpretació més plausible és que "català" en aquest context vol dir "nascut a Catalunya". Si és així, el redactor fa una inferència que és força inexacta i és que els dos terços d’habitants de Barcelona que, segons ells, no han nascut a Catalunya no són catalanoparlants. En efecte, ¿quin criteri cal utilitzar per considerar algú catalanoparlant?, ¿ho és qui parla sempre en català?, ¿qui sap parlar el català?, ¿qui creu que el català és la seva única llengua? ¿qui considera el català com una de les seves llengües?

Afirmacions explícites falses:

• Tot el centre està tancat al trànsit automobilístic.
• El govern autònom ha substituït el castellà pel català com a llengua oficial.

Aquesta afirmació és falsa perquè l’espanyol no ha estat substituït pel català com a llengua oficial, sinó que ha deixat de ser l’única llengua oficial. Aquesta mesura política, a més, no respon a la imposició o a un caprici d’un govern de tipus nacionalista, sinó que ha estat presa per la totalitat de les forces polítiques respresentades al Parlament de Catalunya, i respon a una demanda vivament expressada per la societat catalana en els primers anys de la transició política.

Afirmacions implícites falses:

• Del passatge que diu "La segunda dificultad es el idioma catalán, adoptado por el gobierno autónomo como lengua oficial en substitución del castellano. Todas las indicaciones de calles, oficinas públicas, museos, medios de transporte, etc., se consiguen en catalán" es desprèn que la retolació en català de la ciutat de Barcelona és responsabilitat del govern autònom, i això és fals, perquè, amb les normes lingüístiques vigents, el poder local podia haver adoptat uns criteris de retolació diferents, amb una major presència de l’espanyol.

Afirmacions fortament ideologitzades:

• El turista, a Barcelona, es troba amb dues dificultats: l’aparcament i la llengua catalana.

Doble crítica:

1. Barreja i posa al mateix nivell una afirmació objectiva (a Barcelona és difícil trobar un lloc on deixar el cotxe) i una afirmació subjectiva (la llengua catalana és una dificultat per al visitant).
2. La llengua catalana, segons el Touring Club Italiano i Ediciones Anaya, és una dificultat per al visitant de Barcelona.

   a) Crítica específica a l’edició espanyola:
   
   Tenint en compte que aquesta guia es pot comprar a llibreries i a papereries dels Països Catalans, ¿hem de suposar que la llengua catalana també és un problema per als visitants que vénen de Girona, Castelló de la Plana, Fraga o Maó? Si no és així, si es reconeix que hi ha uns quants milions de persones per a qui el català no és una dificultat, ¿per què no s’ha fet des d’Anaya una adaptació del passatge que tingui en compte els catalanoparlants d’Estat espanyol?

   b) Crítica genèrica:
   
   Tota llengua és una eina útil de comunicació per a qui la coneix i una dificultat per a qui la desconeix. Per tant, el català és una eina imprescindible de comunicació per als catalanoparlants i una dificultat per als visitants no-catalanoparlants, exactament igual que l’espanyol, l’italià, l’anglès o el francès als seus respectius territoris. La ideologització de l’afirmació que el català és una dificultat per al visitant es produeix pel fet que no es fa la mateixa afirmació quan la llengua és l’espanyol, l’italià, l’anglès o el francès. Per a un italià –no hem d’oblidar que el redactat original és en italià i per a italians- el català no suposa més dificultat que l’espanyol. Per a un italià -un italià italoparlant, és clar- el català és una de les tres o quatre llengües de tot el món més fàcils d’entendre. El català, per tant, entès com a eina de comunicació, és una de les dificultats més petites amb què pot trobar-se un italià o un espanyol. Per què doncs, el català és qualificat de dificultat i no ho és, en canvi, l’espanyol, l’anglès o el francès? La dificultat real, per als redactors de la guia, no és la dificultat de comprensió sinó l’existència mateixa de la llengua catalana. Un cop descartada la dificultat de comprensió, cal esbrinar de quin tipus és la dificultat que suposa per a un italià o un espanyol l’existència de la llengua catalana. En el cas dels italians, l’existència del català provoca sorpresa i desconcert perquè la seva existència trenca les expectatives. Aquestes expectatives han estat creades per la idea que a un estat li correspon una llengua. Aquesta idea, però, adopta la categoria de norma i això explica que quan resulti negada per la realitat la reacció sigui no tan sols de sorpresa sinó també d’indignació, perquè va contra allò que hauria de ser.

• També està fortament ideologitzada l’afirmació, que abans hem qualificat de dubtosa, que dos terços dels habitants de Barcelona no són catalans. Suposem que la dada és certa, ¿què té això a veure amb l’estatus oficial de la llengua catalana i amb el seu ús? Del fet que dos terços dels barcelonins no siguin catalans no es desprèn necessàriament que no utilitzin la llengua catalana o que no n’acceptin l’oficialitat.