James Petras en l’article publicat al diari El Mundo fa una defensa dels drets lingüístics dels hispanonoparlants des d’una perspectiva diferent d’aquella a què estem acostumats en els últims anys. La seva perspectiva, en efecte, no és liberal, sinó marxista. En efecte, segons Petras, a Catalunya hi ha una classe dominant catalanoparlant i una classe treballadora hispanoparlant. La classe ètnica catalana dominant imposa un sistema monolingüista a la població de parla hispana per tal d’impedir un canvi polític i econòmic que la desplaci del poder, ja que, segons Petras, aquest canvi progressista "depende cada vez más de la capacidad de los trabajadores para expresar sus demandas y preocupaciones en el idioma en el que lo hacen con más facilidad". Aquesta situació, diu Petras, és molt semblant a la dels Estats Units, on també hi ha una classe ètnica dominant que manté a ultrança un règim monolingüista, anglès en aquest cas. Però tot seguit Petras expressa la seva estranyesa pel fet que, mentre que als Estats Units la lluita pel bilingüisme ha estat assumida pels sectors progressistes, a Catalunya els progressistes "han respaldado las políticas monolingüistas".

No tenim constància que a Espanya hi hagi un moviment mínimament organitzat que lluiti per un canvi social progressista, i dubtem també que n’hi hagi cap als Estats Units. Encara és més dubtós que aquesta lluita pretengui, com afirma Petras, la creació d’una classe obrera capaç d’expressar-se i segura de si mateixa, perquè el moviment obrer està controlat pels sindicats, que no tenen cap intenció de dur a terme un canvi social profund, ja que el seu objectiu principal neutralitzar el caràcter subversiu del moviment obrer i contribuir a perpetuar el sistema capitalista fent compatibles els interessos dels treballadors amb els de la patronal. Els grups que duen a terme algun tipus de lluita contra el sistema no estan organitzats i no tenen res a veure amb el moviment obrer.

Tampoc no estem gens d’acord que la qüestió del bilingüisme sigui sempre i a tot arreu una reivindicació progressista. Ens fa l’efecte que, als Estats Units, instal·lar els treballadors d’origen immigrant en el bilingüisme significa condemnar-los a ser ciutadans de segona. Els de primera serien els monolingües en anglès, fos quin fos els seu origen ètnic i lingüístic. L’anglès als Estats Units és un instrument imprescindible d’integració i d’ascens social, i, per tant, els progressistes han de tenir com a objectiu primordial que els treballadors d’origen immigrant tinguin accés a aquest instrument.

El nostre desacord amb Petras creix quan afirma que la situació dels Estats Units és semblant a la de Catalunya. Com dèiem abans, segons Petras, la semblança descansa en el fet que a Catalunya, igual que als Estats Units, hi ha una classe ètnica que "está imponiendo un sistema monolingüista a la población de habla hispana". D’entrada, ni als Estats Units ni a Catalunya la classe dominant a què al·ludeix està formada amb criteris ètnics. La classe dominant anglòfona dels Estat Units està formada per individus d’origen nacional i lingüístic molt divers: anglesos, irlandesos, escocesos, jueus, suecs, polonesos, italians, etc. A Catalunya el grup catalanoparlant està integrat per membres de famílies que són catalanoparlants des de fa moltes generacions, i per membres de famílies que ho són des de fa molt poc temps o que no ho són, de catalanoparlants. És a dir, no hi ha una ètnia dominant, sinó una llengua que ha fet fins no fa gaire d’element integrador. Una altra qüestió incerta és si aquest grup catalanoparlant constitueix la classe dominant o no. Els polítics i els agents econòmics que prenen les grans decisions en relació a Catalunya no són catalanoparlants, ni tan sols catalans.

Una altra idea que no compartim és que els catalanoparlants de Catalunya tinguin un "sentimiento de superioridad y arrogancia típico de todos los grupos étnicos que dominan los principales bancos, empresas y los puestos de gobierno". Els catalanoparlants es caracteritzen, en tot cas, per tenir un sentiment d’inferioritat i d’autoodi, inevitable per als parlants de totes les llengües minoritzades del món, de totes les llengües que defineixen el seu ús en funció d’una altra llengua. La falsedat de l’apreciació de Petras es comprova diàriament amb la persistència de la norma d’ús que fa que els catalanoparlants es passin a l’espanyol en interactuar amb una persona que parla aquesta llengua. En segon lloc, és del tot evident que els catalanoparlants no dominen els principals bancs, ni les empreses, ni els llocs de govern del país.

