En el treball que ara encetem analitzarem dos articles apareguts al diari gratuït Metro, en la seva edició de Barcelona, el dijous 30 de juny de 2005. Tots dos articles tractaven un mateix tema, un en portada i l'altre en una pàgina interior del diari.

El titular de la notícia a la portada era el següent: "Trànsit exclou telefonistes amb accent castellà"

De la lectura del titular es desprèn que es tracta d'una pràctica habitual. Els elements lingüístics que determinen aquest sentit són l'ús del present i, sobretot, l'ús del plural. En efecte, comparem la fórmula utilitzada aquí "Trànsit exclou telefonistes amb accent castellà" amb la fórmula hipotètica "Trànsit ha exclòs una telefonista amb accent castellà". En el segon cas s'exposa un fet puntual que afecta una persona concreta, en el primer, en canvi, allò de què es parla és dels criteris emprats per Trànsit per fer la selecció de personal.

El subtítol de la notícia afirmava que "Una aspirant es queda fora per tenir-lo molt "marcat"

Al subtítol l'afirmació de caràcter general del títol es converteix en una informació sobre un cas concret. A més, ara descobrim que la telefonista en qüestió era una aspirant a telefonista, és a dir, que Trànsit no ha fet fora una telefonista per tenir accent castellà, sinó que ha considerat que una persona no era adequada per a la feina de telefonista per tenir accent castellà. El subtítol, a més, afegeix un nou matís a la informació, i és que l'accent castellà de l'aspirant era molt marcat. Al diari el mot "marcat" està escrit entre cometes, per deixar ben clar que són paraules de la font i que el redactor de la notícia no les fa seves.

Vegem ara què diu la resta de l'article de portada:

Tenir accent castellanoparlant pot ser un impediment per trobar feina, almenys a l'Administració. Si més no, és el que li ha passat a una jove que es va presentar a una plaça de telefonista al Servei Català de Trànsit (SCT). La funcionària responsable de la selecció de personal la va excloure perquè "el seu punt feble és un marcat accent castellanoparlant". A més, segons l'informe al qual ha tingut accés Metro, en l'apartat d'observacions s'afegeix que "té una filla i percep un ajut familiar". Trànsit nega que l'accent castellà sigui un criteri excloent per contractar algú, mentre que els sindicats o veuen inadmissible.

En el cos de l'article el periodista fa, de nou, una afirmació de tipus general: "Tenir accent castellanoparlant pot ser un impediment per trobar feina, almenys a l'Administració." A diferència del títol aquí el periodista no limita la seva interpretació dels fets a l'àmbit de la direcció General de Trànsit, sinó que l'estén a tota l'Administració. No aclareix a quina administració es refereix i, per tant, hem de suposar que es refereix a totes, la local, la de la Generalitat, la de l'estat i l'europea. Advertim, però, la presència de dos mots que fan que allò que s'enuncia no sigui un fet sinó una possibilitat: "Tenir accent castellanoparlant pot ser un impediment per trobar feina, almenys a l'Administració." En emprar aquesta perífrasi de possibilitat el periodista ens diu que tenir accent castellanoparlant no és necessàriament un inconvenient per trobar feina, sinó que pot ser-ho en alguns casos i en algunes circumstàncies.

En el text reproduït hi ha un altre aspecte que val la pena de comentar. El text, recordem-ho una vegada més, comença així: "Tenir accent castellanoparlant pot ser un impediment per trobar feina, almenys a l'Administració." No es diu en cap moment de quina feina es tracta, la qual cosa vol dir que per al redactor de la notícia el domini oral de la llengua catalana no ha de ser mai un requisit de selecció de personal. Per poder aspirar a la plaça de telefonista en qüestió, la Direcció General de Trànsit deu haver fixat tot un seguit de requisits que han exclòs d'entrada molts possibles aspirants. Però al redactor de la notícia aquests altres requisits no li interessen, és a dir, els accepta. Tan sols n'hi ha un que no accepta, el que fa referència a la competència oral en llengua catalana.