Més discrepàncies: a Catalunya els poders regionals no són monolingüistes en català, són bilingüistes en el cas dels polítics, i monolingüistes en espanyol en el cas del poder econòmic. Els regionalistes són sincerament bilingüistes, però adopten polítiques monolingüistes en determinats àmbits –dos concretament, l’escola i l’administració pública- per tal d’equilibrar el monolingüisme espanyol en molts altres àmbits. La diferència amb els Estats Units no pot ser més gran. A Catalunya l’espanyol és la llengua del poder, als Estats Units ho és l’anglès. En conseqüència, als EUA la defensa de l’espanyol comporta enfrontar-se al poder i intentar canviar la realitat. Aquí la defensa de l’espanyol té el suport del poder i suposa el manteniment de l’statu quo i la seva justificació. Això explica que a Catalunya la defensa de l’espanyol no sigui una causa progressista i als Estats Units sí que pugui ser-ho.

Sí que és cert, en canvi, que a Catalunya el conflicte no havia aflorat; ho està fent ara, en el moment en què s’ha fet palès que la teoria, creada en els primers anys de la transició, que pretén que l’avenç del català es pot fer sense que l’espanyol hagi de cedir espais i poder, és una fal·làcia. El conflicte ha esclatat quan alguns s’han adonat que perquè el català recuperi espais d’ús, l’espanyol ha de cedir-ne.

És cert que el fracàs escolar és més gran entre els hispanoparlants que no pas entre els catalanoparlants, però això s’explica pel nivell econòmic i cultural de les famílies, no pas per la llengua. No tenir en compte aquest factor ens portaria a fer afirmacions com que els hispanonoparlants cometen més delictes, o que són més addictes a les drogues, afirmacions que fàcilment serien qualificades de racistes. Si l’ensenyament fos íntegrament en espanyol, els resultats serien els mateixos (o molt semblants). Els pobres, efectivament, sempre són relegats a llocs de treball de baixa categoria i mal pagats, sigui la que sigui la llengua que parlin. A més, si el fracàs escolar tingués a veure directament amb la llengua, la majoria de catalanoparlants haurien d’haver fracassat també quan se’ls va obligar a aprendre espanyol en els darrers dos segles. Les dades històriques, en canvi, falsen aquesta hipòtesi.

Pel que fa a l’anècdota que explica Petras que un responsable de la Universitat Pompeu Fabra li digués que era inacceptable que pronunciés una conferència en espanyol, estem d’acord amb ell que hauria estat més eficaç des del punt de vista comunicatiu pronunciar-la en espanyol, i afegiríem que això és el que es fa el 99% de les ocasions en què es donen circumstàncies semblants. L’anècdota és, doncs, això, una simple anècdota. En relació a ella Petras, després de valorar negativament l’opció presa per la Universitat en termes d’eficàcia comunicativa, també la valora negativament com a opció política perquè, a parer seu, l’anglès, la llengua triada per la Universitat, no és menys repressiu que l’espanyol. És cert que a nivell planetari l’anglès ha minoritzat tantes o més llengües i cultures que l’espanyol, però a Catalunya el català és substituït per l’espanyol, no per l’anglès.

Més endavant, Petras qüestiona el caràcter opressiu d’un estat que paga la renovació urbanística de Barcelona, però oblida que els catalans som membres d’aquest estat i que els nostres diners no solament serveixen per pagar la renovació de Barcelona sinó també la d’altres ciutats de l’estat, ja que, com és sabut, paguem més diners que no en rebem.

Per acabar, Petras opina que una major autonomia municipal afavoriria el foment del bilingüisme, ignorant que els partits que governen els ajuntaments de Catalunya són els mateixos que han fet les lleis de normalització lingüística. Els hispanoparlants no han d’exigir autonomia i autodeterminació en matèria lingüística perquè, simplement, l’exerceixen cada dia, com ho demostra el fet que l’ús social de l’espanyol és molt superior al del català i que són els catalanoparlants els qui diàriament es veuen obligats a passar a l’espanyol per dur una vida normal.