Continuem ara amb un altre article sobre el mateix tema aparegut a la pàgina 7, amb el següent titular: "El SCT rebutja una jove per tenir accent castellà"

En aquest titular desapareix una part de la informació que se'ns havia donat a la portada: la qualificació de "marcat" per referir-se a l'accent castellanoparlant de l'aspirant. Tractant-se d'una feina on s'ha de parlar en nom d'un organisme depenent de la Generalitat aquest matís no és menyspreable. En efecte, un accent castellanoparlant molt fort no és altra cosa que un mal domini de la fonètica de la llengua que haurà d'utilitzar habitualment la treballadora en l'exercici de la feina a la qual opta. Òbviament desconeixem si l'accent d'aquesta candidata l'invalidava per a exercir la feina de telefonista, però pensem que aquest és un criteri per invalidar algun candidat.

La notícia té el subtítol següent: "Ser castellanoparlant és un "punt feble", segons l'informe".

L'afirmació que es fa en aquest subtítol és literalment falsa. L'informe de la DGT, a jutjar pel que diuen els articles que estem analitzant, no diu que el punt feble de l'aspirant sigui ser castellanoparlant, sinó tenir un accent castellanoparlant marcat, allò que nosaltres diem tenir una mala fonètica catalana, és a dir, un nivell baix de llengua oral. La diferència no és negligible. L'autor de l'article converteix l'aspirant en membre d'una comunitat lingüística que no veu respectats els seus drets. El que hi ha implícit en aquesta oració "Ser castellanoparlant és un "punt feble", segons l'informe", és la denúncia d'un atac contra la comunitat hispanoparlant de Catalunya. De fet, haver convertit aquesta situació, una selecció de personal, en una notícia d'interès periodístic, ja suposa la voluntat de denunciar-la. No es insòlit trobar als diaris, i encara més a la ràdio i a la televisió, articles o entrevistes que denuncien situacions injustes, a parer de qui les pateix i del periodista que se'n fa ressò, que afecten una persona o un grup molt reduït de persones. Aquí no es tracta d'això, el redactor de la notícia porta els fets de l'esfera individual a la col·lectiva, de l'àmbit privat a l'àmbit públic. No es tracta de si el nivell de català d'aquesta aspirant era adequat, sinó de si el català ha de ser discriminatori a l'hora d'optar a una feina. El periodista no posa en dubte que el català oral de l'aspirant fos dolent, el que no admet és que això sigui un argument per deixar-la sense feina.

A continuació trobem aquest text:

Si una persona castellanoparlant vol passar les proves de selecció de personal del Servei Català de Trànsit (SCT), que tingui en compte que el seu accent el pot delatar i quedar-ne exclòs [sic]. Això és el que han denunciat els sindicats Comissions Obreres i CSI-CSIF.
Els fets remunten a una reclamació de l'1 d'abril del 2004, a través d'una carta dirigida al Director del Servei Català del Trànsit, Rafael Olmos, en la que [sic] es reclama informació sobre els criteris per seleccionar candidats per a una vacant de telefonista. En la resposta queda clar que, en tractar-se d'una plaça de personal laboral, aquesta no està regulada per la Funció Pública. Així, la preselecció es va fer a través dels currículums.

En aquest primer paràgraf de l'article, el redactor encara deixa més clar que es tracta d'un cas més de vulneració dels drets lingüístics dels hispanoparlants: "Si una persona castellanoparlant vol passar les proves de selecció de personal del Servei Català de Trànsit (SCT), que tingui en compte que el seu accent el pot delatar i quedar-ne exclòs." No és l'incompliment d'un requisit el que pot excloure l'aspirant, sinó la seva condició de membre d'una comunitat lingüística determinada. Es podria parlar, per tant, de discriminació lingüística i fins i tot de racisme. Això és el que es desprèn de l'oració, "el seu accent el pot delatar i quedar-ne exclòs". L'accent no és la causa real de l'exclusió sinó la causa aparent, l'excusa; la causa real és la pertinença de l'aspirant a la comunitat hispanoparlant. Fins i tot hi trobem un mot, el verb "delatar", que porta qualsevol lector mitjanament informat a pensar en les pràctiques repressores de la guerra freda i dels règims dictatorials de totes les èpoques.

L'article prossegueix així:

Tanmateix, el més curiós de tot és la transcripció de les conclusions trameses per la Cap de Servei d'Administració i Finances del departament a la que [sic] ha tingut accés Metro on es detallen les entrevistes efectuades a cinc candidates.
La primera de les aspirants, de 35 anys, ja estava treballant a Mossos d'Esquadra. La segona, una dona de 40 anys, no va respondre a les trucades. Una tercera, de 34, no va acceptar per la temporalitat de la feina.
Punts forts i febles
La selecció quedava entre dues candidates, Raquel V.R. de 20 anys i la que finalment es va fer amb la plaça vacant, proposada per la mateixa cap de servei amb arguments favorables com "adaptació a l'horari i possible incorporació immediata".
El que denuncien els sindicats són els arguments emprats per desestimar la primera candidata. Com a "punts forts" esmenten que té "ganes de treballar i que està realitzant cursos per a inserir-se al món laboral". Tot i això, el paràgraf objecte de la polèmica diu textualment: "Punts febles: Marcat accent castellanoparlant" i, en l'apartat d'observacions, un desafortunat text: "Té una filla i percep un ajut familiar".
Joan Muñoz, de CCOO, i Francesc Conesa, de CSI-CSIF, han fet notar que aquestes valoracions "estan en contra de la Constitució i de l'ordenament jurídic vigent, són del tot discriminatòries, no tenen cabuda en la societat i menys encara a l'administració pública".
En una carta dirigida al Secretari General del Departament d'Interior, Jordi Pardo, remarquen "la gravetat de les actituds que denoten les valoracions" i li demanen que prengui mesures.

Trànsit respon
Una portaveu del Servei Català de Trànsit va respondre la denúncia tot afirmant que "no és un criteri excloent l'accent castellanoparlant". I es va excusar, pel que fa al procés de selecció, amb que "la pròpia candidata va admetre que no dominava el català". A tall d'exemple, afegeixen que l'aspirant "va demanar fer l'entrevista en castellà" i recorden que per accedir a un lloc de treball com el de telefonista o atenció al públic "és vital tenir un bon nivell de català, però també de castellà".

En aquesta part de l'article el periodista torna a prendre partit contra la decisió final de la DGT en el procés de selecció de personal, utilitzant el mot "curiós" per referir-s'hi: "El més curiós de tot és la transcripció de les conclusions trameses per la Cap de Servei d'Administració i Finances del departament...". L'expressió "el més curiós de tot" indica que tot el que s'ha exposat abans ja ho era de curiós, però que el que es disposa a explicar ara ho supera. L'adjectiu curiós té, sens dubte, connotacions negatives: és una fórmula eufemística per valorar negativament un fet sense comprometre's gaire. Allò que el redactor troba especialment "curiós", és a dir, discutible, són els criteris de selecció de personal. Més endavant aclareix que el que està en discussió no són els arguments a favor de la candidata vencedora sinó els arguments en contra -"punts febles"- de la candidata perdedora. Per reforçar la seva posició, el periodista cedeix la paraula als sindicats que han intervingut en l'assumpte: "El que denuncien els sindicats són els arguments emprats per desestimar la primera candidata." I més endavant: "Joan Muñoz, de CCOO i Francesc Conesa de CSI-CSIF han fet notar que aquestes valoracions estan en contra de la Constitució i de l'ordenament jurídic vigent, són del tot discriminatòries, no tenen cabuda en la societat i menys encara a l'administració pública." Els sindicats, doncs, denuncien d'una banda el criteri lingüístic i d'una altra el que fa referència a la situació familiar i econòmica de la candidata. El periodista, però, es desentén al llarg de tot l'article de la denúncia del segon criteri i focalitza tota la seva atenció en l'aplicació del criteri lingüístic. A la part final de l'article el diari reprodueix part de la resposta de Trànsit a la denúncia dels sindicats, però els arguments utilitzats per la DGT en aquesta resposta no han estat tinguts en consideració pel redactor de l'article, que els ha desestimat i els ha convertit en excuses de l'administració: "Una portaveu del Servei Català de Trànsit va respondre la denúncia tot afirmant que "no és un criteri excloent l'accent castellanoparlant". I es va excusar, pel que fa al procés de selecció, amb que "la pròpia candidata va admetre que no dominava el català".

Com a conclusió podem dir que els dos articles comentats tan sols tenen raó de ser si el periodista -és a dir, el diari- no està d'acord amb els criteris lingüístics de domini del català oral establerts per la DGT per seleccionar el seu personal. En efecte, no és aquí ni mai notícia que una persona guanyi una plaça perquè compleix tots els requisits millor que una altra. Sí que ho és, en canvi, que una persona no hagi estat admesa per no complir-ne un que té a veure amb fer del català una llengua necessària i concedir-li la funció discriminatòria que sí que exerceix la llengua espanyola de manera quotidiana i sense generar literatura periodística.